«No es pot marginar ningú per raó de llengua»*
Carme Junyent, lingüista
// Berenguer de Mussots
Carme Junyent (Masquefa, 1955) es va de llicenciar en filologia a la Universitat de Barcelona, i encabat va completar la seua formació a Alemanya i als Estats Units. Professora de lingüística general a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona, és autora d’una àmplia obra sobre la diversitat i la situació de les llengües al món.
Com veieu la diversitat lingüística en aquests inicis del segle XXI?
En general, ja a finals del XX, i des de fa temps, està claríssimament amenaçada, fins al punt que es preveu que fins al 95% de les llengües que es parlen actualment no arribaran al segle XXII. Hi ha dos tipus de prediccions que es basen en com funcionen els processos de mort de les llengües. Hi ha tres fases: en la primera, que pot durar segles, es produeix la bilingüització: perquè desaparegui una llengua, cal que la gent en parli una altra. Un cop s’ha bilingüitzat la societat, es pot arribar a la interrupció de la transmissió intergeneracional, i aleshores ja s’entra en una fase irreversible, la tercera, de mort de la llengua, quan només queden darrers parlants. Tenint en compte aquestes tres fases, ara hi ha més del 10% de llengües del món que només tenen darrers parlants: la majoria es concentren a Austràlia i Califòrnia, però n’hi ha per tot el món. D’altra banda, hi ha un 40% de llengües que ja no s’estan transmetent. Tot plegat ens deixa aproximadament en un 50% de llengües que és gairebé impossible que arribin al segle XXII, i revertir això és molt difícil. Finalment, hi ha un altre 40% de llengües que estan en la primera fase. És aquest marge el que fa que uns diguin, per exemple la UNESCO, que hi ha un 50% de llengües amenaçades, mentre que altres autors parlen d’un 90-95% tenint en compte que els processos de substitució darrerament s’han accelerat molt. Les migracions, i en general les facilitats de desplaçament i comunicació han fet que els processos s’accelerin i això ha fet que aquest 40% que podria ser un marge de treball d’esperança, podria ser que no ens en sortíssim.
Els pares deixen de parlar la seua llengua als fills. Com es produeix aquesta substitució?
Per exterminar llengües s’ha fet de tot, el que passa és que abans tot eren conculcacions claríssimes dels drets lingüístics –se segrestaven criatures per separar-los de les famílies, es feia de tot–, i com que ara això no seria ben vist, tot i que encara es fan disbarats, s’ha trobat un procediment molt més eficaç, i que és fer de la víctima, botxí. Convèncer la gent que la seva llengua no serveix per a res, marginar-los per qüestió de llengua… Això va passar a la Catalunya Nord: els pares que els ha passat de tot pel fet de parlar la seva llengua, no volen que als fills els passi el mateix i deixen de transmetre la llengua perquè no els fills no pateixin el que ells van patir.
Quin futur té la diversitat lingüística?
Depèn de la voluntat dels parlants. Hi ha dues causes principals de la mort de les llengües: els prejudicis lingüístics i les migracions. En una situació de migració es trenca el contacte amb les generacions anteriors i es produeixen els processos de substitució. És molt difícil dir-li a la gent que ha de continuar parlant la seva llengua, i és cert que s’observa que molts nanos als quals no els transmeten la llengua familiar, després tenen dificultats per adquirir qualsevol llengua, perquè no n’han après cap bé, i això és important per aprendre altres llengües. Si mirem què passa en general, segurament veurem que a la tercera generació això s’ha perdut completament; però podria ser que no, que alguns grups conservin la llengua. Al marge de quin sigui el destí d’aquesta diversitat, el més important i el que ens hem de plantejar és que no es margini ningú per raó de llengua. Per la pressió ambiental, hi ha nanos que no volen parlar la seva llengua i es passen al castellà. Això ho hem de treballar i hem d’aprendre del que passa a Europa.
En antropologia està demostrat que és més fàcil sumar identitats que suprimir-ne alguna. Quan en suprimeixes alguna, aquesta acaba sortint no se sap quan, potser en la tercera generació, i sempre té un cost. Ha d’haver-hi formació i informació, com a mínim per a la gent que està directament implicada, perquè pugui fer servir la seva llengua sense que tingui aquest cost afegit. Quan s’abandona la llengua per pressions, això acaba tenint conseqüències.
Qui ha de vetllar per això? L’escola, la societat, la política…?
Entre tots. No podem deixar en mans de l’escola un fet que passa també socialment, perquè a l’escola es pot vigilar, però després els nens surten al carrer a jugar, i fora de l’escola el menyspreu també és eficaç. Tots n’hem de ser conscients, i més nosaltres, que sabem el pa que s’hi dona amb el català, perquè sabem què és que ens menyspreïn per raó de llengua. Aleshores, que nosaltres ho fem, costa d’entendre.
Heu dit, per exemple, que durant el franquisme hi havia una actitud molt més decidida en defensa de la llengua.
Jo vaig néixer el 55, de manera que em vaig empassar vint anys de franquisme. Podia parlar català més fàcilment del que han pogut parlar després els meus fills. En l’últim informe de Política Lingüística es parla d’un gran èxit. No em puc creure que la gent encara digui que les coses van bé. L’informe conclou que «en reduir-se el volum de població autòctona, s’ha reduït també el nombre de catalanoparlants inicials». També indica que «les noves generacions de catalanoparlants inicials fan menys ús del català que la generació dels seus avis, i que l’ús del català s’ha reduït sensiblement entre les generacions adultes de catalanoparlants inicials». És a dir, els mateixos que tenen el català com a primera llengua han reduït l’ús: això és una llengua en procés d’extinció. Quan ho dic del zulu em donen la raó, quan ho dic del català sembla una provocació.
Quines coses es podrien fer en l’àmbit no oficial, en favor de la llengua?
Jo no tinc fe en la política lingüística. Ja fa ben bé quaranta anys que en tenim (a Catalunya), i hem vist un descens sostingut en l’ús. Pot ser que ens ho replantegem, perquè el que estem fent potser no serveix de res. Sempre ho he dit, però no com una provocació, sinó que ho crec fermament. Per exemple, si tot el que es va invertir en l’ensenyament s’hagués invertit en oci i en esport, ara segurament no estaríem així, perquè no s’ha cultivat gens l’ús espontani de la llengua. Ho veig en els meus alumnes: per a la immensa majoria, el català és la llengua de l’àmbit acadèmic. Això ens porta a l’extinció.
És evident que no podem legislar la vida personal, la llengua que es parla a casa. És molt més una qüestió d’informació i de convenciment, que no pas de dir què s’ha de fer. D’altra banda, es constata que aprendre català té beneficis afegits sobre qualsevol altra llengua, i no parlo de trobar feina, sinó que té beneficis socials: per exemple, si parles català, ets català, se t’incorpora, la gent t’ho agraeix… Això s’hauria d’explotar, perquè molta gent ha percebut aquests beneficis pel fet d’aprendre la llengua. No és tant el fet de ser un ascensor social, sinó una qüestió de veïnatge. Hi ha una anècdota reveladora: fa molts anys vam fer un treball de recerca sobre actituds cap al català a l’escola Drassanes. Una companya va preguntar a un fill de gambians, nascut aquí, si el català li semblava important. I el nano, de set anys, va respondre «I tant, que és important. Perquè si parlo català, no sóc tan negre». Ell tenia aquesta percepció, que és un estímul per parlar la llengua. I no ho podia dir del castellà, de la mateixa manera que nosaltres quan parlem anglès no ens sentim pas anglesos. Hi ha llengües que donen identitat i llengües que donen anonimat. Això és el que hauríem d’explotar més, perquè, a més, és una cosa que ajuda molt a la convivència.
La societat catalana, com percep la diversitat de llengües: com una amenaça, com una oportunitat…?
Hi ha de tot. Els que veuen el grup com un grup homogeni són els que ho perceben com una amenaça, i el situen, a més, en el bàndol castellà, i amb això potencien la llengua que està substituint el català. Però Déu n’hi do la consciència que hi ha, comparat amb altres llocs. Recordo, a Madrid, un noi bolivià que em deia «si dic que parlo quítxua a Madrid, no em fan ni cas, o em menyspreen; si ho dic aquí, tothom em fa preguntes». Això ja és una actitud diferent. Com a mínim, hi ha curiositat.
És una pràctica habitual adreçar-se en castellà a un immigrant, fins i tot és un signe de discriminació.
Efectivament, parlar-los en castellà és discriminar-los, és una manera de dir-los «tu no ets d’aquí».
Per acabar, ens agradaria conèixer la visió que teniu de la diversitat lingüística a la Franja. Sabem que heu fet un parell de xerrades a Fraga i que teníeu una àvia nascuda al Matarranya.
La meva àvia materna Mariana –Antolí Jordan de cognoms– era de Beseit. A veure, ara fa poc he tret un llibre, Escoles a la frontera, en què explico que al meu besavi, quan anava amb carro, se li va entortolligar la veta amb la roda, va caure del carro, li va passar la roda per sobre i el va matar. La meva besàvia, en quedar-se vídua amb dues filles –que es portaven força anys, la meva àvia en devia tenir dotze i sa germana vint–, van venir a Catalunya, a Piera, a principis del segle XX. A Piera, la meva àvia va conèixer el meu avi, s’hi va casar i es van quedar aquí, mentre que la besàvia i l’altra filla van tornar a Beseit. Però les dues germanes es van degué de preocupar molt que els fills de cadascuna –o sigui, els cosins– es coneguessin i es relacionessin. I per això nosaltres encara tenim aquestes relacions, perquè, esclar, ara som parents molt llunyans.
Als anys seixanta van venir una altra onada de gent de Beseit a Piera –ja eren de la meva generació–, fills dels cosins de la meva mare. Jo anava molt poc a Beseit –llavors era molt complicat anar de Beseit a Masquefa, i viceversa–, però recordo que em cridava la diferència en el parlar i com la meva àvia instruïa els parents i amics que venien de Beseit de com havien de parlar perquè els poguessin entendre bé: «Si has d’anar a dormir no diguis que te’n vas a ‘gitar’, perquè aquí vol dir ‘anar a vomitar’», els deia.
Primer ve la meva àvia, després aquests altres parents de Beseit als anys seixanta, i sempre ens hem comunicat en català. Però els que s’han quedat a Beseit diuen que parlen xapurreau i que no parlen català. Explico aquest periple perquè uns venen a principis del XX, altres als anys seixanta, i ningú no canvia de llengua: jo parlo en el que parlo i ells amb el que parlen. En canvi, els de Beseit diuen que parlen xapurreau, però, això sí, sense canviar de llengua. Des de fa temps organitzem trobades cada any a Beseit amb els descendents de la Mariana –som més de cent ja, i això que no som famílies gaire nombroses, però en cinc generacions passem de cent (i jo soc l’única que els conec a tots)– i en aquestes reunions mai canviem de llengua.
Quan vam fer una entrevista a Albert Sánchez Piñol, que també té ancestres, amics i parents al Matarranya, explicava una experiència semblant.
«La meva iaia m’explicava que una vegada Déu va anar a Itàlia i va dir als italians: “Vosaltres parlareu lo italià”; després va anar a França i als francesos els va dir: “Vosaltres parlareu lo francès”; quan va passar per Catalunya, va dir als catalans: “Vosaltres parlareu lo català”. Quan va passar per Beseit els va dir: “I vosaltres parleu com vulgueu”.»
(Extret de Carme Junyent Les llengües del món, 1989)
*Publicat a Temps de Franja n. 134, juliol-agost 2017
