Galera i sonso*

// Esteve Betrià

En la col·laboració que en Ramon Sistac va publicar al número 149 d’aquesta revista reivindicava, gastronòmicament parlant, la ingesta de la galera —crustaci “més lleig que pegar un pare i ben difícil de menjar, però que recompensa l’esforç amb un gust exquisit”. Totalment d’acord amb l’opinió de l’amic, perquè l’arròs amb galeres no em sembla que tinga gaire cosa a envejar a l’arròs més prestigiat de la nostra cuina: l’arròs caldós de llamàntol.

Pel que jo sé, fins fa no gaires anys, les galeres només eren consumides, i ocasionalment, per pescadors i amics dels pescadors, per donar gust als arrossos fets a casa; si n’apareixien, pel que fos, al taulell d’una peixateria era amb un preu irrisori o, simplement, la peixatera les regalava a la clientela més fidel o coneguda. Ara, com anota en Ramon, “la humil galera ha estat elevada pels cuiners a la superior categoria de requisit —i com no, el preu se n’ha disparat—.” Efectivament, amb el pas del temps he comprovat com ha augmentat l’oferta d’aquest ‘humil’ crustaci en les mercats municipals de Barcelona i, esclar, com n’ha augmentat el preu.

També en els darrers anys he comprovat com el preu del sonso —peix de mida petita amb el cos molt prim, allargat i cilíndric— s’ha disparat als mercats barcelonins, si més no. Sembla que s’ha posat de moda el seu consum, cosa que ha fet que s’haja hagut de limitar-ne la pesca. Abans el sonso fregit era una solució força econòmica per a les persones que ens agrada aquesta mena de menja; ja veeu: ara m’he de conformar amb les mòlleres per gaudir d’un saborós plat de peix fregit (els molls cada dia són més cars!); i no sempre.

Per una altra banda, sospito que comença, gastronòmicament parlant, a posar-se de moda en diversos restaurants emprar fetge de rap per a l’elaboració de diferents especialitats culinàries. Com la galera, el fetge de rap —i el fetge de conill i el pedrer de les aus— acostumava a ser rebutjat pels clients que adquirien aquests animals convenientment esquarterats i preparats, i els venedors els regalaven, o deixaven a un preu prou baix, als clients habituals que en demanaven. Només la por a l’anisakis sembla que frena el consum de fetge de rap, i de retruc, el preu.

No cal dir que, com a bon gormand, l’amic Ramon no deu ser gaire partidari del consum de sonso, o d’altres peixos fregits, ni del fetge de rap; potser l’únic fetge que deu apreciar siga el fetge gras d’oca o ànec, altrament dit foie gras.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre de 2021