Entre Paul Valéry i Georges Brassens*

// Esteve Betrià

No voldria acabar l’Anno Domini de 2021 sense fer esment al naixement, just ara fa un segle, de Georges Brassens a Seta, la localitat occitana on cinquanta anys abans, el 1871, havia nascut Paul Valéry, un altre poeta fonamental en el panorama de la literatura francesa del segle XX. L’un, el primer que he esmentat, va estar el poeta popular —acompanyat de la guitarra— més destacat d’allò que es podria qualificar de poesia prenyada de crítica a tots els estaments de la societat burgesa i de l’autoritat establerta, un poeta que també va saber expressar amb simpatia, tendresa, humor i d’amor a contracorrent de les classes populars.

L’altre poeta, com a hereu o seguidor de Stéphane Mallarmé, fou mestre destacat de l’anomenada poesia pura. Es tracta, en fi, de dos concepcions de la poesia ideològicament oposades: poesia al carrer versus poesia des de la torre d’ivori. Això sí, les restes mortals de l’un i de l’altre reposen al cemetiri marí de Seta, indret que inspirà Paul Valéry en confeccionar potser la seua obra més coneguda: Le Cimetière marin (1920).

Així mateix, tant l’un com l’altre van influir poderosament en el panorama poètic català del segle XX. Brassens és en la base de l’inici del moviment de la Nova Cançó als anys seixanta (i posteriors) del segle passat; mentre que la influència de P. Valéry es fa sentir en l’obra de poetes catalans de mitjans del segle XX tan destacables com ara Màrius Torres, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli i, sobretot, Carles Riba.

M’agrada pensar que en alguns moments de la vida m’he mogut entre Georges Brassens i Paul Valéry; això sí, més a prop del primer que del segon. Però en realitat de qui em sento més a prop és del tercer escriptor nascut a Seta: Ives Roqueta; en aquest cas escriptor occità i activista occitanista. No cal dir que el caràcter occità en l’obra de Valéry i Brassens no deixa de ser una pura anècdota.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022