Com que l’estiu és vagarós, he estat endreçant per enèsima vegada els calaixos on deso retalls i fotocòpies dels temes del meu interès. Del munt de paperassa, van aguaitar unes notes i fotografies sobre Vil·la Fortunatus —el jaciment romà que tenim vora el poble— i vaig tornar a fantasiar —efecte, sens dubte, de la canícula estival que ens toca patir a la ribera del Cinca— sobre les persones que devien viure en aquest mas amb vistes a les ufanoses vores del Cinca i a les espectaculars postes de sol del Plla.
Me’ls trobava de tant en tant quan, de ben joveneta, endreçava i tornava a endreçar, només per passar l’estona, aquella monolítica llibreria del menjador de quan s’havien casat mos pares: Ana Abarca de Bolea. Obra en aragonés, Al canto’l Zinqueta, de Nieus Luzía Dueso Lascorz, que repetia d’esme sense saber què deia, com fem tots de canalla amb paraules o expressions que no entenem però que intuïm solemnes. Eren uns volums petits, molt manosets, les primeres publicacions del Consello d’a fabla aragonesa de les primeries dels anys 80.
Llegeixo la darrera novel·la de Francesc Serés, La mentida més bonica (Proa, 2022), que recrea episodis del Procés a través dels records d’una parella de docents de secundària, la Marina i en Carles, en el dia de la seua jubilació. La impressió de l’exemplar que tinc entre mans ha quedat una mica defectuosa i la tinta d’algunes pàgines sembla a punt d’esvair-se. Això em fa pensar si la memòria del Procés, de la
El passat divendres 10 de març, a les 20:00 del vespre, el Palau Montcada de Fraga va acollir la trobada amb les escriptores Teresa Ibars i Anna Sàez, dins del marc dels actes del Marzo poético que organitza cada any la Delegació de cultura de l’Ajuntament de Fraga al voltant del Dia de la poesia (21 de març).
En un indret insospitat de la Plana de Uesca, a tocar del parc natural de la serra de Guara, es troba el llogaret de Casbas, on s’alça imponent el monestir cistercenc de Santa María de la Gloria, que acull el recentment inaugurat Zentro d’interpretazión de l’aragonés Ana Abarca de Bolea.
Nit de les animetes, vespra de Tots Sants. Hem deixat espelmes enceses vora la finestra per guiar cap a casa les ànimes dels nostres difunts i compartim amb ells panellets i castanyes. Me’n guardo una a la butxaca. Passo pràcticament la nit en vetlla perquè de matinada he d’anar a recollir ma filla adolescent d’una celebració de Halloween.
Aprofito per mirar una pel·lícula de 2020 que tenia en espera: Armugán, el último acabador, del director català Jo Sol, ambientada al Pirineu aragonès de finals del segle XX. Armugán és un home estrafet que té l’ofici d’acabador. L’acompanya a tot hora l’Anchel, que carregant-lo a coll li fa de cames, i ha vingut fins a la muntanya per aprendre l’ofici.
Un estiu més, les aules de la Residència universitària de Jaca han acollit els “cursos extraordinaris” de la Universitat de Saragossa, entre els quals el titulat «Fonética histórica comparada de las lenguas iberorrománicas», patrocinat per la càtedra Johan Ferrández d’Heredia i coordinat pels professors Francho Nagore i Javier Giralt, que es va desenvolupar entre el 14 i el 15 de juliol.
L’Ebrefolk, «campus de música i ball populars de les Terres de l’Ebre, Matarranya i Nord valencià», en la seua 10a edició, ha fet estada, per segona ocasió, a Pena-roja. Després de passar per La Jana (al Baix Maestrat, País valencià) i abans de fer cap a Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre, a Catalunya), on té la seu principal, el diumenge 3 de juliol l’Ebrefolk va portar sons i ritmes tradicionals a la vila de Pena-roja, on va aplegar mestres i entusiastes de tota la redolada.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
