L’ancestral ofici de l’eutanàsia

// Carmesina Martorell

Nit de les animetes, vespra de Tots Sants. Hem deixat espelmes enceses vora la finestra per guiar cap a casa les ànimes dels nostres difunts i compartim amb ells panellets i castanyes. Me’n guardo una a la butxaca. Passo pràcticament la nit en vetlla perquè de matinada he d’anar a recollir ma filla adolescent d’una celebració de Halloween.

Aprofito per mirar una pel·lícula de 2020 que tenia en espera: Armugán, el último acabador, del director català Jo Sol, ambientada al Pirineu aragonès de finals del segle XX. Armugán és un home estrafet que té l’ofici d’acabador. L’acompanya a tot hora l’Anchel, que carregant-lo a coll li fa de cames, i ha vingut fins a la muntanya per aprendre l’ofici. El blanc i negre de les imatges, la foscor i la llum metàfora de la mort i la vida, convida a un intimisme on els silencis i els sons de la natura complementen els escassos diàlegs en castellà i aragonès. Premiada al festival Black nights de Tallinn (premi especial del jurat ecumènic i millor música original) i al Festival de cinema espanyol de Nantes (millor pel·lícula), retrata la tradició mediterrània de les persones que acompanyaven els malalts agonitzants en el trànsit de la vida a la mort.

Anys enrere, l’escriptora (i líder independentista) sarda Michela Murgia va tractar el mateix tema en la novel·la Accabadora (Einaudi, 2009), ambientada a la Sardenya dels anys 50, en què una sastressa vídua i sense descendència, la Tia Bonària, adopta la Maria, l’última de quatre germanes orfes de pare com una “filla d’ànima” per ensenyar-li l’ofici d’acompanyar la mort. Escrita en llengua italiana i reconeguda pels premis Dessi, Mondello y Campiello, porta per títol el terme sard accabadora (probablement d’origen hispà), que designa l’ofici de posar fi al patiment estèril de qui no acaba de trobar el camí per travessar l’Estígia.

Agafo el cotxe fins al lloc on he d’anar a buscar ma filla. Negra nit. Sensació d’estar fora de l’espai i del temps. Recullo la nena i tornem cap a casa. En el seient de darrere ens hi acompanyen tots aquells que han anat faltant: el pare, la iaia, la germana… Arribades a casa, bufem les espelmes i s’esvaeixen les ombres familiars. Anem a dormir confiades en l’arribada d’un nou dia ple de llum i de vida.