Crònica d’un somni compartit

// Carme Messeguer

Llegeixo la darrera novel·la de Francesc Serés, La mentida més bonica (Proa, 2022), que recrea episodis del Procés a través dels records d’una parella de docents de secundària, la Marina i en Carles, en el dia de la seua jubilació. La impressió de l’exemplar que tinc entre mans ha quedat una mica defectuosa i la tinta d’algunes pàgines sembla a punt d’esvair-se. Això em fa pensar si la memòria del Procés, de la

intensitat dels moments viscuts, acabarà esvaint-se sense deixar res més que titulars d’hemeroteca i quatre ratlles en els llibres d’història. Per la novel·la desfilen personatges que hi van col·laborar activament, els que estan pendents de judici, els que hi han perdut les il·lusions, els qui es van ensumar que alguna cosa no anava bé i se’n van distanciar… i una inquietant enquesta que, com les consignes del Tsunami democràtic, corre pels grups de Signal: «En quin moment vau ser conscients que els polítics mentien?» Cronista d’una realitat incòmoda, Serés assumeix el paper de denunciar públicament que «l’emperador anava nu», tot admetent que la realitat és una construcció feta tant de veritats com de mentides. De lectura amena, salpebrada amb detalls de la vida quotidiana que la fan ben propera, La mentida més bonica és una novel·la catàrtica necessària per continuar somiant.

---

Publicat a Temps de Franja n. 157, abril 2023