L’aragonès en la Vall de la Glòria
// Carme Messeguer Zapater
En un indret insospitat de la Plana de Uesca, a tocar del parc natural de la serra de Guara, es troba el llogaret de Casbas, on s’alça imponent el monestir cistercenc de Santa María de la Gloria, que acull el recentment inaugurat Zentro d’interpretazión de l’aragonés Ana Abarca de Bolea.
El centre d’interpretació ocupa les sales contigües a l’església romànica i està estructurat en diversos àmbits: la investigació, les varietats dialectals, l’associacionisme, les jornades, els mitjans de comunicació, la música, la literatura i el cinema contemporanis en aquesta llengua, l’ensenyament… en una mostra exhaustiva de panells, documents, àudios, vídeos i un didàctic túnel d’història de l’aragonès que arrenca des de les glosses emilianenses fins arribar a la literatura contemporània i les iniciatives de promoció de la llengua, passant per les traduccions de Johan Ferrández d’Heredia, la decadència (els anomenats “segles foscos”) i la reviscolada de la llengua o “renaixedura”.
Promogut per la DGA a través de la Direcció General de Politica Lingüística, a més d’albergar l’exposició permanent sobre la llengua i la cultura expressada en aquesta llengua, el Zentro d’interpretazión de l’aragonés té per objectiu esdevenir un espai estable per a la promoció i la difusió de la llengua aragonesa.
El centre porta el nom d’Ana Abarca de Bolea (Saragossa, 1602), noble aragonesa que va ingressar amb només tres anys al monestir de Casbas, d’on arribaria a ser abadessa. D’àmplia formació religiosa i humanística, es va relacionar epistolarment amb personalitats com Lastanosa o Gracián i és la primera escriptora aragonesa coneguda, l’obra de la qual comprèn prosa i poemes de caràcter religiós i popular, tres dels quals en llengua aragonesa.
Fundat al segle XII per Òria (Àurea), comtessa de Pallars, com a eina de repoblació, el monestir de Casbas, monument nacional des de 1979, integra un seguit d’edificacions de diverses èpoques –església, cor, claustre, sala capitular i refectori, muralla i torre de l’homenatge, palau abacial, hostatgeria, presó, font i safareig– que conserven encara l’encant de l’esplendor antiga. Actualment en mans privades –les darreres monges que l’habitaven van partir definitivament a principis del segle actual–, espera pacientment la restitució de la glòria perduda.
Publicat a Temps de Franja n. 155, novembre 2022
Tags: Aragó
