La sort de Fortunatus
// Carmesina Martorell
Al Víctor S.V., amb motiu del seu aniversari.
Com que l’estiu és vagarós, he estat endreçant per enèsima vegada els calaixos on deso retalls i fotocòpies dels temes del meu interès. Del munt de paperassa, van aguaitar unes notes i fotografies sobre Vil·la Fortunatus —el jaciment romà que tenim vora el poble— i vaig tornar a fantasiar —efecte, sens dubte, de la canícula estival que ens toca patir a la ribera del Cinca— sobre les persones que devien viure en aquest mas amb vistes a les ufanoses vores del Cinca i a les espectaculars postes de sol del Plla.
La inscripció FORTVNATVS migpartida per un crismó que encapçala el mosaic d’una de les sales de visita, pareix indicar que aquest era el nom de l’amo de la propietat al segle IV dC, quan el cristianisme havia esdevingut la religió oficial de l’Imperi. En aquelles alçades de la cronologia imperial, el tal Fortunatus, en plena ampliació i redecoració del maset, com un nou ric qualsevol, no va dubtar a reciclar per al seu ús particular les làpides sepulcrals de dos dels seus antecessors en la propietat de la vil·la, que segons rigorosos càlculs dels professionals de l’arqueologia estava en producció des de dos segles abans. Així, l’estela dedicada a G[aio] QVINTIO […]YNOTHO, un monòlit de l’alçada d’un legionari, va quedar convertida en una prosaica pedra de llindar amb les corresponents pollegueres per a una porta de doble batent. Mentre que la senzilla però sentida dedicatòria funerària d’un bon home […]VS per a si mateix SIBI i per a la seua dona EGNA[TIAE] SEVERAE va quedar esberlada per passar a formar part dels carreus que delimitaven el jardí del peristil. I això que Gai Quinti, d’origen estranger —servil o mercenari, probablement grec, segons indica el seu cognom—, s’havia guanyat la llibertat i el dret als tres noms que tenien els ciutadans romans, i que l’estimada esposa al·ludida en la segona inscripció, havia abraçat amb entusiasme l’adveniment de la dinastia dels Severs.
Els nous temps també es van emportar per davant les reformes amb aspiracions senyorials de Fortunatus, quan allà pel segle VI —moment en què sembla que la vil·la havia quedat deshabitada— s’hi va aixecar una basílica paleocristiana aprofitant les estructures d’un flanc de la vil·la, on molt probablement Fortunatus havia tingut el triclinium on devia congregar família i convidats amb motiu d’esplèndids àpats mostra de l’abundància agrícola i cinegètica de la seua propietat. Se sap que la vil·la ja no estava en ús perquè els enterraments del nou ordre visigot apareixen trinxant sense cap escrúpol alguns dels mosaics que conformen el calendari agrícola que tants denaris devia costar a l’opulent Fortunatus. Ara, en canvi, s’hi aplegaven a oir missa els feligresos procedents dels poblats veïns.
Fins que la basílica i les romanalles de la vil·la van quedar engolides pel temps. Tanmateix, em fa l’efecte que encara hi són, contemplant embadalits la llum calidoscòpica del sol ponent, des del mirador terrassat sobre les verdoses aigües del Cinca, el so Quintí, la so Nàcia amb l’home i el so Fortunato.
Post scriptum: Si mai voleu tornar a llegir aquestes ratlles amb certa ambientació, us recomano que ho feu amb la peça Roma del grup musical Manel com a fons.
Nota bene: A hores d’ara, Vil·la Fortunatus, una de les dotze vil·les més interessants de la península Ibèrica (l’antiga Hispània) i declarada Bé d’Interès Cultural (2004), no compta ni amb aparcament ni amb un horari de visites estable. Esperem que la reunió mantinguda el proppassat novembre entre les autoritats locals i autonòmiques a propòsit del jaciment, tinga alguna repercussió en la millora de les condicions d’accés i visita.
Tags: Tribuna