Ja portem gairebé dos mesos de guerra rus-ucraïnesa. Segons els bons (nosaltres, és a dir, la NATO i Ucraïna), anem guanyant. L’aferrissada defensa ucraïnesa a la qual nosaltres donem suport, ha aconseguit complicar-li l’«operació especial» a la Rússia de Putin, i, com era d’esperar, el nombre de morts, de desgràcies, de destrosses i de refugiats ha anat augmentant. Era això el que volíem, doncs ja ho tenim. Mentrestant s’ha produït el definitiu abandonament del Sàhara a l’invasor marroquí, perquè per a Espanya els sahrauís ja no són un poble o una nació (que té reconegut el dret d’autodeterminació per part de la ONU), sinó un tros del Marroc que no té cap dret a defensar-se.
Vivim un ambient prebèl·lic desconegut per a mi. La NATO ens ha alineat i ho hem beneït per aclamació. El govern s’ha baixat els pantalons i les dretes xalen: ja som tots uns. Espanya es una, i el sector crític (com jo) una lamentable minoria nostàlgica d’aquell “no a la guerra”. Els actuals pacifistes som uns covards, mariques o fills de Putin. La desinformació i manipulació dels mitjans de comunicació (controlats pels seus oligarques) campa a tot plaer. Què fa aquesta guerra diferent a les altres? Afganistan el vam abandonar, la guerra de Síria mai ens ha importat (com no ens va importar la dels Balcans), ni ens importa la invasió d’Israel a Palestina, ni la massacre de Turquia (país NATO) als kurds o la invasió del Marroc al Sàhara; i encara menys les guerres dels països africans que ens omplin el nostre d’immigrants il·legals.
La manipulació informativa està de moda. Faules, boles i calúmnies són armes llancívoles de tots els mitjans de comunicació, mercenaris al servei dels seus amos, siguin grans empreses, bancs, sistemes financers o l’església. Calumnia, que alguna cosa queda, resa el dit popular. Quina raó tenia Rossini a El barber de Sevilla: «La calúmnia va corrent per les orelles de la gent. S’introdueix hàbilment, i fa atordir i inflar els caps i cervells. L’avalot va creixent i guanya força pop a poc. Vola ja de lloc en lloc. Sembla un tro, una tempesta, que en mig del bosc va xiulant i atabalant. Al final es desborda i esclata i produeix una explosió com un tret de canó. Un terratrèmol, un temporal, un tumult general. I l’infeliç calumniat, envilit i esclafat, davall el flagell públic, prefereix perir».
Quan va morir el Dictador, no estava de moda anar de feixista. Ara les tendències han canviat. No crec que hi hagi més feixistes que abans, però ara ja no tenen vergonya i fan sentir la seua veu. El Mort s’ha convertit en el Gran Zombi, del que se’n parla contínuament i de qui es reivindica el seu llegat. Ja ho va dir Ell: “Ho he deixat tot lligat i ben lligat”, i quina raó tenia! Ens va imposar la monarquia borbònica.
Som en un procés de revisionisme històric que està blanquejant moltes de les persones i fets que s’haurien d’haver tancat quan la transició espanyola. L’entrada de Vox al parlament està canviant una situació que semblava més o menys estable. Ara resulta que la història no la fan els historiadors, sinó els tribunals de justícia. Així el de Madrid ha deixat clar que ni Millán Astray ni la División Azul participaren en el cop de estat del 36, ni eren feixistes, ni franquistes. En canvi la gent contra la que ells de manera idealista lluitaven eren comunistes, la pitjor forma de dictadura que hi pot haver. Aviat hem de veure que li trauran tots els carrers a Adolfo Suàrez per legalitzar el comunisme.
Poques vegades ocorre que un artista de gran influència en el esdevenir de l’evolució posterior sigui tan poc valorat, tant pel públic aficionat com per part de molts entesos. Ticià és, junt amb Rafael, el millor pintor del “cinquecento”, es a dir, del segle XVI; per damunt de Miquel Àngel, sobre tot arquitecte i escultor. És el gran mestre de l’escola veneciana i pintor favorit de l’emperador Carlos V i Felip II i de molts poderosos dels estats italians, inclosos els papes. Influí directament en tota la expressivitat i brillantor d’artistes com Veronés, Tintoretto i el Greco.
Molts turistes visiten Roma en dos dies. Un dia sobreviuen al Vaticà: la basílica de Sant Pere i els enormes i laberíntics museus, i el segon el dediquen a l’arqueologia i a les places d’Espanya i Navona i la Fontana de Trevi. Si afegeixen el Panteó (monument romà més ben conservat del món), veuen les tres meravelles de Roma, amb la Capella Sixtina i el Colisseu. Però Roma ofereix moltes més coses úniques. Cap urbs té més esglésies dignes de ser visitades, unes cinquanta, de tots els estils, per la seva arquitectura, decoració o riquesa artística.
La RAE defineix cop d’estat com l’acció violenta per la que un grup s’apodera o intenta apoderar-se del poder d’un estat. Als líders de l’anomenat “procés” català se’ls acusa contínuament de colpistes. Aquest adjectiu se’ls aplica tan sovint que tota la dreta espanyola (incloent també el que ells en diuen “centre”) afirma que aquestes persones són colpistes. Com podem veure, els fets d’aquestes persones, estan molt allunyats de la definició que dona la RAE de l’acció cop d’estat. Aquestes persones mai van intentar apoderar-se (i molt menys per la força) del poder de cap estat (tampoc de la comunitat de Catalunya).
