Article 31 de la Constitució: “tots contribuirem a la despesa pública segons la capacitat econòmica, mitjançant un sistema tributari just inspirat en el principis d’igualtat i progressivitat”. Aquest article ha estat sempre menyspreat (com el de les llengües oficials). Per fi un intent seriós de voler-lo aplicar: l’impost de solidaritat, o impost a les grans fortunes. Abaixar impostos és un mantra de la dreta, encara que després els apugin com va fer M. Rajoy. La dreta abaixa els tributs sempre als més rics, contradient la Constitució que tant diu defensar en allò que li convé, però sap vendre bé el sintagma “baixar impostos” com senyal identitària. La dreta suposa que els rics ho són perquè tenen més mèrits que els pobres, i se’ls ha de premiar, quan és clar que la majoria de fortunes són heretades.
// Antoni Bengochea És un tema del que sé molt poc perquè estic molt poc informat, ja que els mitjans de comunicació no informen d’aquest tema, però dins del poc que sé, sé que són precisament els oligarques els que s’ocupen que els mitjans de comunicació no ens informin. Gràcies a la invasió russa d’Ucraïna, ara es parla d’oligarques, referint-se a Rússia òbviament, però oligarques també n’hi ha d’ucraïnesos, i, per suposat, d’espanyols. Si els oligarques russos donen suport al putinisme, també són els espanyols els que donen suport i imposen les normes de la democràcia liberal hispànica, a la que li senyalen les coordenades i li marquen els límits.
Els vergonyosos àudios de Ferreras-Villarejo han estat la gota que ha curullat la tassa. Fins quan haurem de suportar aquesta persecució-inquisició mediàtica contra alguns dels partits polítics legals? Tan se me’n fot Mediaset com Atresmedia, amos de les grans televisions privades, als que hem d’afegir les cavernes habituals de l’extrema dreta, encapçalades per la COPE (en part finançada per l’Estat). Dos tendències polítiques són perseguides de manera inquisitorial: independentistes (sobretot catalans, però també els bascos) i tot el que hi ha a l’esquerra del PSOE.
Només fa uns mesos que la NATO sobrevivia en estat comatós. Ara, aprofitant la invasió d’Ucraïna, ha pres embranzida i s’ha reviscolat meteòricament. Aquesta organització ha anat fent una política d’encalçament i provocació a Rússia, que finalment ha fet l’efecte buscat: aconseguir que l’imperialista i ultranacionalista Putin esdevingués un enemic global que donés sentit als objectius militars i econòmics dels USA. Perquè la NATO no és més que la prolongació de l’exèrcit USA a Europa.
Wozzeck, del compositor austríac Alban Berg és l’òpera més important de la primera meitat del segle XX. Acabada a l’abril de 1922, enguany es compleix, doncs, el seu centenari. Afortunadament dos teatres se n’han recordat d’aquest aniversari. Són dos teatres d’òpera no massa llunyans d´aquí: el Liceu de Barcelona i el Palau de les Arts de València. Els dos teatres han apostat per aquest títol, peça capital de la història de la música, amb posades en escena prestigioses i enriquidores, i amb uns repartiments vocals totalment solvents.
Ja portem gairebé dos mesos de guerra rus-ucraïnesa. Segons els bons (nosaltres, és a dir, la NATO i Ucraïna), anem guanyant. L’aferrissada defensa ucraïnesa a la qual nosaltres donem suport, ha aconseguit complicar-li l’«operació especial» a la Rússia de Putin, i, com era d’esperar, el nombre de morts, de desgràcies, de destrosses i de refugiats ha anat augmentant. Era això el que volíem, doncs ja ho tenim. Mentrestant s’ha produït el definitiu abandonament del Sàhara a l’invasor marroquí, perquè per a Espanya els sahrauís ja no són un poble o una nació (que té reconegut el dret d’autodeterminació per part de la ONU), sinó un tros del Marroc que no té cap dret a defensar-se.
Vivim un ambient prebèl·lic desconegut per a mi. La NATO ens ha alineat i ho hem beneït per aclamació. El govern s’ha baixat els pantalons i les dretes xalen: ja som tots uns. Espanya es una, i el sector crític (com jo) una lamentable minoria nostàlgica d’aquell “no a la guerra”. Els actuals pacifistes som uns covards, mariques o fills de Putin. La desinformació i manipulació dels mitjans de comunicació (controlats pels seus oligarques) campa a tot plaer. Què fa aquesta guerra diferent a les altres? Afganistan el vam abandonar, la guerra de Síria mai ens ha importat (com no ens va importar la dels Balcans), ni ens importa la invasió d’Israel a Palestina, ni la massacre de Turquia (país NATO) als kurds o la invasió del Marroc al Sàhara; i encara menys les guerres dels països africans que ens omplin el nostre d’immigrants il·legals.
La manipulació informativa està de moda. Faules, boles i calúmnies són armes llancívoles de tots els mitjans de comunicació, mercenaris al servei dels seus amos, siguin grans empreses, bancs, sistemes financers o l’església. Calumnia, que alguna cosa queda, resa el dit popular. Quina raó tenia Rossini a El barber de Sevilla: «La calúmnia va corrent per les orelles de la gent. S’introdueix hàbilment, i fa atordir i inflar els caps i cervells. L’avalot va creixent i guanya força pop a poc. Vola ja de lloc en lloc. Sembla un tro, una tempesta, que en mig del bosc va xiulant i atabalant. Al final es desborda i esclata i produeix una explosió com un tret de canó. Un terratrèmol, un temporal, un tumult general. I l’infeliç calumniat, envilit i esclafat, davall el flagell públic, prefereix perir».
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació
