Protocols de la vergonya*
// Antoni Bengochea
Fins a dia d’avui cinc són les fases de l’argumentació de la Presidència de la Comunidad de Madrid per eludir la seva responsabilitat en el cas dels 7291 morts a les residències de la seva comunitat quan la pandèmia de la COVID 19:
FASE 1: Desviar la responsabilitat cap a la figura del vicepresident del govern d’allavons Pablo Iglesias. Així ho va fer la gran majoria de la premsa escrita, destacant OK Diario i El Mundo, i, en major o menor implicació, TOTES les televisions, especialment Antena 3 i Telecinco. De poc va servir que el propi Conseller de Sanitat de Isabel Díaz Ayuso Alberto Reyero presentés la dimissió l’octubre del 2020 i oferís algunes declaracions que van ser minimitzades mediàticament. Les seves idees se van difondre de manera nítida només dos anys després de la dimissió, quan el 3 d’octubre de 2022 va publicar el seu llibre Morirán de forma indigna.Mentrestant Iglesias (i de pas el seu partit) va patir la major caça mediàtica que s’ha vist en el període democràtic espanyol. Va ser acusat, entre altres fresques d’«homicidi imprudent», «negligència immoral», o de convertir les residències en «cases dels horrors». D’aquesta persecució va participar fins i tot Pedro Sánchez (certament amb la boca petita). Periodistes destacats com Eduardo Inda, Ana Terradillos o Ana Rosa Quintana, encara ben entrat l’any 23, persistien aferrissadament en aquesta bola. En aquest període Iglesias va ser imputat formalment (i arxivada la causa al poc temps) i amenaçat varies vegades, una d’elles rebent a casa seva un paquet amb quatre bales de CETME (a més a més d’un any d’encalçament domiciliari). Encara avui molta gent pensa que ell va ser el veritable responsable de les residències. Són les mateixes persones que segueixen creient que el «pobre» Dani Alves va ser enredat de mala manera per una «pelandusca escurabutxaques». I encara avui en dia molta gent pensa o vol pensar que els atestats del 11-M van ser cosa de la ETA.
FASE 2: MAI SE VA SIGNAR un protocol de no derivació dels ancians malalts als hospitals.
La bola «Iglesias» va arribar un moment en que se sostenia amb molta dificultat (com la d’ETA de l’11 M). La mateixa Díaz Ayuso (que havia acusat a la cara a Iglesias en algun moment) va reconèixer les seves pròpies competències (sembla ser que la primera vegada per una distracció). El seu exèrcit mediàtic ho va haver d’assimilar, encara que mai va traslladar els qualificatius («homicidi imprudent«, «casa dels horrors», etc.) a la seva lideressa. A Madrid s’havia actuat com a la resta de comunitats autònomes, i fins i tot hi havia hagut un tant per cent menys de defuncions inferior a algunes. Allò de la signatura dels protocols esdevenia «la gran calúmnia».
FASE 3: Defensa dels protocols: no hi havia (i no hi ha) altre remei.
Al febrer d’aquest any 2024 comencen a aparèixer actes signades per alts càrrecs de l’administració madrilenya per a no derivar als hospitals a molts malalts de les residències que fan referència a persones amb mobilitat molt reduïda o amb alguna demència de certa severitat. Al fer-se publiques, Díaz Ayuso i els seus valedors mediàtics van deixar de veure «homicidis», «immoralitat» o «cases dels horrors» i afirmar que es va fer el que calia, allò que era correcte, i que no es podia haver fet una altra cosa, ja que s’havia d’actuar de manera pràctica. Si els residents «s’haguessin derivat als hospitals, haguessin mort igual» (sabem que el 65% dels hospitalitzats es van salvar). Pel que fa al triatge es va considerar poc pràctic que ho fes el personal sanitari (vull dir els metges), ja que era una situació d’urgència, i feia falta un alt sentit pràctic (sentit que, pel que es veu, no té el personal sanitari). S’aprofita el moment per carregar contra l’exconseller Reyero, acusant-lo d’abandonament de responsabilitats i deixament de funcions.
FASE 4: Victimisme y «protecció» de les víctimes.
S’acusa al govern social-comunista i als «comunistes» en general de carregar sense pietat contra el govern de la Comunitat de Madrid, aprofitant-se d’un moment extremadament delicat. També s’acusa als mateixos de faltar al respecte a les víctimes, pel fet de remoure contínuament el cas (se sobreentén que només les víctimes de ETA mereixen treure’s a col·lació constantment i en qualsevol lloc del tema)
FASE 5: MÀXIM SILENCI MEDIÀTIC POSSIBLE.
Potser és el argument més poderós: que no hi hagi cap tipus d’argumentació. Pràcticament no es parla de l’assumpte en els grans periòdics, ni en cap de les televisions. Atresmedia i Mediaset guarden silenci total, i a TVE surt alguna pinzellada, però en cap moment s’estableix un debat. Esdevé un cas tabú.
Fa pocs dies se va intentar silenciar durant un acte de l’Assemblea de la Comunitat de Madrid a la Presidenta de la plataforma «Marea de Residencias», amb l’argumentació de que els ancians morts de cap manera es poden presentar com víctimes, i que a més a més els fets que van ocórrer formen part del «passat», i que tractar-los se’n sortia de l’Ordre del Dia. També se li va retreure que la seva associació només pretenia atacar a la Presidenta de la Comunitat. No cal dir que aquest altercat no ha aparegut a cap televisió. Segons l’Assemblea de Madrid els morts de les residències no són víctimes, i, en el cas de ser-ho, ho serien d’una classe inferior, com les de Gaza. Hem de suposar, una vegada més, que aquests familiars «protestons» són… comunistes.
El 3 de març, l’Audiència Nacional es va obrir a jutjar la gestió de la Comunidad de Madrid i d’Isabel Díaz Ayuso sobre les residències. Aquesta notícia no ha tingut cap recorregut mediàtic, ni a la premsa escrita ni a les televisions generalistes. Ningú n’ha parlat. Veurem què ens depara el futur. De moment estem molt entretinguts amb els esdeveniments de Barbate, el cas Koldo-Àbalos-Armengol, Llei d’Amnistia, etc., i ara una mica d’11 M.
*Versió llarga de la columna publicada a Diario de Teruel el 24 de febrer de 2024
Tags: Lo cresol
