És una paraula fonèticament i semànticament brutal: “Excavació de vessants abruptes que fan les aigües de la pluja, d’un riu, d’una riera o d’un torrent en la terra. Torrent entre roques i timbes”. De fet, la definició canònica no deixa gaire clara la diferència amb torrent: “Corrent impetuós d’aigua, especialment el que es forma sobtosament per una forta ploguda. Barranc, pendís, etc., per on davalla atorrentada l’aigua de la pluja, sovint completament eixut o amb molt poca aigua”.
Podríem pensar, o donar per sabut, que estem davant d’un fenomen que ha succeït de forma gradual i pausada, però la veritat é que ha sigut una evolució, de fet, anomenada revolució, bastant sobtada. Prova d’això é lo que en una ocasió m’explicava mon sogre:
Deia l’home, que en un camí va aparèixer per la finca de la família un senyor, suposadament vingut de Saragossa.
La meua quinta teníem onze anys quan la dictadura callava les veus de protestes, vagues i manifestacions succeïdes a França en la primavera de 1968. Però la Universitat, les reunions clandestines, algunes lectures i els líders d’aquell temps ens van obrir els ulls vers aquelles protestes contra el capitalisme, el consumisme, l’imperialisme americà i les institucions tradicionals de l’establishment, el rebuig a la guerra del Vietnam.
Ara ja fa un temps, per algun estrany motiu que a camins s’apodera de jo, vaig parar atenció a la manera com se feien los exàmens per a elaborar l’informe PISA, que vol dir programa per a l’avaluació internacional d’estudiants, per si algú quedava sense saber-ho.
Les comarques de la Franja presenten una catalanitat primigènia, consubstancial —molts cops, però, no autopercebuda pels mateixos habitants—, de la qual la mateixa llengua n’és la mostra més evident, fins al punt que el concepte de “Franja” en depèn, ja que si en negues la llengua també en negues la seua mateixa existència.
Quan vaig començar a estudiar a Terol magisteri, el curs 1974-1975, vam coincidir un grup d’estudiants del Matarranya que ens coneixíem i teníem amistat perquè havíem fet el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. A primer curs, en l’especialitat de Ciències Socials, vam trobar-nos amb la presència a l’aula de tres estudiants valencianes que eren amigues i sempre anaven juntes i entre elles parlaven la seua llengua. Nosaltres estàvem sorpresos perquè les enteníem perfectament, així que, quan coincidíem, parlàvem elles en valencià i nosaltres en allò que en dèiem xapurreau, sense cap problema de comunicació. Que això passés a Terol, un territori de parla castellana, significava per a nosaltres una agradable novetat respecte a la nostra llengua.
Expliquen que, durant los dies previs a la Revolució Francesa, estava Robespierre fent un beure a una cantina, bar o fonda, quan va veure una cridadissa de gent que passava pel davant del finestró del local. Sense pensar-s’ho ni un instant va arrencar a córrer com un esperitat cap al carrer. Los acompanyants, sorpresos per la reacció, lo van increpar:
Penso que, a hores d’ara, tothom està assabentat de la vaga internacional i reivindicativa de dones, el 8 de març de 1018, dia Mundial de la Dona, convocada per diferents col·lectius i associacions feministes a més de 150 països.
La nostra web Temps de Franja utilitza cookies pròpies i de tercers per a personalitzar la navegació i millorar els seus serveis. Si continues navegant entenem que n'acceptes el seu ús de conformitat amb la nostra Política de Cookies.TancarVeure més informació