Flamenc*

// Ramon Sistac

bàsicament, perquè és extraordinàriament polisèmica; és a dir, que té un tarter de significats que, encara que potser tenen alguna relació entre ells, són molt diferents. De fet, ni tan sols tenim gaire clar si, des del punt de vista del seu origen, és una paraula o en són dues de diferents. En principi, flamenc, com flamejant, volia dir ‘en flames’, ‘com les flames’ o més aviat ‘del color de les flames’. Segurament prové del neerlandès flaming, paraula que, a la seua vegada, podria estar formada sobre el llatí flamma, però no necessàriament perquè, si flamenc ve de Flandes, Flandes en flamenc (és a dir, en neerlandès) és Vlaanderen (i flamenc vlaams). Quin embolic, oi?

Siga quina siga l’etimologia, semànticament encara és més complicat. És fàcil pensar que aquella mena de pollastres magnífics de potes altes i primes que, segons l’època, podem anar a observar als patamolls del Delta, són “flamencs” pel seu color rosat, que recorda una mica el to del cel rogenc de la posta del sol. Ara bé, per la mateixa regla de tres els belgues germànics, rubicunds i amb el nas roig de tant beure cervesa, van semblar del color dels flamencs als dominadors espanyols? I els gitanos d’Andalusia, que ens costa imaginar rosadets de pell i bevent birres lambik, geuze o kriek “mort subite”, van ser anomenats “flamencs” per ser exòtics, una mica al mateix nivell que els catalans polacos? O més aviat ho van ser pels moviments gràcils de bailaores i bailaoras, que recorden els d’aquella mena de pollastrots? Parlant, doncs, d’animals de ploma, què fou primer, l’ou o la gallina? Massa dubtes per als quals no tenim resposta, i molt difícils de resoldre documentalment.

Encara hi podríem afegir flamenc com a adjectiu, tal com l’he usat a començament de l’article. I els flamenquines cordobeses, que són com uns involtini o farcellets fets de talls prims de carn magra farcits de formatge i pernil, arrebossats i empanats (i fregits segons el costum andalús). Una altra qüestió és si el cant, la música i el ball flamencs (patrimoni de la humanitat), són atribuïbles als gitanos, als andalusos o als gitanos andalusos… De fet, des de fa força més d’un segle que en tenim notícia a Catalunya i altres indrets, com les terres occitanes del dit Midi de França… I ara també al Japó! En tot cas, l’altre dia, en ocasió de la cloenda oficial de l’any dedicat a Pompeu Fabra, un cantaor (Juan Manuel Galeas, fill del Carmel, a Barcelona) va fer una versió, al meu entendre molt bonica, de les Corrandes d’exili de Pere Quart. A més d’un, en sentir-lo, se li va desfer la permanent… Potser perquè no va entendre prou que la finalitat de Fabra va ser bastir una llengua apta per a tot i vàlida per a tothom.

Flamencs al Delta de l'Ebre. / Carles Terès

*Publicat a Temps de Franja n.140, gener de 2019