L’avanç del Jägermeister*

// Patrici Barquín

80.000 fascistes munten una mena de desfilada de la victòria pel centre de Roma, mentre arriba aquella hora de la nit en que tot se torna una mica surrealista, especialment als bars, i això va passar a eixa hora maleïda.
Salvini se despulla disposat a submergir-se a un càlid bany de multituds i jo me disposo a pagar veient que lo meu cos ja està una mica saturat d’alcohol i de nit. A la barra, una ampolla en un estrany dibuix i al davant de l’ampolla, un parroquià que, d’una glopada, engoleix un “xupito” d’aquella poció màgica. Òbviament, no puc evitar atansar-me i mirar més atentament lo dibuix de l’etiqueta.
Bolsonaro declara una mena d’Estat integrista evangèlic, mentre reparteix odi i amenaces per tot Brasil, contra tot allò que a ell li sembla diferent, quant me col·loco les ulleres d’aprop i veig un cérvol coronat en una enorme cornamenta i una creu lluminosa, com si aquella bestiola anés a oficiar missa o una espècie d’aquelarre nòrdic. Pregunto al parroquià que què é allò que està bevent:
—Jägermeister.
—I aixó, què é?
Viktor Orbán fa crides a la persecució de tota persona migrada mentre Vlaams Belang allarga lo braç com si anés a donar una mà de pintura als trebols de casa.
—Una beguda que està molt de moda.
—I de què fa gust?
Un Abascal a sobre d’un cavall fa crides a iniciar “la reconquista”, sigui lo que sigui i jo decideixo provar aquella mena de poció màgica, mentre lo parroquià m’explica més d’aquell licor fort però aromàtic que me va cremant i endolcint l’esòfag.
Diuen que lo Jäger —sembla que ja tenim prou confiança com per a apocopar lo nom del licor— los hi donaven als soldats alemanys durant la segona guerra mundial pa que així no recordessin les bestieses que feien durant lo combat.
—I fora del combat?— vaig preguntar.
—No sé més.
Mentre anava bevent un glop radera de l’altre notava com los ulls se m’emboiraven i lo cap perdia tota relació en la realitat. Lo cérvol me mirava desafiant i la creu lluïa en la fúria divina que anuncia un maití de forta ressaca. Finalment vam eixir del bar i mos vam assentar a esperar un “Amanecer Dorado”.
Realment, a lon demà tenia un mal de cap horrible i moltes ganes de vomitar, però no havia aconseguit oblidar res de la nit passada, tot i que desitjava oblidar-ho tot. Suposo que això del Jäguer, d’alguna manera funciona de cara a l’amnèsia selectiva, però crec que encara ho he d’anar solsint.

*Publicat a Temps de Franja n.140, gener de 2019