Una de les majors riqueses que tenim les persones és la capacitat d’expressar-mos a través del llenguatge. Gràcies al sistema educatiu que tenim i a altres mitjans que ho fan possible, cada volta són més les oportunitats de poder aprendre altres idiomes que mos aporten un valor intel·lectual i una major autonomia. No obstant això, a voltes, es té la tendència a enfocar-se cap a n’esta internacionalització lingüística (que està molt bé i és necessària) però, en canvi, a descuidar la llengua pròpia.
No fa gaire vaig anar al CCCB de Barcelona a veure l’exposició «La màscara no menteix mai», que propose una interessant reflexió i un recorregut a través dels usos polítics de la màscara en la modernitat.
L’ocultació del rostre implique que la identitat quedo en secret, fent-ne un element posseïdor d’un component de llibertat, subversió i clandestinitat, els quals donen una seguretat per obrar que no es té a cara descoberta.
Fa temps, Pablo Ràfales “Hilario”, va proposar als Amics de Nonasp organitzar conjuntament una fira, tenint també el suport de l’Associació de Dones Clara Campoamor, l’Ajuntament i la Comarca Baix Aragó-Casp.
Es tractave d’una bona idea, ja que Pablo (tercera generació d’herboristes i habitual a les fires) tenie clar com s’havie de fer. Lo dia triat per fer la I Fira d’Artesans de Nonasp va ser lo passat vint-i-set de novembre.
L’activitat va començar a les 10h del matí en una petita arruixada que va fer plegar a les més de cent “bolilleres” que hi havien a la Plaça Nova. A les 11h es va fer la inauguració oficial de la fira, comptant en los parlaments del president de l’Associació Amics de Nonasp, l’alcalde i el president de la Comarca.
Hi ha cançons que formen part de la banda sonora de vàries generacions, i per molt temps que passo des del seu llançament, seguixen sonant i la gent les seguix coneixent. Podria ficar molts exemples i segur que tots estam pensant en diferents grups o cançons que seguixen vigents tot i el pas dels anys, però del que m’interesse parlar avui és del cas de Fórmula V.
Lo passat 20 d’agost per la nit, la nonaspina Merxe Llop, va presentar al seu poble la novel·la Sílverti, amb la qual l’any passat va ser la guanyadora del Premi Guillem Nicolau. Va estar acompanyada per la també nonaspina Estela Rius, que va parlar de l’autora, dels seus lligams personals amb la Vila i la connexió amb la novel·la; i de Carles Terès, que va aportar les seues interessants percepcions sobre l’obra a l’haver estat jurat del premi amb el que va ser guardonada la novel·la.
Enguany l’Associació Amics de Nonasp celebre el seu 25 aniversari, i este fet m’anime a parlar d’un record lligat al què és lo seu projecte més important: lo Museu.
A l’estiu del 2017, estant en conversa en mon pare, va sorgir la idea de fer una exposició de fotografies de boda de gent del poble. Vam voler inspirar-nos en la que va fer l’Associació de Dones Clara Campoamor de Nonasp a principis de la dècada de 1990, només que el plantejament va ser diferent des del principi: entre altres coses, la nostra exposició estave pensada per ser permanent i, si tot anave bé, a gran escala.
Quan vaig tornar del meu primer viatge a l’estranger, mirant les fotos que havia fet, me vaig quedar pensant en la gran quantitat de persones desconegudes que hi apareixien. Moltes d’elles, fent fotos. Tot seguit me va assaltar lo pensament invers: a quantes fotos de gent desconeguda deuria d’estar jo?
Ja fee algunes setmanes que es sentie dir que hi havie casos de COVID-19 al nostre país, però, com ere lògic (suposo), tots seguíem en la nostra vida. Pareixie que allò del Coronavirus estave molt lluny i de cap manera podíem imaginar lo que estave a punt de vindre. A nivell local, lo primer cop de realitat va ser la suspensió de la festa dels quintos, prevista per la tercera setmana de març. Això si, en l’esperança de poder-la fer al maig o al juny…
