A propòsit de l’emigració de Terol a la Llitera

// Josefina Motis

L’emigració de les comarques de Terol a la Llitera al llarg de bona part del segle XX és un tema en primera línia d’actualitat gràcies a la publicació del llibre Los que se iban en septiembre, de Silvia Isábal Mallén. És un llibre que explica les diverses èpoques del fenomen, les comarques de partida i els territoris de destí, que ha estat mol ben valorat als llocs on s’ha presentat i que ha estat molt ben tractat per les entitats culturals de la zona. La recent publicació de Josep Espluga a la revista Temps de Franja (versió digital) ofereix una informació exacta del contingut del llibre i del seu valor.

El tema mos ha recordat, en particular, com es va viure als llocs de la Llitera l’arribada d’aquells emigrants de les comarques de Terol. En el nostre cas, al poble d’Albelda s’hi van instal·lar varies famílies que venien del Matarranya i encara en tenim un gran record.

Algunes sortien del seu poble d’origen amb cobertura econòmica, de manera que quan arribaven ja tenien la seua finca en propietat, amb un habitatge mes o menys potable, tal com hi havia en aquella època a totes les finques on s’hi vivia en les temporades de més feina. Altres famílies, molt organitzades i amb molt de treball, es posaven al dia econòmicament en poc temps.

En aquella època no hi havia electricitat al camp, ni lavabos a les cabanes ni als coberts. Per les necessitats fisiològiques es podia anar al corral, a algun bancal amb plantes altes, o a altres amagatalls per l’estil. Llavors teníem una altra concepció de l’assumpte que ara xocaria. Recordo que totes les nenes nouvingudes tenien bicicleta per anar la l’escola, cosa que les autòctones no teníem. També recordo que una d’elles anava a vendre llet pel poble.

El cas es que amb tot el que va representar aquell canvi, aquelles persones es van instal·lar ràpidament per les torretes o cabanes que hi havia a les finques, on es van construir uns establiments mes còmodes amb corrals molt grans. Sovent, quedaven més ben acomodats que la gent de tota la vida, ja que tenien uns habitatges reparats i més nous i, una cosa que mos resultava molt curiosa, amb uns bons jardins. També recordo que tenien millors “candils”.

Van ser molt ben acollits perquè era un veïnatge agradable i de bon tracte. Entre la joventut lego es van formar algunes parelles. Una d’elles va ser el meu germà, que es va casar amb una Pallarès, i així vam afegir aquest cognom a la família. Mes tard un nebot va fer parella amb una Celma molt ben situada, amb terres i granges. Perquè no es pot negar que era gent que prosperava. Van ser, per exemple, pioners en el negoci dels “novillos” o vedells, que era una cosa que a la Llitera fins aleshores no s’estilava gaire. Fins el punt que, en pocs anys, la Lonja de Binèfar va esdevenir el referent nacional del preu del vedell, tanta va ser la seua empenta.

Aquells “teruelinos”, com a vegades se’ls anomenava, es van distingir per tenir iniciatives diferents i dinàmiques. Van transformar les finques per aprofitar millor els regadius, van fer plantacions d’arbres fruiters fent els bancals mes grans, i es van dedicar al negoci dels animals, tossinos en quantitat, vaques de les que feien negoci amb la llet, i vedells, cabres o volatam, també en mes quantitat del que era habitual per la zona. Ells van saber obrir mercat a estos productes. Es pot dir que aquelles persones van canviar l’economia i la manera de viure del poble. A Albelda, per exemple, amb el temps es va consolidar una empresa de carn i pinsos, Carn Nature, de la família Pallarés Nadal, que es va fer molt gran i fa distribució a varies zones del país (sobre esta empresa en vaig fer un article a TdF fa un temps).

Les famílies del poble eren més conservadores, teníem les finques sempre igual, amb els olivers o els ceps al voltant dels bancalets, sempre amb el mateix ritme amb el cultiu de cereals. Teníem unes poques gallines, un tossino per vendre, un altre per mandongo, alguna verra per recrio o els animals de treball abans de l’arribada dels tractors i maquinàries. Els “teruelinos” van canviar les maneres de fer, eren més dinàmics i negociants, més atrevits.

En tinc molt bon record. La família on va es va casar el meu germà sempre em va tractar com una més. Recordo que a l’estiu, de petita, anava a la seua torre a passar-hi les tardes brodant. Allà tothom treballava. Em donaven un berenar boníssim. També recordo que quan m’hi quedava a dormir no m’atrevia a anar al vàter, perquè s’havia de passar pel corral i sempre hi havia dos cabres a la porta que no deixaven de donar-li cops.

Esta relació familiar també em va facilitar conèixer pobles i famílies del Matarranya, cosa que sempre va ser una grata experiència. Era quan, ja amb la meva família de Barcelona, anàvem a Fondespatla, des d’on fèiem excursions a Vall-de-roures, Mont-roig, Pena-roja, la Mare de Déu de la Font i un pantà molt gran a un lloc alt, entre altre indrets. En definitiva, que aquella migració va tenir ressò en la vida de moltes persones, i la recent publicació del llibre de Silvia Isábal Mallén mos ha fet reviure molts records de tot el que va suposar aquell fenomen social a les nostres terres.