Gran Recapte 2018
Campus EbreFolk 2024 Móra d'Ebre

Les connexions ocultes del Maestrat i el Matarranya a la Llitera

// Pep Espluga Trenc

L’escriptora i historiadora de Binèfar Silvia Isábal acaba de publicar el llibre “Los que se iban en septiembre. La emigración procedente de Teruel en la Litera”, editat per l’Instituto de Estudios Altoaragoneses. El llibre tracta sobre les migracions del Maestrat, Matarranya, Baix Aragó i Ports de Morella cap a la comarca de la Llitera durant el segle XX, unes relacions que Silvia Isábal ha indagat a fons fins a dibuixar-ne un quadre detallat i sorprenent. Les connexions ocultes entre estes comarques han quedat desvetllades.

Que a la Llitera hi havia una relació històrica molt estreta amb aquelles comarques era una cosa més o menys sabuda. Els cognoms i les històries familiars són prou eloqüents. El que no se sabia era quina havia estat la dimensió d’aquell flux migratori, ni les circumstàncies, motivacions i processos que havien portat la gent a canviar de lloc de residència.

Silvia Isábal ha fet una exhaustiva investigació amb entrevistes a nombrosos informants, anàlisi de padrons municipals i de la premsa de l’època, així com de la correspondència que s’enviaven els familiars entre si, i per fi hem pogut comprendre la magnitud d’aquell fenomen. A més, el llibre compta amb un important aparell fotogràfic. Tot un luxe.

L’efecte Canal i la iniciativa popular

Als inicis del segle XX les terres de la Llitera baixa eren un enorme descampat semidesèrtic, una situació que s’arrossegava almenys des dels segles XVII i XVIII, quan la zona va esdevenir camp de batalla de les guerres dels Segadors i de Successió. Tots els pobles de la zona van quedar arrasats (molts van desaparèixer per sempre més, Binèfar i Almacelles es van haver de reconstruir, a Tamarit diu que només hi van quedar una vintena de cases dretes) i, juntament amb l’escassa fertilitat d’aquella gran estepa salobre, allò va propiciar un llarg període d’abandonament. Unes terres que tot just servien per a pastures d’hivern dels ramats pirinencs, amb uns escassos assentaments humans precaris i de temporada. La població es va instal·lar a la zona muntanyenca de la Llitera alta.

La Llitera baixa va començar a agafar protagonisme a partir de la construcció del Canal d’Aragó i Catalunya, inaugurat el 1906. Els grans propietaris d’aquells rònecs indrets no podien sufragar la posada en regadiu i van començar a vendre parcel·les. A més, l’arribada de l’aigua del canal va requerir molta mà d’obra, ja que per a poder posar la terra en producció abans calia anivellar-la i trigellar-la, construir sèquies secundàries i ramals, fer desaigües de drenatge i tota una sèrie d’activitats i noves pràctiques agràries fins aleshores desconegudes. L’autora explica com els inversors forans no s’atrevien a comprar terres perquè a la comarca no hi havia suficients treballadors per a garantir una activitat productiva viable. Ací és on entren en acció les gents del Maestrat, primer, i del Matarranya i Ports de Morella, després. Allò que terratinents, empreses i inversors no van saber fer, ho va fer la gent treballadora pel seu compte.

Des d’aleshores, la Llitera baixa ha estat el motor de l’activitat socioeconòmica i de l’empenta cultural comarcal, en detriment de la Llitera alta que ha perdut dinamisme i s’ha anat despoblant progressivament.

Les quatre onades migratòries

Com en una novel·la de detectius, Sílvia Isábal identifica els primers migrants arribats des del Maestrat, la majoria masovers escanyats per les condicions imposades pels propietaris absentistes dels masos, que van veure les possibilitats que oferien els nous regadius de la Llitera baixa. L’autora distingeix fins a quatre onades migratòries, cadascuna amb motivacions i característiques diferents

Període 1910-1930

Els primers que arriben són arrendataris o parcers de la nova àrea regable, els quals en poc temps comencen a comprar terres, de vegades individualment, altres cops en grups de famílies coordinades. És gent amb recursos a la cerca de millors oportunitats per guanyar-se la vida. Segons Silvia Isábal, són persones vinculades als cercles de tractants de bestiar del Maestrat, que a través de les fires s’assabenten de les noves possibilitats de la zona. L’autora identifica personatges com Juan Mallén, Miguel Monserrate o José Guallar, provinents de masos de l’àrea de Cantavieja i de Villarluengo, que són dels primers en arribar (ella ho estima cap al 1917). És l’època de disgregació dels grans patrimonis territorials de la baixa Llitera, venuts per uns terratinents vingut a menys i que amb els beneficis obtinguts abandonarien el territori i es traslladarien a viure a les capitals (com a molt, mantindrien la seua casa senyorial al poble, que en la majoria dels casos s’aniria ensorrant amb el pas del temps, tal com una passejada pels centres històrics de Binèfar o de Tamarit permet copsar).

Anys 30

Durant l’època republicana arriba a la Llitera una nova onada, força més nombrosa que l’anterior. Una part són famílies expulsades per la construcció de l’embassament de Santolea, les quals, d’acord amb les indagacions de l’autora, es van establir sobretot als termes de Binèfar i Esplucs. Estes persones ja van comptar amb el suport de les xarxes arribades en l’onada anterior. En esta època es produeix el creixement industrial i comercial de Binèfar, on s’assenten molts dels nouvinguts, i on alguns de l’onada anterior comencen a comprar cases per als fills o per a instal·lar-s’hi quan es facin vells. A partir d’esta època, un altre embassament, el de Barasona, va facilitar que el Canal d’Aragó i Catalunya disposés d’un flux d’aigua de reg més estable, cosa que va permetre rendibilitzar millor les inversions a la plana estepària, que es va anar transformant en un mosaic verd d’alfalsos, remolatxes, arrossars i panissos.

Anys 40-50

Les migracions es van interrompre amb la guerra i amb la primera postguerra, quan el règim franquista va prohibir el canvi de residència (durant un parell de dècades només es podia anar a viure a un altre lloc amb permís de les autoritats). Tot i això, el flux de gents cap a la Llitera no es va aturar. Especialment quan l’àrea del Maestrat, Matarranya i Ports de Morella es va convertir en un dels punts calents de la guerrilla antifranquista. Com a conseqüència, la dura lluita del règim contra el maquis va suposar una altra estocada mortal al sistema de masos, ja que, entre altres mesures repressives, es va decretar la prohibició de pernoctar als disseminats (a les 8 de la tarda s’havien de lliurar les claus del mas a la guàrdia civil i anar a passar la nit al poble més proper). Això va complicar força la vida als masovers, que es van veure abocats a marxar. Malgrat el persistent racionament i les dures restriccions al comerç de productes bàsics, als disseminats de la Llitera el control de les autoritats era molt més feble, hi havia més oportunitats (d’estraperlo) i propiciava unes condicions de vida menys opressives.

Cal afegir que el 1956 es va produir també la gran gelada que va acabar amb l’economia de l’oli en bona part de la zona (que ja va ser narrada en un altre excel·lent llibre per Lluís Rajadell). És en esta època quan comença la migració des del Matarranya, que s’estableix preferentment als termes municipals d’Albelda, Alcampell, Tamarit i Altorricó. L’autora considera que el fet lingüístic va deure jugar algun paper en la tria de destí (les persones provinents de zones castellanoparlant, com el Maestrat i el Baix Aragó, seguien preferint instal·lar-se als termes de Binèfar o a Esplucs).

L’autora proporciona el nom de la que es considera la primera persona provinent del Matarranya: Aurelio Celma Bayod, del Mas del Llop de la Sorollera. Es veu que, mentre feia la mili a una mina de la Canyada de Veric, va fer un amic d’Albelda que el va informar de les possibilitats dels nous regadius de la Llitera. Després d’una breu exploració, Aurelio va convèncer els seus pares i germans de la conveniència de desplaçar-se a Albelda, on es van instal·lar en una torre disseminada, tot seguint el patró d’habitatge del seu lloc d’origen.

Anys 60-70

Tot i que en esta època la crisi de l’agricultura tradicional ja començava a buidar molts dels pobles de la Llitera, substituïda per un nou model agroindustrial que requeria més recursos i menys mà d’obra, encara continuava arribant gent de les comarques de Terol i del Castelló interior. Però el perfil va canviar. Ara ja no es venia a comprar terres, sinó que la majoria es desplaçaven per a treballar com assalariats en finques i indústries de la zona, sobretot de Tamarit i de Binèfar. L’epopeia de colonitzar disseminats i hàbitats dispersos autogestionaris s’havia acabat.

Enrique Angosto i Josefina Andreu, de Fondespatla, munyint vaques a Albelda. / Arxiu família Torres Angosto. (Font, Isábal 2024, p. 115)
Descarregant el carro al terme de Tamarit de Llitera. / Arxiu de la família Beltrán Altabás (Font, Isábal 2024, p. 148)
Llaurant amb cavalleries. / Arxiu de la família Beltrán Altabás (Font, Isábal 2024, p. 167
Joves en bicicleta. / Arxiu de la família Torres Angosto (Font, Isábal 2024, p. 211)

La magnitud del fenomen

Pareix que a partir dels anys 80 ja no es detecta cap nova onada migratòria provinent de les comarques de Terol ni del Castelló interior. El procés va durar pràcticament set dècades i ha conformat el caràcter de la societat lliterana actual, especialment en la zona sud, caracteritzada per un dinamisme desimbolt propi d’un territori sense (gaires) classes dominants, gràcies a l’empenta i iniciativa que van portar les gents del Maestrat, del Matarranya i dels Ports de Morella, que a la comarca es van denominat “teruelinos” indistintament del seu origen.

Silvia Isábal estima en unes 2.000 el nombre de persones migrades des de les comarques de Terol i el Castelló interior durant tot el període. D’acord amb els seus càlculs, entre els municipis d’origen que més migrants van aportar destaquen Las Parras de Castellote (amb 130 persones, d’un poble que tenia uns 800 habitants de mitjana durant el període analitzat), Castellote (amb 195, tot i que és un terme que inclou fins a 9 nuclis urbans, com Las Planas de Castellote, Santolea o Torremocha, entre altres), Villarluengo (86), Cantavieja (85), Mirambel (45) o Morella (37). Del Matarranya (amb 130 persones identificades), els pobles amb més aportacions són Pena-roja (38), Mont-roig (31), Vall-de-roures (29) i Fontdespatla (20). Són càlculs molt conservadors, basats només en les evidències documentades disponibles. Donades les mancances de registres estadístics, és probable que les xifres fossen sensiblement superiors.

El nostre Far West particular

Les migracions de les comarques de Terol i de Castelló cap a la Llitera tenen unes característiques que les fan molt peculiars. D’entrada, és una migració d’una zona rural a una altra zona rural.

El discurs hegemònic sosté que durant la segona part del segle XX la població rural espanyola va abandonar el món rural a la cerca de millors condicions de vida a les grans ciutats. És una afirmació que no se sosté a poc que s’hi reflexioni. D’entrada, com aquest cas exemplifica, no totes les migracions van ser cap als grans nuclis urbans. La gent que deixava el Maestrat, el Matarranya, el Baix Aragó o els Ports de Morella, podia haver anat a viure a qualsevol de les grans ciutats espanyoles, que just en aquells moments estaven en ple desenvolupament, on haguessen pogut gaudir de tots els avenços de la modernitat (oferta comercial, d’oci, comoditats, etc.). No obstant això, van preferir anar a viure a la Llitera, i la majoria a instal·lar-se en hàbitats disseminats i dispersos, ni tan sols als petits nuclis urbans.

Això és molt rellevant. Ens ajuda a entendre que aquelles persones no volien canviar de forma de vida. Si es van instal·lar en hàbitats dispersos és perquè pretenien replicar els estils de vida dels masos disseminats dels seus llocs d’origen. I ho van fer sense cap suport d’organismes estatals, ni empresarials, ni bancaris. Sovent, s’hagueren de construir els propis habitatges, en llocs on no hi havia ni electricitat, ni servei d’aigua potable, ni comerços, ni cinemes, ni tan sols escoles (que es van haver d’anar construint sobre la marxa entre les finques i en un format especial).

No només això, sinó que es van haver d’enfrontar a nombrosos problemes per a convertir les terres en cultivables: abadinaments per manca de desaigües, aparició de salobre, reg intermitent per avaries del canal, paludisme, etc. I tot a base d’espavilar-se, de molt treball personal i mà d’obra familiar. Una situació molt diferent a la dels pobles de colonització que va promoure el govern franquista entre els anys 50-70, en els quals l’Instituto Nacional de Colonización proporcionava tots els mitjans necessaris (tot i que amb unes condicions socials força draconianes) (a la Llitera també en va haver un, Vensilló, que es va situar a una partida del terme municipal d’Esplucs, del qual se’n va segregar l’any 1989).

L’epopeia lliterana dels migrants de les comarques de Terol i Castelló va ser tot un procés de colonització del territori equiparable al dels westerns clàssics, només que ací no vam tenir una indústria cinematogràfica que en fes bandera. Més aviat al contrari, amb la modernitat, la vida als masos i torres ha estat un estil de vida desprestigiat i sovent tractat de manera despectiva. Però ha estat una veritable escola d’autonomia i resiliència, un exemple contundent de que, en plena era del capitalisme industrial i urbanita, hi havia altres formes de viure i de fer les coses.

Amb el temps, sobretot amb la generalització del cotxe, la gent es va anar concentrant a les capçaleres municipals i comarcals, de tal manera que la vida a les torres i masos va anar disminuint. No obstant això, segons l’autora, a dia d’avui encara hi ha més d’un miler de persones que viuen en habitatges disseminats per la Llitera baixa, una xifra que és gairebé equiparable a la del total de les que viuen a la Llitera alta. Poca broma.

Un viatge sense retorn

Era també una migració peculiar perquè no contemplava el retorn al lloc d’origen. Tal com ho explica Silvia Isábal, un cop presa la decisió no hi havia volta enrere, perquè per a comprar les noves terres a la Llitera normalment s’havien de vendre les propietats del lloc d’origen.

Això feia que no fos una migració individual, com passa en altres casos, sinó que implicava tots els membres de la família, canalla, gent gran, animals domèstics, tothom. Per això els viatges no eren improvisats, sinó que es planificaven amb molta cura. Tal com ho explica Silvia Isábal, normalment el cap de família feia un viatge exploratori, avisat per la seua xarxa de contactes sobre la disponibilitat de terres i, si li feien el pes, acordava els tractes de compra o arrendament. Sovent en el camí d’anada o tornada passava pel santuari de la Mare de Déu de la Balma (a Sorita del Maestrat), per encomanar el seu destí a la divinitat. Després es preparava el viatge de tota la família, normalment durant el mes de setembre (d’aquí el títol del llibre), que era el moment en el que els pagesos havien cobrat les collites del cicle agrari anterior.

D’acord amb l’autora, els mitjans de transport variaven segons l’època. Els primers anaven en carro o tartana, en un viatge que durava tres dies i passava per Maella o per Alcanyís, per anar a petar a Casp, Mequinensa i Saidí, des d’on ja s’albirava la Llitera. A partir dels anys 30 alguns desplaçaments es van començar a fer en camió. Però al camió només hi viatjaven les dones i els nens, amb tots els estris de la casa, mentre que els homes portaven les cavalleries i feien el trajecte a peu per a no cansar-les.  A partir dels anys 60, a part d’en camió, els desplaçaments es començaren a fer en transport públic, en una combinació de tren i autocar de línia fins a Tamarit o Binèfar.

Les relacions amb els municipis d’origen es mantenien de manera relativament continuada. La distància no era excessiva i les famílies dels dos llocs es podien ajudar en situacions de necessitat, es deixaven diners, hi acudien per les festes i altres esdeveniments locals. La cultura masovera té en la solidaritat un dels seus elements distintius, quelcom indispensable per a viure en entorns aïllats. Això també ho van replicar a la Llitera.

Vistes de la Baixa Llitera. / Pep Espluga

Els fluxos migratoris s’han multiplicat

El llibre de Silvia Isábal és una obra rigorosa i amena, feta amb sensibilitat i cura pels detalls, que ens ensenya molt de la nostra història col·lectiva i de l’evolució de la vida a les nostres comarques. Com dèiem abans, l’olfacte detectivesc de Silvia Isábal és més que evident. En un temps rècord ha esdevingut un llibre indispensable i necessari, que ha estat rebut amb entusiasme en les presentacions realitzades, on molts dels assistents es reconeixien en aquelles famílies migrades i reivindicaven la singularitat de la sua gesta. No en va, el llibre va liderar les vendes a la comarca el passat Sant Jordi. Un llibre que aporta una història sorprenent i plena de sucoses anècdotes, a la que Silvia Isábal ha sabut donar el protagonisme que mereixia.

El llibre s’atura als anys 80, quan deixen d’observar-se moviments des de les comarques de Terol. Però a partir dels 90 la baixa Llitera va continuar rebent fluxos migratoris, ara d’indrets més llunyans. La globalització ha propiciat que la zona s’hagi convertit en un pol d’atracció de persones vingudes de Mali, Senegal, Gàmbia, el Marroc, Romania o Colòmbia. Unes persones que també tenen uns recorreguts biogràfiques sorprenents esperant a ser contats. A dia d’avui, s’estima que un 17% dels habitants de la Llitera (3.160 persones) han nascut en altres països com els esmentats. És un flux migratori molt més voluminós que l’anterior i que està transformant de manera important (i segurament insospitada) la societat lliterana. En qualsevol cas, estes persones troben a la Llitera un context propici per a buscar-se la vida, tal com han fet bona part dels seus habitants durant l’últim segle. Ara trobem a faltar un altre llibre que mos done compte d’estos nous fluxos migratoris.

Coberta del llibre

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: