Una causa que val la pena
//Carmen Magallón Portolés*
La primera sessió a la qual vaig poder assistir va ser la dels testimonis de persones parlants de les llengües minoritàries d’Aragó. Van parlar en la seua llengua, expressant els seus sentiments: el haver-se sentit ciutadans i ciutadanes de segona, menyspreats i sense alfabetitzar en la seva llengua materna. I, al mateix temps expressant l’afecte que sentien per una llengua que els connectava amb l’univers simbòlic de la seva infantesa: les paraules de la mare, del pare, dels avis; els paisatges, la casa en la qual van créixer … Senzillament em va commoure. Em va commoure escoltar a Pepe Bada iniciant la seva intervenció dient: “A mi em s’encunyaven amb una cançó de bressol que deia: a Nonon, a Nonon …” Una cançó de bressol que, a molts, a mi mateixa, també em cantaven. Per això vull destacar, en primer lloc, el sentit que aquest seminari, organitzat per la Càtedra Johan Fernández d’Heredia de la Universitat de Saragossa i el Centre Pignatelli, s’hagi realitzat aquí, en aquest lloc, on també hi ha la Fundació Seminari d’Investigació per a la Pau. El sentit és que aquí treballem els problemes situant-nos a pensar des de la perspectiva dels grups discriminats, des de les víctimes de la violència, siguin víctimes d’un conflicte armat o d’un altre tipus de violències estructurals, entre les que es troba la discriminació. En aquest cas, els parlants de les llengües minoritàries d’Aragó són grups que han estat discriminats per la societat majoritària. Des d’aquest ancoratge, la primera conclusió és ressaltar el paper i la importància que han tingut els testimonis en aquest seminari i proposar que en això, com en tot, els éssers humans, els seus sentiments i les seves raons, la seva vida en definitiva, han d’estar al centre. Hem constatat l’acord en la descripció i el diagnòstic de la situació de les llengües d’Aragó, un assumpte que ha estat i és objecte de controvèrsia (controvèrsies diverses), i que té una dimensió simbòlic-afectiva per a moltes persones, cultural i de patrimoni immaterial innegable, una causa per la qual val la pena treballar.
*Directora del Seminari d’Investigació per la Pau de Saragossa.
Tags: Tribuna
Trackback from your site.
Una causa que val la pena » Temps de Franja - La Franja
| #
[…] La primera sessió a la qual vaig poder assistir va ser la dels testimonis de persones parlants de les llengües minoritàries d’Aragó. Van parlar en la seua llengua, expressant els seus sentiments: el haver-se sentit ciutadans i ciutadanes de segona, menyspreats i sense alfabetitzar en la seva llengua materna. I, al mateix temps expressant l’afecte que sentien per una llengua que els connectava amb l’univers simbòlic de la seva infantesa: les paraules de la mare, del pare, dels avis; els paisatges, la casa en la qual van créixer … Senzillament em va commoure. Em va commoure escoltar a Pepe Bada iniciant la seva intervenció dient: “A mi em s’encunyaven amb una cançó de bressol que deia: a Nonon, a Nonon …” Continuar llegint… Una causa que val la pena » Temps de Franja […]
Reply