Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

L’atractiu de l’extractiu*

// Miguel Ángel Gracia Santos

Reprenc aquí el tema de les energies renovables, sobre les quals he escrit en altres ocasions. Ho faig perquè sóc testimoni aquests dies d’una trista discussió en el si d’una llista de correu a la qual estic subscrit, sobre el futur del Maestrat, aquesta agresta comarca de Terol on tant vaig aprendre. El debat se centra en l’explosió especulativa de desenes de projectes de parcs eòlics. Això no és nou, ni és exclusiu del Maestrat. Tot el contrari, està present per tota la geografia espanyola, aixecant controvèrsies locals, plataformes de protesta i ardents defensors. És injust ficar a tots els habitants de tots els territoris en els mateixos sacs.

Entre d’altres coses, sabem que molts d’aquests projectes es tramiten de manera inadequada, dividint-los en d’altres de més petits per eludir o minimitzar els procediments d’avaluació d’impacte ambiental o les garanties financeres. També sabem que, habitualment, molts d’aquests projectes se situen en límits entre municipis, de manera que els possibles beneficis per ocupació de terra van a parar a un d’ells, mentre el veí simplement es menja l’impacte paisatgístic, motiu pel qual s’enceten les corresponents discussions.

L’origen d’aquest fenomen cal buscar-lo a Europa. L’aposta per la descarbonització de l’economia no respon només a una necessitat real o una demanda social de lluita contra el canvi climàtic, sinó també a la construcció d’un model econòmic on Europa pugui exercir una posició de lideratge mundial. L’auge de les energies renovables en el marc del mercat únic europeu, promogut per la UE a través del seu Green Deal, implica la conversió de la Península Ibèrica i d’altres territoris de la perifèria europea rics en recursos renovables, en proveïdors d’energia «neta» per al nord global.

Aquest fenomen global és a la base de la bombolla a què estem assistint. Per tots els tossals i moles de l’Espanya rural sorgeixen propostes de parcs eòlics (o fotovoltaics), els promotors dels quals no són empreses del sector que tinguin intenció de construir-los i explotar-los (cosa per a la qual calen molts diners, tecnologia i know-know), sinó amb la simple intenció d’obtenir uns drets sobre l’emplaçament i l’evacuació, que posteriorment es puguin vendre a d’altres productors (incloent-hi les empreses de l’oligopoli elèctric espanyol). I, per descomptat, és el model de mercat sense traves qui ho promou. No hi ha planificació energètica ni territorial. Les administracions autonòmiques, desbordades i pressionades, abandonen les seues competències en les dues planificacions i, d’altra banda, els pobles de l’Espanya interior veuen aquí la possibilitat d’un mannà que, per altres vies, sembla resistir-se sempre.

 

Construcció de parc eòlic. / (CC) FranzPC

 

Aquest segon aspecte mereix una altra reflexió. La bombolla especulativa de les renovables, que lamina tota pretensió de planificació pública de l’energia i del territori, es recolza també en l’existència d’una Espanya rural, el paper en el desenvolupament econòmic de país ha estat (i segueix sent) merament subsidiari, de proveïdor de recursos. En altres temps, les zones rurals aportaven capital humà en forma d’emigració a les ciutats, fins que aquest recurs es va exhaurir i els pobles es van començar a buidar. Des de sempre, han aportat fusta, argiles, carbó, aigua… tot això en el marc d’una economia extractivista de caràcter lineal, que primer extreu els recursos del territori, els utilitza i després, diposita allà també els residus procedents del seu ineficient metabolisme.

El model es perpetua avui, amb casos com l’energia eòlica o solar (ahir explotàvem carbó, avui vent i sol, i demà, potser matèries primeres crítiques, com el liti o les terres rares), o amb la ramaderia intensiva. En ambdues situacions, el model és el mateix: grans empreses, o connectades amb elles, que ofereixen oportunitats de treball o autoocupació, «sense necessitat de complicar-se gaire» (de manera anàloga a la feina assalariada en una ciutat), a canvi d’extreure recursos o dipositar merda (amb perdó) fins que la capacitat d’extracció o de càrrega del territori s’esgoti o… fins que es punxi la bombolla de torn, tots els actius es devaluïn, i els negocis matrius es reconverteixin. Mentrestant, als pobles, les persones i famílies, sense possibilitat de reconversió, es veuran abocats a el tancament o a l’emigració.

Però, per què passa això? ¿Per comoditat? ¿Per «malvolença”» al territori on un viu? Jo crec que no. Crec, senzillament, que la gent es vol guanyar la vida, que hi hagi una mica de diners a les seues butxaques i una mica de diners al poble. Una cosa que els situï en una major «igualtat de condicions» amb les zones urbanes. I és que els discursos de protecció i promoció de la natura continuen sent, sobretot, això, discursos, però no realitats. Amb l’actual model de PAC, amb la volatilitat de preus agraris, amb el deficient disseny i aplicació de ecoesquemes o de mesures agroambientals, amb les importants mancances de suport públic a la conservació de la natura o «fer les coses bé», amb els retards i dificultats per cobrar compensacions per atacs de llops o gossos, amb la duresa general de la vida al camp i a la muntanya, amb la competència deslleial de tercers països, queden molt pocs incentius per tenir cura de la biodiversitat o el paisatge o, en tot cas, aquests incentius semblen veure’s «molt a llarg termini”», però la gent ha de menjar avui. I encara més, situacions com l’actual pandèmia han posat de manifest la debilitat d’un model excessivament dependent del turisme rural o de natura, en la mesura que és una activitat clarament procíclica, associada a la mobilitat i a la bonança econòmica, cosa que la fa poc resilient davant les crisis.

Igualment, els ajuntaments reben molt pocs diners per atendre les seues necessitats (moltes vegades, és cert, creades artificialment, o poc ajustades a les necessitats del seu dia a dia), i han d’anar pidolant a les diputacions o governs de torn (en un sistema d’índole clientelar no gaire llunyà al model de la Restauració borbònica). La possibilitat de comptar amb aquests recursos extra, per la via de les llicències d’obres, de l’IBI o de lloguers de terrenys, els obre sobretot una perspectiva emancipadora, per no haver de dependre de la «gràcia» del governant provincial o regional de torn.

Per tant, l’apetència per aquests projectes té a veure també amb l’escassa virtut de les administracions a l’hora d’assignar i planificar fons, de definir polítiques adequades o de dotar dels equipaments i personal realment necessaris. A més, last but not least, la perspectiva de construcció d’un parc eòlic, en forma de llocs de treball, que alguns qualificaran de «pa per avui i fam per demà», pot ser l’oportunitat de tenir, pa avui (gent allotjada i menjant i sopant a la fonda durant mesos, conductors, tractoristes, les llicències d’obres, etc.), i demà potser, gent de manteniment, i demà passat… déu dirà (com fa, al cap i a la fi, tanta i tanta gent que viu al dia, a les ciutats, o en qualsevol altre lloc, sense que se li demanin responsabilitats per això).

En definitiva, la bombolla de renovables sobre les muntanyes de l’Espanya rural, a la qual estem assistint, és el fruit d’una confluència de factors i situacions complexes i de llarg abast, i la resolució d’aquest nus gordià no passa per solucions simples ni simplistes. Caldria molt diàleg, molta cura, molta transparència, molta planificació i molta democràcia, per reconduir aquesta situació. Massa condicions, em temo, perquè tingui remei.

 


*Article cedit per l’autor. Podeu llegir-lo en la seua versió original en castellà al blog Consultora Europea

 

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (1)

Deixa un comentari

Vostè ha de ser connectat per publicar un comentari.

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: