Les renovables, una altra oportunitat perduda?*
La creixent proliferació de projectes de parcs eòlics o fotovoltaics en moltes zones rurals espanyoles està generant, al seu torn, una notable oposició entre diferents col·lectius (ecologistes, empresaris turístics, etc.), que veuen en aquesta proliferació una agressió al paisatge, als hàbitats i espècies sensibles (sobretot aus), i també a un model de desenvolupament basat (a través del turisme) precisament en la qualitat d’un paisatge que ara es veu amenaçada.
És cert que Espanya és signant del Conveni Europeu del Paisatge; però convé recordar que aquest instrument no té força de llei, i simplement pot inspirar polítiques o normatives de protecció. D’altra banda, s’argumenta també que, si s’ha canviar el nostre model energètic, algun preu caldrà pagar, i la presència dels molins en els tossals del nostre territori seria un preu relativament petit, en nom d’un futur millor per a tots .
Crec que, en aquest punt, convé contextualitzar a què estem assistint.
En el marc de la lluita contra el canvi climàtic, l’abandonament de les fonts d’energia fòssil i la seua substitució per renovables constitueix un pas ineludible. Ara bé, aquest pas pot ser una oportunitat per canviar el model energètic (producció, distribució i consum) cap a models més democràtics, emancipadors i sostenibles, o bé pot representar simplement la substitució d’unes fonts d’energia per unes altres, però sense modificar els actors del sector i de llur correlació de forces.
El plantejament inicial del Green Deal, promogut per la Comissió Europea, respon fonamentalment a la segona opció, i concep l’anomenada “transició justa” merament com un fons destinat a pal·liar les conseqüències més immediates de l’abandonament dels combustibles fòssils en les regions que han viscut tradicionalment de la seva extracció o, més encara, com un mitjà per finançar amb diners públics el canvi de model de negoci de les empreses que durant decennis han explotat els recursos fòssils i ara es dirigeixen cap a les renovables. A més, el finançament de grans infraestructures de transport d’energia de caràcter transeuropeu, i els nous mecanismes de finançament (que permeten que un país pugui finançar —i comptar com a propi de cara a al seu compromís en energies renovables) un projecte de renovables instal·lat en un tercer país, van en la línia d’alimentar un procés on les regions perifèriques d’Europa riques en recursos renovables seran simples subministradores d’energia per a les zones centrals. Perquè s’entengui, a Espanya s’hi podran construir plantes fotovoltaiques que en realitat pertanyin a Estònia, o al Mar Bàltic hi pot haver un parc eòlic marí de propietat espanyola.
Molins a Escucha (Terol). / Carles Terès, 2009
Recordo una primera fornada de projectes eòlics que van veure la llum en els anys 90, quan qui subscriu treballava al Maestrat de Terol. Es plantejaven projectes per pràcticament totes les moles de la comarca; projectes que tenien el handicap de l’evacuació (una cosa és produir l’electricitat, i una altra treure-la a la xarxa), i també, moltes vegades, manca de finançament. Recordo que, ja llavors, alguns sospiràvem per dues coses: per una banda, que s’apliquessin uns mínims principis d’ordenació del territori, de manera que es pogués dir «aquí es pot instal·lar, aquí no, aquí amb unes o altres condicions», i d’altra banda, que les renovables constituïssin l’oportunitat per a una democratització de l’energia, és a dir, l’oportunitat per promoure l’autoconsum (en granges o cases que ara s’escalfen amb el gasoil o el gas que ve de Rússia o d’Aràbia i que els hi ven una multinacional), o la generació distribuïda (com en els casos de calefacció de districte alimentats amb biomassa forestal) o empreses locals d’energia. En definitiva, les energies renovables com un mitjà per a l’emancipació de les zones rurals, amb creació local d’ocupació i riquesa.
No obstant això, el que ens trobem és, senzillament, un canvi de font d’energia per part de l’oligopoli elèctric, que perpetua el model centre-perifèria que durant tant de temps hem criticat per les zones mineres: territoris que veuen explotats llurs recursos naturals (ahir era el carbó, avui és el vent), sense que hi romanguin res més que les engrunes, en forma d’uns quants llocs de treball i alguna taxa per als ajuntaments. És clar que, en una època de tan escasses oportunitats d’ocupació i finançament, aquests projectes són rebuts amb catifa vermella per moltes persones… la qual cosa xoca —com vèiem el principi—, amb els qui el veuen com una agressió al medi ambient o al seu negoci. Tot això és, a més, camp adobat per a especuladors, per a empreses que senzillament compren i obtenen drets, no per instal·lar un parc eòlic, sinó per vendre’ls a tercers, en un procés opac, davant el qual els agents locals se senten sovint indefensos.
Som en aquest punt, i els responsables que haurien de gestionar aquesta transició i ordenar aquest debat, senzillament no ho estan fent. És imprescindible que les administracions públiques portin a terme un esforç de planificació, concertació, coordinació i participació, i siguin elles les que marquin el ritme.
*Article cedit per l’autor. Podeu llegir-lo en la seua versió original en castellà al blog Consultora Europea
Tags: Tribuna
Trackback from your site.
