A la columna anterior explicava els motius pels quals, malgrat la important dosi de creativitat que necessito en el meu ofici, no em considero un artista. Haig de confessar, però, que hi va haver una època en què vaig exercir-ne, d’artista, quan vaig escriure (ep! per encàrrec!) la novel·la Licantropia, l’èxit de la qual, tot i la seua modèstia, em va sorprendre gratament: de cop i volta em vaig trobar que em cridaven de molts indrets per presentar-la. Va ser una experiència ben gratificant; a més de conèixer un bon grapat poblacions de tot Catalunya i de la Franja, em va permetre interactuar amb desconeguts que m’oferien noves perspectives de la meua narració. Recordo, però, que en una presentació de l’edició castellana, hi havia molt poca concurrència. Una persona avesada a aquests esdeveniments va dir-me: «Sólo ha venido la cuerda de presos», és a dir, algun conegut nostre o dels editors. L’expressió em va semblar fabulosa, i retratava amb mala baba però amb precisió tots aquells actes on, per compromís, cal assistir a fer de claca. Amb les xarxes socials, la ‘claca’ s’ha estès també al núvol aquest que no porta aigua però que ens amara a tots. Qui practica qualsevol forma d’art, ho té molt fàcil per compartir-ho amb milers de persones. I vet aquí la «cuerda de presos» virtual —anomenats aquí ‘amics’ o ‘seguidors’— instada a aplaudir, posar cors o fer algun comentari elogiós.
L’artista necessita una dosi d’egocentrisme. Un creador, en el seu desig de fer-nos partícips de la seua obra, és capaç, per exemple, d’interrompre una conversa per ensenyar-nos la foto d’un quadre seu. S’ha de reconèixer que, sovint, aquesta irrupció salva una tertúlia embrancada en banalitats mundanes, encara que en aquell moment produeixi un instant d’estupor.
Música, literatura, arts plàstiques, escèniques… sense art, la vida seria simple supervivència. De fet, és l’art el que ens diferencia dels altres éssers vius. Llarga vida als artistes!
*Publicat a La Comarca, 1 de novembre de 2024