Un homenatge ben merescut

// Júlia Llambert

Amb el títol Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés s’acaba de publicar per part de l’Instituto de Estudios Altoaragoneses, el Diploma de Especialización en Filología Aragonesa de la Universitat de Saragossa, la Direcció General de Política Lingüística, el nostre Govern i la Càtedra Johan Ferrández d’Heredia un volum de 472 pàgines en homenatge a dos cappares de la renaixença de la llengua aragonesa i la cultura que conforma: Francho Nagore Laín i Chesús Vázquez Obrador, amb motiu enguany de llur jubilació com a professors universitaris. Conté sengles semblances dels homenatjats i 29 articles que tracten molt majoritàriament de l’aragonès o d’aquesta llengua junt amb d’altres en 24 casos, i en cinc d’altres llengües: basc 1, català 3 i gallec 1. Les semblances i 17 articles són escrits en castellà, 7 en aragonès, 4 en català i 1 en gallec.

Us en faig una breu ressenya d’aqueixes semblances i articles. Apa, doncs, comencem per les semblances: la d’en Nagore és de n’Eloy Fernández Clemente molt sentida i emotiva, i la d’en Vázquez és d’en Víctor Juan Borroy més formal i toponímica. El primer article «La versión aragonesa del Secreto Secretorum» és de n’Ancheles Ciprés, membre de la secció aragonesa de la recent ressuscitada Acadèmia Aragonesa de la Llengua, i tracta de la versió herediana del Secreto Secretorum, molt minuciós i on potser faria bé l’autora de no veure tanta influència francesa; especialment interessants són els exemples que dona de la manca d’a en l’acusatiu personal. Confio que amb els articles d’en Juan Carlos Moreno Cabrera: «La denominación del aragonés» i d’en Javier Terrado Pablo: «El aragonès: problemática de una lengua en época medieval», que se sumen al ja publicat llibre El aragonés medieval [2020] de Guillermo Tomás Faci, s’haurà acabat la ignomínia de qualificar l’aragonès de llengua inexistent o, com a molt, d’un invent. Roberto González Quevedo a «Tres estudios de 1954 sobre los resultados de -LL- y una reflexión sobre el estigma y la resistencia en las lenguas minoritarias» compara variants de llengua asturiana i aragonesa minoritàries estigmatitzades pels propis parlants d’asturià i aragonès general. Elena Gusano Galindo i Juan Karlos Lopez Mugartza presenten «As Casas de Fago: oiconomia d’a bal d’Ansó» on estudien amb tot detall els noms de les cases de Fago, actualment barri d’Ansó. Francisco Fernández Rei ofereix a «Arear o peixe antes de cociñalo: textos da cultura mariñeira de Fefiñáns (ría da Arousa)» una bella mostra d’etnotextos gallecs sobre com condimentar els peixos —do mar d’Arousa.

En Jordi Colomina, acadèmic de la Valenciana, a «Aragonés i aragonesismes en els sermons de Sant Vicent Ferrer» en fa una bona garbellada. Carlos Ángel Rizos Jiménez a «El paso del jesuita Miguel Doria (1737-1819) por el colegio de San Francisco Javier de Graus» estudia el jesuïtisme ribagorçà del XVIII centrant-se en l’obra d’en Miguel Doria SJ, autor fins ara ben poc conegut. Moisés Selfa Sastre a «Antroponimia del valle medio del Ésera. Relación de nombres de casa y análisis lingüístico» on no solament recull la llarga llista d’antropònims, sino que n’extreu també útils aplicacions. María Torres-Oliva, Ángel Huguet Canalís i Cecilio Lapresta Rey son els autors de «Propuesta educativa para un modelo lingüístico y cultural inclusivo para Aragón» on presenten una Propuesta de modelo lingüístico para Aragón que, si s’apliqués, milloraria molt la tràgica situació de la llengua aragonesa, i amb alguns retocs es podria aplicartambé al nostre català. N’Emili Casanova Herrero analitza «Origen i explicació del sufix –ero en valencià» tan viu per tot el domini de la llengua de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer, —pepero, (p)suquero, faiero, culero/culiaro, massero/massiaro, blavero, bavero… Michael Metzeltin comenta amplament «La glosa emilianense 28 [cursiles]: un aragonesismo temprano» on potser hauria estat més precís de dir ‘aragonés temprano’ i sense ‘un’.José Domingo Dueñas Lorente fa la «Caracterización y contexto de la lengua aragonesa: las aportaciones de la revista Luenga & fablas», revista que tots coneixem i que, si no és el vostre cas, convé que aviat ho siga. María Pilar Benítez Marco i Óscar Latas Alegre, coneguts descobridors de mostres de literatura en aragonès, en descobresquen més a «Matías Pradas y un villancico barroco en aragonés del siglo XVII». Antón Eito Mateo i Chaime Marcuello Servós escriuen «A güembros de chigans. Apuntes ta una soziolingüística de l’aragonés» que l’aragonés puestar una d’as pocas luengas en as que cuan tratas de charrar-la sin saper-ne t’insulten u se t’arrigan por qué terminos u esprisiones emplegues a on afegeixo que potser no són tan pocas [as luengas], i en tot cas la catalana n’és una altra. A «Sallén en as libretas de cambo de Joan Coromines» Luzía Fernández Ferreres present els materials sencers sobre Sallén que es conserven a la Fundació Pere Coromines de Pineda de Mar, una bona primícia d’aquests materials altaragonesos corominians que tanta falta fa que s’acaben d’editar. Comencen a haver-hi estudis sobre els neofablans de les grans viles, però poc sobre els neofablans de les viles menudes i això és el fan Pilar Ibáñez López i Iris Orosia Campos Bandrés a «Esplorazions d’a identida d’o sucheto neofablán d’aragonés en l’Alto Aragón».

Chusé Inazio Nabarro García fa un llarg i minuciós article de literatura popular comparada entre l’aragonès i l’occità de Gascunya: «Encara más afinidaz entre l’aragonés e o gascón. Cualques añadenzias feitas a radiz de a leutura d’a obra Dictionnaire bilingüe des proverbes gascons d’André Hourcade». Paz Ríos Nasarretracta de «Tierra de maldición: Ricardo del Arco e a luenga aragonesa» on registra els mots aragonesos que del Arco hi fa servir. José Ángel Sánchez Ibáñez estudia en força profunditat, malgrat les limitacions d’espai, «La poesia neopopularista contemporánea en aragonés. Algunos planteamientos generales y dos calas textuales». Observeu amb atenció el joc de llums i ombres, tan il·lustratives, de «Avances, oportunidades y lìmites en el proceso de revitalización del euskera: el caso de Andoain» de Patxi Baztarrika Galparsoro. Marcelino Cortés Valenciano ha estudiat «La terminación –urri en la toponímia aragonesa y catalana» on la situa en el bascoiberisme i en les llengües paleoibèriques. José Ignacio López Susín passa repàs amb tot de detall a «La politica de la puntilla a la lengua aragonesa (1707-1898)» amb les moltes avoleses i malvestats que semblen inherents als nostres governants —Carlos III (1759-1788) un rey sin vergüenza en diu en Susín— quan de llengües i cultures no castellanes es tracta. Clou el volum Rafel Vidaller Tricas amb «Fitonimia e zoonímia d’un ganadero de Bestué: luenga de cabañera» enquesta a fons d’un sol informant, ço que permet a l’autor per una part una gran exactitud en els mots que registra, i també mostrar que l’activitat cabanera feia entrar en contacte llargues temporades els pastors de cada vall amb els de les altres, a l’estiu al prats de muntanya i a l’hivern a les pastures de la Terra Baixa.

Passo ara a comentar-vos els articles de temàtica molt o bastant franjatina, els que més de prop ens toquen, que s’inaugura amb «Invitación a un estudio horiométrico de la frontera lingüística de Benasque» de Ramón de Andrés Díaz, que si es compleix aquesta invitació, i s’estén a unes quantes viles més de la ratlla ribagorçano-lliterana, sabrem per on anem, i no ens haurem -els romanistes- de tirar-nos els plats al cap avui sí i demà també a l’hora d’establir la frontera de la Franja —l’occidental, és clar!— i esperem que així sia. En José Enrique Gargallo Gil descriu «De la mano de Joan Coromines por la toponimia y el paisaje lingüístico de la Franja (con su periferia occidental)» on critica obertament l’ús corominià de Catalunya aragonesa —uix, uix!— i parla de la tentación d’en Coromines per dir Especialment seria molt fàcil de donar una base científica a una teoria que sostingués la catalanitat de Benasc, però llevat d’aqueixos dos pecats corominians, l’article fa de molt bon llegir, com sol passar amb els d’en Gargallo. Ramon Sistac i Vicén a «Per una història lingüística dels altres i d’un mateix» passa revista a uns punyents exemples dels ferms prejudicis que ens toca suportar a nosaltres, parlants de llengües discriminades i perseguides. Són sis en total, tres de viscuts i tres de llegits, us en recomano encaridament la lectura i no em sé estar de donar-vos-en una breu mostra: […] aquell dia nefast [20 de febrer de 2010], d’intolerància, d’incultura, d’intransigència i d’odi concentrat passarà a la història de la Franja com Els Fets de la Codonyera, i si podeu, llegiu-lo sencer i també totes les altres cinc perfídies i avoleses que us ofereix. A «Voces dialectales en inventarios ribagorzanos del siglo XV» en Javier Giralt Latorre fa un copiós recull de lèxic català específicament ribagorçà. Artur Quintana i Font a «Lo primer camí en les literatures aragoneses contemporànies» creu advertir en una proposta de l’equip redactor de Temps de Franja un nou gènere literari: Lo primer camí, que defineix com la descoberta per part de molts de nosaltres que tant l’aragonès com el català existeixen i s’escriuen, i se n’hi pot fer bona literatura. L’autor en presenta i comenta 31 exemples (19 d’aragonesos, dels quals tres són de parlants nadius, i 12 de catalans, dels quals 1 és neoparlant). Entre els aragonesos n’hi trobareu dels que fan possibles les Fuellas —F. Nagore, P. Benítez, A. Martínez…— i entre els catalans —llegiu aragonesos de llengua catalana, ves sinó— en trobareu dels que fan possible Temps de Franja —A. Soriano, J. A. Carrégalo, A. Bengochea, P. Cucalón…—.

Podeu llegir el text sencer d’aquest article ací.