‘Lo primer camí’* en les literatures aragoneses contemporànies**
Francho Nagore: Remera os tiempos zereños / en que charrar aragonés yera un delito,[1]
Chabier Tomás: A luenga ye a mía nazión / que me dixen de fateras[2]
***
Tu padre suelta cada parrafada sentit per mi a Castelserás el març del 2004.
Allí [Bestué] hablan todavía muy mal, ¡Malismo! sentit per mi a Sercué el setembre del 2006.
Nantros parlem molt mal, però a … encar parlen més mal que nantros sentit per mi a la Codonyera el març del 1967.
// Artur Quintana i Font
A l’Aragó s’hi parlen tres llengües: l’aragonès i el català des dels orígens, i el castellà des del segle XV. A totes elles hi ha diglòssia, amb una llengua alta: el castellà, i dues llengües baixes: l’aragonès i el català. Oficialment des de l’abolició dels Furs el 1704, i realment des de bastant abans,[3] el castellà hi discrimina, fortament i eficaç, no solament l’aragonès i el català, limitant-ne l’ús a l’oralitat, i encara, sinó també els propis parlants quan fan servir romanalles aragoneses o catalanes en llur castellà, tal com evidencia la primera citació meua que encapçala aquest article. Malgrat que la Constitució Espanyola del 1978, actualment vigent, declarés a l’article 3.2. que Las demàs lenguas españolas serán también oficiales de acuerdo con sus estatutos l’aragonès i el català no ho són, ni tampoc hi ha mostres d’especial respecte i protecció de la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques tal com s’hauria de fer d’acord amb l’article 3.3. de la Constitució esmentada. En el dia a dia els parlants d’aragonès i de català —els de les llengües aragoneses baixes— han de suportar tota mena de discriminació per part dels parlants de castellà —els de la llengua aragonesa alta-, una discriminació caracteritzada pel negacionisme omnipresent amanit amb recaragolades calumnies i avoleses d’investigadors,[4] polítics,[5] de la judicatura,[6] de l’escola,[7] dels mitjans[8] i de diversos col·lectius —FACAO[9], No hablamos catalán,[10] Els Fets de la Codonyera[11]…—. És la mateixa acció que s’exerceix sobre els parlants aragonesos de castellà si fan servir en la conversa o en l’escrit romanalles d’aragonès o de català.[12] L’objectiu final d’aqueixes discriminacions, com tothom sap, és de fer desaparèixer del territori aragonès tota llengua que no sigue la castellana ben neta de residus d’aragonès i de català.
La gent de ploma del nostre país en llengua aragonesa i catalana de sempre s’ha de moure en la tètrica i asfixiant atmosfera que he mirat d’esbossar. Tanmateix des del 1984 hi ha un minso ensenyament optatiu d’aragonès i de català, si bé no pas a tots els territoris on aqueixes llengües son parlades, i des del 1986 es convoca —guadianescament i anual— un premi a una obra de qualsevol gènere en aragonès i en català. A més, a partir del 2015, existeix una Direcció General de Política Lingüística que, amb un pressupost escàs, treballa per al foment, entre molts altres temes, de la creació literària en les dues llengües esmentades. Tot plegat vol dir que els escriptors en aragonès o en català, llevat d’alguns de les fornades més joves, i encara, han hagut de descobrir per si sols i sense cap mena d’ajut per part dels centres educatius, de les administracions ni tampoc de la majoria dels creadors d’opinió als mitjans, però sí amb força entrebancs de pertot, que tant l’aragonès com el català existeixen, s’escriuen i se n’hi pot fer literatura. D’aquesta descoberta bastants d’ells n’han fet un nou gènere memorialístic, que des del 2018 rep el nom de “Lo primer camí”,un gènere inexistent en castellà i en totes les llengües altes, i que podria desaparèixer del nostre país, si en un futur s’hi normalitzessen plenament tant la llengua aragonesa com la catalana, o ambdues desapareguessen.
Passo ara a analitzar i a presentar-ne fragments de 19 escrits de “Lo primer camí” en llengua aragonesa, 16 dels quals son d’autors neo-parlants i 3 de patrimonials, així com de 12 en llengua catalana, 11 dels quals són d’autors patrimonials i un de neo-parlant. Els de llengua aragonesa són trets de Fuellas[13], majoritàriament de Charradas de dentrada en o Consello d’a Fabla Aragonesa, i només dos procedeixen d’altres fonts.[14] Els de llengua catalana venen de Temps de Franja,[15] de Columnes[16] i d’altres fonts.[17]
Al tardofranquisme li calia aparentar un mínim de democràcia i va permetre l’aparició d’escrits —pocs, val a dir— en aragonès i en català en els mitjans. Així és com van sorgir a l’Aragó des de finals de la dècada dels seixanta del segle passat les primeres manifestacions dels rexurdimentos, per dir-ho amb terminologia gallega, de les nostres llengües aragonesa i catalana —això sí: amb més de cent anys de retard en comparació amb tots els altres rexurdimentos del veïnat. En tot cas “Lo primer camí” més primicer que he replegat és d’en Francho Nagore el 1973: A xada ye ta yo un simbolo. Y creigo que podria ser-ne tamién ta muitos. A xada […] replega en sí misma toda una istoria […] a istoria d’a mía reconquista presonal d’a fabla. […] Por ixo, cuan a mía may m’enseñé a fablar, m’en enseñe como sabeba: jada. Y anque nusatros bibinos fuera d’Aragón y anque a yo m’enseñoron en o colegio o castellano, y anque los míos pays charrasen tamién castellano, yo no conoxeba atra palabra ta clamar ixa ferramienta que jada. Y a la xada más pequeña que yo emplegaba en lo mío chardín la clamabanos jadico.[18]
El text d’en Nagore és un bon exemple de vivència clau, de com un fet aparentment anodí —prendre consciència de l’ús de la paraula jada— pot esdevenir molt important en el futur de qui l’ha viscuda —en Francho Nagore ha posat gran part de la seua vida al servei de la llengua aragonesa. Bastants d’altres autors donen també testimoni de vivències clau: en José Antonio Carrégalo escrivia el 2009: Mon pare ere de llengua castellana, ja ho saps prou . La meua descoberta del català com a llengua de cultura va ser gràcies a què un advocat amic de Valls, on jo visc de fa molt de temps, em va passar un número de la revista Desperta, ferro! amb una poesia d’en Desideri Lombarte A la conquesta de la roca. Em va impressionar fortament. Escriure una cosa tan meravellosa en aquell xapurriau! Va ser decisiu.[19] En Carles Terès n’explica una altra amb ressonàncies fabrianes: Així, amb un “Querida abuela”, començava les cartes que li enviava a la iaia Rosario de Queretes. Però va arribar un dia que vaig sentir que aquella “abuela” no ere ma iaia, ni jo el “nieto” que signava. Fins allavons havia escrit en castellà […] però una cosa eren los deures de classe, i l’altra explicar a la iaia les meues coses. Aquell dia, doncs, vaig agafar una altra quartilla i vaig provar d’emprar les nostres paraules, les de Queretes.[20] Una altra mostra de la manca de sensibilitat de l’escola enfront de les nostres llengües baixes és la vivència clau d’en Luis Machuca: Creigo que o primer contauto que yo tiengo con l’aragonés ye a imachen d’un muro que bi eba debán de a mía escuela, en do metioron un mural con o dibuxo d’una radiz y deziba “A chen que dixa tresbatir a suya fabla ye prenzipiando a amortar-se como pueblo.” Como yo yera muitismo escrapazinau […] toz os días , á lo largo de bellas añadas, feba una güelladeta por a finestra y leyeba o cartelón.[21] Punyent es la vivència de n’Ana Soriano: Vaig nàixer a Vall-de-roures el 1955 i vaig anar al col·legi de les monges fins als 12 anys, que vaig anar interna a Alcanyís. En aquella època, estave mal vist parlar la nostra llengua; sovint si mos sentien, aquelles santes dones saltaven: “¡Hablad cristiano!”. Jo, innocent, pensava que els que parlaven castellà eren més cultes, més educats, més distingits, més rics […] Una vegada, a mitjans dels 60, no recordo com ni perquè, vaig copsar que una de les monges mos entenie quan les xiquetes parlàvem entre natres en el que anomenàvem “chapurriau”, i a més no mos renegave. La sorpresa va poder més que la timidesa: “vostè mos entén!,” li vaig dir un dia, i ella, rient: “És clar! Sóc catalana”. Així que allò que parlàvem no ere “chapurriau”, ni “balbuciau”, ni “susurrau” […] ere català! Aquella monja, que es deia Gertrudis Castells, i ere de Vilassar de Mar, mai més va voler parlar català en mi; ni Déu la lliurave de tindre por. Però n’hi va haver prou per a comprendre que aquell parlar nostre no ere el que mos volien fer creure, un costum estrany de gent inculta, i mai més no em vaig avergonyir de la meua llengua materna.[22] Carles Sancho quan feia el servei militar a Valladolid el 1978 va compartir-lo amb companys valencians, catalans i mallorquins: vaig prendre consciència que sempre parlàvem en la mateixa llengua … de seguida vaig comprovar que ells escrivien i valoraven la seua llengua, jo no. Em sentia enganyat i estafat per un sistema educatiu que m’havia obligat a silenciar la llengua materna durant la meua formació a l’escola, a l’institut i a la universitat. Vaig comprendre que necessitava escriure-la com els meus companys.[23] No són les úniques vivències claus: en sovintegen més.[24]
En el seu “Lo primer camí” en Francho Nagore ofereix també una argumentació que es repeteix en quatre neo-parlants més de llengua aragonesa quan declaren que emprengueren “Lo primer camí”, entre altres motius, en adonar-se que en parlar en castellà deien moltes romanalles en aragonès heretades del seus antecessors. És el cas de Daniel Lerín: Agora m’emoziono cuan a mía lola materna me diz que a carrera d’a suya casa la fizon “´á zofra”, asinas, con ixas parolas,[25] o el den’Antón Martínez: Pa un zaragozano como yo , ixa luenga eba encanto. En a mía fabla, en a fabla d’os míos mayors, trobaba yo radizetas que me lebaban ta ixe tronco, anzestral, biello, con indudable gusto romantico, [26] i s’hi afegeix na Marieta Longás: Este orgüello que me fa empentar enta debán ista luenga biene de sentir a os míos yayos y a mi pai charrar muitas begadas en o campo d’as fainas que teneban que fer y as falordias que rezentaban cara ta la chera en as chuntas d’os domingos. No charraban aragonés, però cuasi, cuasi lo parixeba.[27] I deu anys més tard escriuen na Begoña Domínguez: Dende chicota, d’o mío lolo nabatero y d’o mío pai conoxié una forma d’estar en o mundo, de ser y de comunicar-se pro esferén a lo mío entorno en a ziudá y allora, sin de saper-lo, naxió en yo l’amor a la luenga aragonesa y a las nuestras radizes y cultura[28] i na Pilar Benítez ho rebla: Empezó [mi compromiso con el aragonés] con aquellas primeras palabras que escuché en Javierre de Ara, en Sobrarbe, y que me llevé, junto con todos los recuerdos a los que no pude volver, cuando mis abuelos marcharon de allí. Es un compromiso vital con la tierra y con su patrimonio material y lingüístico.[29]
Encara que no calgue a tots els neo-parlants de tenir chislas de diglosia pa chustificar a suya identidá, glossant en Daniel Lerín,[30] sí que coincideixen tots els autors de “Lo primer camí”, tant els de llengua aragonesa com els de catalana, en denunciar el negativisme al qual s’han d’enfrontar permanentment, un negativisme que proclama que llurs llengües no existeixen,[31] són un invent,[32] o que, com a molt, parlen mal: nos diziban que no sapébanos charrar en “fino”,[33] basto: [Rafel Andolz] me fazió beyer qu’istas trazas de charrar no yeran fieras ni bastas exposa en Pietro Sierra,[34] una barreja, una mescla[35] que no té nom ni s’hi pot escriure: Els meus companys aragonesos “normals [=de llengua alta] […] tenien tots molt clar que nosaltres no parlàvem català i que xampurrejàvem […] tampoc no sabien […] el nom […] de la nostra llengua, un l’anomenava “chapurreau” , un altre “chapurriau” […] o fins i tot ”pichurri” o qualsevol altre ocurrència explica n’Anton Bengochea,[36] i na Glòria Francino escriu: tenívan una mestra de llengua que no admitiva que el que natres enraonàvem fos català, que allò era un xapurriau. I jo que estudiava fora teniva ben cllar que tamé era català.[37] En fi: que fablar aragonés [=català ] yera un dreito negau, de castigo, de mofla.[38] Només en un punt difereixen els autors de “Lo primer camí” de llengua aragonesa dels de que ho són de llengua catalana: mentre es constata que darrerament el glotònim ’aragonès’ és àmpliament acceptat tant a dins com a fora del nostre país, no passa el mateix amb el glotònim ‘català’ aplicat a la llengua catalana que parlem, i que, per mor de la nostra catalanofòbia, sovint és substituït per chapurriau, baish-aragonés, aragonés oriental, LAPAO i altres galindaines per l’estil, àvols qualificatius que els nostres autors de llengua catalana denuncien amb perseverància als “Lo primer camí”: Hèctor Moret diu ben clar: Si l’adolescent pensa que possiblement el seu vernacle [=el català parlat a Mequinensa] forma part de la comunitat lingüística catalana, a casa li faran veure que això no és possible. Li diran que nantres som aragonesos, i per tant no podem de cap de les maneres parlar català[39], i ho repeteix n’Antoni Bengochea: perquè, clar, era impossible ser aragonesos i parlar català.[40]
Sobre l’envitricollada qüestió identitària —llengua sí, llengua no— fa profundament reflexionar “Lo primer camí” del neo-parlant Pietro Cucalón: Recordo una anècdota amb els xiquets a l’aula i la seua lògica infantil aclaparadora que em va fer reflexionar sobre les relacions entre llengua, cultura i identitat territorial. Un matí vaig demanar als meus alumnes que em parlaren en català perquè volia dependre la llengua. Un nin va alçar la mà i va dir: “mestre, és que tu eres castellà”. Vaig respondre: “no, jo sóc aragonès”, una altra alumna va replicar: “sí que eres castellà perquè parles castellà”. Vaig guardar silenci i vaig llançar lo següent argument basat en la mateixa lògica: “aleshores, si tu parles català, eres català?”. La resposta natural de la xiqueta, compartida pels seus companys, va ser: “no perquè astí els que parlem català som aragonesos”.[41] L’hauríem de tenir molt en compte, podríem dir.
* * *
Esperem que nous “Lo primer camí” segueixquen donant testimoni de les nostres misèries, o, si mes us ho estimeu, contradiccions.
Bibliografia
Alvar, Manuel (1979: “El aragonés es una lengua universal que se llama español”. Nueva España. Huesca 1.11.1979.
Badia, Antoni M.: El habla del Valle de Bielsa. Zaragoza: Aladrada 2015.
Bengochea, Antoni: “Del no res al principi de la normalitat. (Apunts per a una autobiografia lingüística”. Compromiso y Cultura. Alcañiz: 2017, 29, 48-49.
Benítez, Pilar: “El aragonés es mi compromiso vital con la tierra”. Heraldo de Aragón. Suplemento. 2020, 4.3.2020, 4-5.
C. Vegeu Columnes.
Columnes. http://tempsdefranja.org/columnes/lo-primer-cami. Abreujat C.
“Dictamen elaborado por la Comisión especial sobre la política lingüística en Aragón”. Boletín oficial de las Cortes de Aragón. Zaragoza: 1997. Número 105. Año XV. Legislatura IV. 21 de abril de 1997, p. 3998-4009.
F. Vegeu Fuellas
Fuellas d’informazión d’o Consello d’a Fabla Aragonesa. Uesca: Publicazions d’o Consello d’a Fabla Aragonesa 1978-2021. Abreujo F.
Montclús, Joaquim e.a.: “ El català a l’Aragó”. Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana. Àrea Científica 7. Història de la llengua. València. Institut de Filologia Valenciana 1989, p. 195-212.
Moret, Hèctor: “El Baix Aragó parla valencià?”. Estudis del valencià d’ara: València 2002, 455-469. (Actes del IV Congrés de Filologia Valenciana del 20 al 22 de2017: 29 maig de 2000. En homenatge al Doctor Joan Veny).
Nagore, Francho: “A XADA”. Andalán. 9. 15.1.1973, 8-9.
Nagore, Francho: Baixo a molsa. Zaragoza: Xordica Editorial 1999. (simién negra 6).
Quintana, Artur: La Vall de Balat. Memória de l’Aragó 1948-2017. Zaragoza: Rolde 2018, p. 66-71; 73. (Cuadernos de Cultura Aragonesa, 64).
TdF. Vegeu Temps de Franja.
Temps de Franja. Calaceit/Torredarques 2000-2021. Abreviat TdF.
Apèndix
Carles Terès a 27-3-2018: Companyes. Ja us vaig dir que m’agradaria fer una sèrie de quin va ser el moment que ens vam adonar que parlàvem català (i el vam voler aprendre). En Carles Sancho ja m’ha enviat la seua experiència, que, si hi esteu d’acord, podríem publicar en aquest Temps de Franja d’abril Esperem les vostres experiències! Quin nom li podem posar? Bateig de llengua?
Rosa Arqué a 27-3-2018: Consciència.
………………
Carles Terés a 29.3.2018: Consciència de llengua?
………………
Glória Francino a 3.4.2018: I consciència lingüística?
Carles Terès a 3.4.2018: La idea es trobar una frase com la Trinca va fer amb “El primer cop” , que jugava amb l’equívoc del “desvirgament” sexual i ficar la papereta a l’urna per primera vegada.
………………
Carles Terès a 12-4-2018: … us escric per a determinar el títol definitiu dels escrits sobre la descoberta de la identitat de la llengua pròpia. Bateig de llengua. Lo meu primer camí (o volta, vegada etc.). Consciència de llengua. … ‘Camí’ em sona que ho diuen a molts pobles, juntament en altres variants (volta, vegada …). I pareix bastant “de la terra”. I és evocador… . Però digueu-me si pel Baix Cinca, la Llitera o la Ribagorça s’usa o no … .
………………
Rosa Arqué a 12-4-1028: Es diu camí. Jo dic consciència.
………………
Josep Espluga a 12.4.2018: A la Llitera també es diu ‘camí’. La primera vegada o ‘El primer camí’ estaria bé.
Carles Sancho: Per mi ‘el primer camí’. ‘Lo meu primer camí’.
Carles Terès: Què vos pareix esta introducció? Amb aquest article iniciem un recull d’escrits on diverses persones de la Franja expliquen en primera persona quin va ser el moment en què es va adonar que l’idioma que parlaven era molt més que un “parlar mal”, “parlar bast”, “un xapurriat”, o una llengua adscrita només al seu poble.
Rosa Arqué: Okok.
Carles Sancho: [Em podeu posar ací la má amb el polze aixecat? Jo no la tinc].
Glòria Francino: A Ribagorça: vegada i camí. Tot i que aquesta forma està en decadència … Així la fem viva.
Carles Terès: Los grans de casa de Queretes usaven ‘camí’. A Torredarques que ja són quasi valencians, ‘volta’ és general, però la gent gran també diu molt ‘camí’. És molt evocador, camí.
………………
26-4-18: Amb aquest article de Carles Sancho iniciem ‘Lo primer camí’, un recull d’escrits on diverses persones de la Franja expliquen en primera persona quin va ser el moment en què es van adonar que l’idioma que parlaven era molt més que un “parlar mal”, “parlar bast”, “xapurriat” o una llengua adscrita només al seu poble. És la versió extensa de l’aparegut al ‘Temps de Franja’137 (abril (2018). Vos animem a enviar-nos les vostres experiències!
NOTES
* “Lo primer camí” és com els escriptors de llengua catalana nascuts a l’Aragó, o amb arrels familiars o altres amb el nostre país, titulen els textos on fan memòria i reflexionen sobre com van descobrir que, glossant en Tomàs Bosque: “El nostre chapurreau de l’Aragó / és clara llengua, és català del bo” (Bosque, Tomàs: Melodia provençal. Poesia, música i prosa. Calaceit: Ascuma e. a.: 2010, 61. (Quaderns del Cingle, 7)) . Aquest terme va nàixer de converses entre els membres del Consell de Redacció de la revista Temps de Franja —Rosa Arqué, Isa Calaf, Josep Espluga, Glòria Francino, Loli Gimeno, Carles Sancho i Carles Terès— del 27 de març al 26 d’abril del 2018. Faig extensiu aquest terme a textos de la mateixa temàtica d’autors en llengua aragonesa, i pel cas a qualsevol altra. Atès el seu interès en reprodueixo els fragments bàsics en apèndix. De “Lo primer camí” se’n troben arreu: ací a tocar tenim les conegudes vivències clau de ”Lo primer camí” d’en Frederic Mistral en llegir versos en francès a la seua mare, o la d’en Pompeu Fabra en escriure en castellà a uns cosins seus. Totes les llengües baixes tenen mostres de “Lo primer camí”, tret d’aquelles on la diglòssia els ha vetar de tenir escriptors.
[1] Nagore (1999: 13).
[2] Tomás a F (1996: 111. 30).
[3] Sobre aquest període ha informat complidament i recent Guillermo Tomás: El aragonés medieval. Lengua y Estado en el Reino de Aragón. Zaragoza: Prensas de la Univesidad de Zaragoza 2020.
[4] L’octubre del 1979 en J. A. Frago “afirmó que el aragonés en la actualidad no se hablaba en ninguna parte” (Badia (2015: 15) i al novembre en Manuel Alvar reblia “El aragonés es un idioma universal que se llama español” (Alvar (1979). Na Mª. Antonia Martínez declarà “al ser esa lengua [=l’aragonès] un invento, su futuro no me parece possible. Por ello son absurdas las exigencias de enseñanza y cooficialidad del aragonés. ” (Dictamen: (1997, 4001). Na Rosa Castañer afirmà que “la cooficiliadad del aragonés le parece “fuera de lugar, de qué aragonés y dónde” (Dictamen; (1997. 4001), i d’en Guillermo Fatás podeu llegir-ne avoleses sobre els que fomentem la llengua catalana (Fatás (2000: XIX, 41), entre altres.
[5] El 17.12.2009 la diputada Maria Herrero va dir a les Corts d’Aragó: “en Aragón nunca se ha hablado catalán, ni se habla ni se hablará” (Quintana (2018: 73)). En Francisco Javier Lacuesta, batlle de Vall-de-roures, declarava el 18 de novembre de 1996 davant de la Comisión Especial sobre la política lingüística en Aragón que “si se crea la normalización lingüística y se implanta el catalán en las escuelas va a haber una colonización catalana en nuestra comarca” i concloïa que “no queremos que nos enseñen catalán” (Dictamen (1997: 4001), i el 9 de maig del 2013 les nostres Corts van proclamar per llei que la llengua aragonesa i la catalana havien estat substituïdes per les llengües LAPAPYP i LAPAO (Quintana (2018: 79); TdF (Ramón Mur: (2013: 116.18)…
[6]La Federación de Asociaciones Culturales del Aragonés Oriental (FACAO) declarava de feia temps que a l’Aragó no es parlava català. Al 2005 diversos membres de col·lectius aragonesos d’investigació i foment de la llengua catalana van fer públic que qui negava que a l’Aragó no es parlava català mentia. La FACAO ho va considerar ofensiu, i va denunciar-ho a judicatura, que hi va estar d’acord i va processar els qui ho havien publicat. Per a més detalls vegeu: TdF (Redacció. 2008: 75, 2); TdF (Canales, Marta: Quan els catalanoparlants de la Franja estan imputats. 2008. 75.8); TdF (Editorial (2008: 75.2); Quintana (2018:66-71).
[7] Vegeu les reaccions de mestres blaveristes quan el 1984 es va oferir per la Conselleria de Cultura i Educació l’ensenyament optatiu de la llengua catalana a l’escola (Montclús (1989: 210-211), i ja abans, el 1979, en democràcia, un mestre d’ Albelda amb els seus alumnes va representar una peça en català. L’acte fou denunciat i el mestre hagué de declarar davant de l’autoritat que el comminà en cas de reincidir (Montclús (1989: 206), i aixi mateix el 1982 —també en democràcia— a Areny de Noguera els infants que enraonaven en llengua catalana eren castigats amb cinquanta pessetes de multa (Montclús (1989: 206).
[8] Sobre Nueva España d’Osca vegeu abans nota 4 sota Alvar en relació amb la llengua aragonesa. A El Eco del Barranfondo (La Torre de Vilella) al número 100, p. 6, de desembre de 2020 es titlla un investigador de sicari al servei de l’imperialisme català per haver publicat textos de literatura oral catalana recollits a la Torre de Vilella en ortografia catalana i no en ortografia castellana, i li demanen que s’exilie. La Comarca. Periódico independiente del Bajo Aragón Histórico (Alcañiz) publica amb una certa regularitat articles negacionistes en relació amb la llengua catalana; en podeu llegir un article d’en Carlos Ollés al nº 2.356 del divendres 4 de juny del 2021, p.9, entre altres.
[9] El negacionisme de l’existència de la llengua catalana a l’Aragó per part de molts futurs membres d’aquesta i d’altres associacions aragoneses es troba ben documentat a (Dictamen: 1997: 3999-4000). Vegeu també Quintana (2018:.66-67), entre altres.
[10] Vegeu: (Quintana (2018: 73) i abans nota 10,
[11] Vegeu: TdF (Editorial: Els Fets de la Codonyera: conseqüències. 2010: 96.2); Quintana (2018:74-77) i abans nota 10.
[12] Vegeu: (Quintana (2018: 64-65).
[13] F (2001: 141.9; 2002:147.13-14; 2005: 167.13; 2005: 170.12; 2008: 186-187: 11; 2009: 191. 10-12; 2012: 212.15; 2013: 215.17; 2013: 218.13; 2019: 253-254. 12-14)
[14] Vegeu (Benítez (2020: 4-5) i ( Nagore (1973:8-9).
[15] TdF (2009: 84.10-11;2018: 137.9; 2018: 139.18-19 (versió corregida de Bengochea (2017: 48-49); 2021. 148. Encartat Styli locus. 24, 3).
[16] C (25.7.2018; 28.7.2018 (versió ampliada de TdF (2009: 84.10-11); 7.11.2018; 23.5.2019, Cucalon; 23.5.2019 Francino; 29.7.2019; 6.8.2019; 13.9.2019).
[17] Moret (2002: 455-469); Bengochea (2017: 48-49).
[18] Nagore (1973.: 8-9)
[19] TdF.(2009: 84.10).
[20] C (29.7.2019).
[21] F (2012: 212. 15).
[22] C (28.9.2918).
[23] TdF (2018: 137.9).
[24] Lluís Rajadell (C: 13.9.2019); José Antonio Carrégalo hi tornava a C: 25.7.2018; Hèctor Moret (2002: 460-461); Chesús Botaya (F: 2013: 218, 13).
[25] F (2005:170. 12).
[26] F (2002: 147.13).
[27] F (2009: 191.10).
[28] F (2019: 253-254.12).
[29] Benítez (2020:5).
[30] F (2005: 167.12)
[31] F (2013: 218.13)
[32] F (2018: 218.13)
[33] F (2001: 141.9);( 2009: 191.12); (2013: 218.13). Vegeu més amunt el que escriuen n’Ana Soriano i en José Antonio Carrégalo.
[34] F (2013: 215.17), i ho repeteix Chesús M. Mostolac a F (2001 : 141.9), entre altres.
[35] Bengochea ( 2017. 29. 48).
[36] Bengochea (2017: 29.48).
[37] C (2019:23.5. Francino).
[38] F (2002: 147.13).
[39] Moret (2002: 459).
[40] Bengochea (2017: 9.48).
[41] C (2019:23.5.Cucalón)
**Aquest article forma part del llibre Arredol d’a Parola. Conoxer, amar, esfender l’aragonés, en homenatge a Francho Nagore Laín i Chesús Vázquez Obrador. Podeu llegir-ne una extensa ressenya en aquest mateix mitjà.
Tags: Reportatges