‘Sempre’ és una paraula de la que solem abusar, sense adonar-nos que gairebé «sempre» faltem a la veritat. Com a molt, eixe ‘sempre’ es limita al que guardem a la memòria —i ja sabem que la memòria fa el que vol. Per tant, si volem ser una mica honestos, només hauríem d’usar ‘sempre’ per referir-nos a la pròpia experiència. Fins i tot en aquests casos, és possible que el nostre record estiga esbiaixat per les giragonses que fa el cervell per recordar (o fer-nos creure que recorda) allò que li interessa. És com la cosa la immoralitat, és a dir, viure per sempre. Què vol dir? Viure fins que els sol esdevinga una gegant roja? O fins que l’univers implosioni? Els creients ho tenen resolt amb una figura omnímoda i eterna que tot ho explica. Però això és una qüestió de fe, i la fe és un producte de la nostra ment.
Portat al camp de la llengua, estic fart de sentir «açò sempre s’ha dit així». Un exemple de l’error d’aquesta afirmació el va compartir en Roberto Albiac a les seues xarxes. En la investigació per a la seua tesi doctoral sobre els parlars de les viles del Matarranya, va mantindre esta conversa amb una de les informants (R=Roberto i I=Informant): «R: Com li dieu an això? / I: [paraula] / R: Com en castellà? / I: Diria que sí. ⁄ R. I no li dieu ‘[paraula]’? / I: Ai, tens raó, també: això ho die mon pare… Mare meua, xiquet, una atra més…: no m’ho pensava io que en faiguérem tantes en castellà, ho estem perdent…».
La toponímia és una altra eina que ens permet esbrinar quines paraules es deien i ja no es diuen. Per exemple, si preguntem a qualsevol persona d’ací, et dirà que «mai» s’ha fet servir l’article personal ‘en’ o ‘na’, quan els topònims ens diuen el contrari: la font d’en Coma, la cova d’en Bassi, el tossal d’en Perelló…
En conclusió, cal que abans d’afirmar un ‘sempre’, comptem fins a deu, no fos cas que se’ns escapés una mentida.
*Publicat a La Comarca, 28 de novembre de 2025