Vivim dies de tren, però no en el sentit romàntic del viatge pausat que cus territoris i històries, sinó en el del desgavell. Els accidents d’Adamuz i de Gelida, que desgraciadament han causat moltes morts, i els diversos incidents que s’han anat acumulant, han evidenciat el caos ferroviari. Retards interminables, línies col·lapsades, informació confusa i una sensació compartida d’impotència per part dels usuaris. Quan el tren falla, no només s’atura un comboi, també s’aturen vides, feines, estudis i confiança en aquest transport.
Tot això em fa pensar en el tren de la vall de Zafán. Un tren que va ser sinònim de progrés per al Matarranya i les Terres de l’Ebre, i que avui és sobretot un record i una oportunitat perduda. El seu abandonament és un exemple clar del que passa quan la manca de visió política i de manteniment condemna una infraestructura que podria haver estat clau per vertebrar el territori.
El problema no és el tren en si. Al contrari: el tren és, probablement, una de les millors opcions de comunicació en un context de descarbonització i emergència climàtica. És segur, eficient, col·lectiu i molt menys contaminant que el vehicle privat. Però per a què funcione cal una condició bàsica: un manteniment constant, rigorós i pensat a llarg termini. Sense això, el tren deixa de ser una solució i es converteix en un problema.
El caos actual hauria de servir, almenys, per obrir una reflexió seriosa. Volem un ferrocarril digne, que connecte persones i territoris, també els més perifèrics? O continuarem invertint a fer pedaços, reaccionant només quan hi ha tragèdies? Potser és hora de recuperar l’esperit del tren de la Zafán: no com a nostàlgia, sinó com a símbol d’un futur possible, on el tren torne a ser sinònim de progrés i cohesió.
*Publicat a La Comarca, 20 de febrer de 2026