Lo meu 68
// Esteve Betrià
Ara fa 50 anys (sembla mentida com passa el temps! I no diu res!) d’un seguit d’esdeveniments de transformació política, cultural i social que han marcat / van marcar intensament la segona meitat del proppassat segle XX i, de retruc, la posterior societat occidental (la qualifico d’occidental en un sentit ampli, gairebé global). Per no cansar-vos més us remeto, pel que fa als fets polítics més destacats i a l’ambient social que es respirava en les nostres comarques aquell any, a la col·laboració d’en Francesc Ricart que trobareu en aquest mateix número de TdF.
A la relació de l’amic fragatí de fets de caràcter transcendent d’abast “internacional” (Maig francès, Primavera de Praga, Mèxic, Guerra del Vietnam,…) jo hi afegiria algun fet particularment “espanyol” o personal, com ara el descobriment de les primeres cançons de Joan Manuel Serrat i el triomf de Massiel al festival d’Eurovisió d’aquest any 1968, una notícia que vaig escoltar ja al barri de Poblenou de Barcelona. Si més no des de la perspectiva d’un marrec mequinensà traspassat a la ciutat, a la capital. Certament aquell any de traspàs de 1968 –temps de canvis i d’acceleració social– va ser també, per a mi, un any de canvi vital. En altres paraules, va ser l’any en què la família va deixar el Poble i s’hagué de traslladar primer a la vora del Temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona i, setmanes més tard, al carrer de les Carolines, al barri de l’exvila de Gràcia, gairebé davant per davant de la gaudiniana Casa Vicens, edifici unifamiliar recentment condicionat i reformat per tal d’atraure visitants i curiosos.
Al Poble no teníem aparell de televisió a ca nostra, només havia pogut entrellucar alguns capítols de la sèrie televisiva nord-americana Voyage to the Bottom Sea (coneguda a la TVE com Viaje al fondo del mar) al saló interior del cafè d’Astrafó. A Barcelona ja vaig tenir ocasió de veure regularment la televisió. Encara recordo, en forma de flash, les notícies dels assassinats de Martin Luther King i Bobby Kennedy i, sobretot, el fet que en les manifestacions parisenques i en els forts enfrontaments d’estudiants amb membres de les CRS no hi haguessen morts (ferits, molts, això sí), un fet impensable en una Espanya dominada per una dictadura que reprimia durament qualsevol signe democràtic.
En fi, si la dècada dels anys seixanta va representar, sens dubte, una revolució social i cultural (i en menor mesura política) a tot l’occident, i més en concret el 1968, per al marrec mequinensà aquell any va significar un canvi vital i també el del descobriment que més enllà de les serres, dels rius i les places i carrers del Poble hi havia tot un món per descobrir.
Trackback des del seu lloc.
