Històries desllavassades II
// Patrici Barquín
Desprès de publicar la darrera columna al Temps de Franja, vaig rebre diversos requeriments de drets d’autor per part de les meues amistats i família. En general, la feina creativa, té mala premsa, especialment quan ens reconeixem reflectits a un escrit, com en eix cas, publicat en forma de columna. Així que a compte d’eixos drets d’autor, m’he vist obligat a renunciar a un vint per cent dels ingressos derivats d’escriure al Temps de Franja i repartir-los entre família i amics, de tal manera que ara a casa toca renunciar al servei d’habitacions i al minibar. Cago’n dena!
Però més que los quartos, que van i venen, me pena la pèrdua de material que tenia recopilat pa posteriors columnes. Concretament volia relatar un seguit d’històries desllavassades que he anat coneixent i que ara me veig obligat a abandonar com si fossen un cadellet de gos, regal de nadal, al mes de juny.
Així que no podré relatar aquella anècdota d’un net que li pregunta a son jaio que de què treballava de jove i lo jaio li contesta que de “payaso”. En realitat eixa resposta amagava l’amargor d’una vida de derrotes. Una vida d’un pagès que, per la falta de terra, se va veure obligat a treballar a la mina i a mal treballar allò que més li xocava: tenir les mans brutes de terra.
Tampoc podré parlar d’aquella neta que escoltava a son jaio relatar històries d’una època en que vivia al “xalet”; eufemisme pa referís a una dura època de la vida que va passar a un batalló de treballadors a Belchite, a aquell puesto tan terrible que anomenaven la petita Rússia i d’agon era molt difícil que dingú ixqués en vida.
I encara menys podré parlar d’aquell berjaio del que explicaven que era un sàtrapa que va fugir en “una dona que fumava” cap a un altre país, d’eixos que hi ha al nord, i que va tornar anys més tard malalt i arruïnat. Però que resulta que parlant parlant, en lo besnet, igual en comptes d’un sàtrapa era un revolucionari que va patir tal repressió, ell i la família, que van inventar una història de sàtrapes pa encobrir la realitat d’aquell personatge que va gosar de revelar-se contra l’autoritat del dictador Miquelet.
Un desastre. A partir d’ara ja no podré explicar coses que lis passen als altres… Ara que ho acabo de fer. No ser, crec que això del secret de confessió no lo puc garantir a la barra d’un bar, que és agon normalment m’increpen per les meues columnes, així que això de mantenir secrets encara ho he d’anar solsint.
Tags: Columnes, Se va solsint
Trackback from your site.