Històries desllavassades*

// Patrici Barquín

Ara que encara estem a unes dates propicies pa anar al cine en la canalla… Sí, ja sé que qualsevol data pot resultar apropiada pa marcar-se una bona sessió de cine, però los volts de Nadal sempre donen més peu a anar-hi en família. Pos això, que durant eixes dates, un bons amics que tenen xiquets entre petit i adolescent, van decidir anar al cine i quan van tornar venien una mica decebuts. No, no és que esperessin una gran tarda de profunda reflexió. Sabien perfectament que no anaven a veure a Truffaut ni res remotament acomparat a la “nouvelle vague”, però si esperaven una mica de coherència.

En realitat lo que van anar a veure era la pel·lícula “Midway” i quan els vam preguntar què tal, la resposta unànime va estar: “una història desllavassada”. Lo motiu: pos que la pel·lícula se relata absolutament descontextualitzada. No se sap ben bé que é lo que està passant, simplement hi ha uns que se disparen contra los altres en mig d’una orgia d’efectes especials propis de les cintes de guerra i això provoca que penses que estàs més a un videojoc que no a una pel·lícula, en lo que la guerra i les batalles queden reduïdes a un intercanvi de trets i d’heroïcitats que fan que estigues més pendent de si li donen vida extra o si finalment ix “game over” que de passar una estona divertida i mínimament didàctica.

Pos bé, sentint als nostres amics me va vindre al cap lo cas d’una xiqueta que quan era molt petita, a mestra, la psicòloga-orientadora va decidir fer proves individuals pa verificar les capacitats o possibles discapacitats. Així que la van agarrar i portar a un aula a part i s’hi van ficar a treballar de valent. Entre les moltes proves que li van fer va haver-hi una que va fer saltar totes les alarmes. Se li va demanar que dibuixes casa seua i la xiqueta va dibuixar una casa agon lo fum, en comptes de eixir per la xaminera eixia per les finestres. Immediatament, a la vista de tan estrany dibuix, li va diagnosticar una retard lleu, ja que era incapaç a la seua edat de situar los elements de la casa allà agon pertocava.

Quan ens explicaven eix retard ens moríem de riure. Lo que la professional tenia era una història desllavassada en la que havia fet un diagnòstic absurd. En realitat, lo dia abans de la gran prova, a casa s’havia cremat lo dinar. Però cremat de cremat socarrat. Negre com un estolzí va quedar lo cul de l’olla que, evidentment va fer una fumerra que només va poder eixir per les finestres obertes de bat a bat.

Així que compte en les històries que ens poden arribar desllavassades. Adés de decidir res cal que ho anem solsint, però no massa, a veure si haurem d’obrir les finestres i tindrem un retard cognitiu.

*Columna apareguda a Temps de Franja n. 144, gener 2020