
Històries de la mili*
// Carles Sancho Meix
Quan vaig començar a estudiar a Terol magisteri, el curs 1974-1975, vam coincidir un grup d’estudiants del Matarranya que ens coneixíem i teníem amistat perquè havíem fet el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. A primer curs, en l’especialitat de Ciències Socials, vam trobar-nos amb la presència a l’aula de tres estudiants valencianes que eren amigues i sempre anaven juntes i entre elles parlaven la seua llengua. Nosaltres estàvem sorpresos perquè les enteníem perfectament, així que, quan coincidíem, parlàvem elles en valencià i nosaltres en allò que en dèiem xapurreau, sense cap problema de comunicació. Que això passés a Terol, un territori de parla castellana, significava per a nosaltres una agradable novetat respecte a la nostra llengua. En un altre curs de primer de magisteri, en l’especialitat de Llengües, també hi havia un estudiant valencià que tocava la guitarra i interpretava cançons de Lluís Llac, Serrat i Raimon i, que les lletres dels temes, els matarranyencs enteníem. No sé si mai vam arribar a associar que el valencià dels companys, les cançons catalanes interpretades i la nostra llengua formaven part d’un mateix idioma. En aquells anys que coincidien en la mort de Franco i les primeres eleccions democràtiques alguns de nosaltres, ideològicament, ens identificàvem amb els partits polítics aragonesistes i progressistes. A la revista Andalán apareixien, de tant en tant, articles en aragonès que llegia i on hi veia algunes similituds amb la nostra llengua materna que, en aquells moments, pocs s’atrevien a escriure a la premsa aragonesa. En aquella època a l’Aragó hi havia un cert sentiment d’anticatalanisme a conseqüència del conflicte produït pel projecte del transvasament de l’Ebre a Catalunya durant la dècada dels setanta. La lletra de les jotes de la Bullonera enregistrades el 1976 es fan ressò del problema territorial: “A estos yermos de Aragón / sólo el olvido los riega / mientras el agua del Ebro / a otra tierra se la llevan” i “La Virgen del Pilar dice / dice que no dice nada / dice que por más que diga / que se nos llevan el agua.
Durant el servei militar, l’any 1978, després d’haver fet durant tres mesos el campament, en un fred i blanc hivern, al Ferral del Bernesga a 9 quilòmetres de Lleó, vaig ser destinat a l’Acadèmia Militar de Cavalleria, als afores de Valladolid. Formava part de la lleva (reemplazo) de gener, on molts de nosaltres teníem més edat perquè havíem demanat pròrroga militar per acabar els estudis, en el meu cas 25 anys. Només entrar-hi vaig tindre una immensa sort perquè buscaven una persona per al Gabinet de Dibuix ja que s’acabava de llicenciar un dels soldats que hi treballava. L’espai estava situat a la Plana Major, on tenien despatx els alts càrrecs de l’Acadèmia. Jo, com que havia cursat el batxillerat tècnic a l’Institut d’Alcanyís, havia fet a cada curs l’assignatura de dibuix —tècnic i artístic— i vaig decidir presentar-m’hi. No hi perdia res, vaig pensar. Em van fer unes proves i em van seleccionar per quedar-m’hi. En el gabinet vaig coincidir amb quatre companys: un de Múrcia, un altre de les Illes i dos valencians. En una altra estança del costat que controlava el material d’oficina de la Plana Major i tenia cura de les fotocopiadores, hi treballaven dos soldats: un de Girona i un altre de Flix. Així que quan coincidíem, que era ben sovint perquè ens vam fer molt amics, sempre parlàvem en la nostra llengua. En poques setmanes i en molta paciència vaig anant resolent les dificultats d’intercomunicació. A Valladolid, al cor de Castella-Lleó, prengué consciència que tots nosaltres parlàvem la mateixa llengua, encara que procedíem de quatre territoris autonòmics diferents. Vaig veure clar que el meu xapurreau que m’havien fet creure que era un parlar de casa i de carrer i de poca dignitat i nul·la utilitat, era la mateixa llengua que compartíem els companys valencians, mallorquí, gironí i ebrenc. De seguida vaig comprovar que ells escrivien i valoraven la seua llengua, jo no. Em sentia enganyat i estafat per un sistema educatiu que m’havia obligat a silenciar la llengua materna durant la meua formació a l’escola, a l’institut i a la universitat. Vaig comprendre que necessitava escriure-la com els meus companys i per això vam buscar un professor de català entre els soldats de l’Acadèmia per organitzar classes de català i buscar gent interessada en assistir-hi. No va ser gaire difícil trobar el professor, un llicenciat en Filologia Catalana, i els alumnes per omplir les classes. Segons vam saber el docent pertanyia a una de les primeres promocions de llicenciats eixides de la Universitat de Barcelona. Les autoritats militars en veure la nostra intenció van prohibir la iniciativa que l’havíem inclòs dins d’una àmplia programació cultural que havíem publicitat des del Gabinet de Dibuix per tota l’Acadèmia amb el vist-i-plau del capità capellà que era l’encarregat de dirigir les activitats culturals dels soldats. Ni cinefòrum —recordo que vam passar ‘Johnny cogió su fusil’—, ni classes de català, ni xerrades, ni coral, ni associació cultural… tot censurat. Vam sentir una enorme decepció, després de molts esforços i de vèncer enormes dificultats. Tornàvem a la rutina de la cantina… amb advertiment, per part d’un sector de les autoritats militars, de desmuntar aquella perillosa cèl·lula marxista-leninista —entenien ells— que havíem disfressat d’associació cultural. Gràcies a la mediació del capità capellà no vam quedar, tots els organitzadors, arrestats uns quants dies al calabós de l’Acadèmia. A partir d’aquell moment vaig començar a intentar escriure la meua llengua que pensava em seria útil per a fer les oposicions de magisteri a Barcelona i exercir la meua professió a Catalunya. A la província de Terol, on havia estudiat, eixien poques places de mestres a les oposicions i ja feia temps que havia decidit intentar treballar a Barcelona on, a més, podria aprendre a escriure la meua llengua.
Mentre estava fent la mili a l’Acadèmia, em va arribar un article en català sobre el tren de la Val de Zafan a Tortosa publicat a la revista aragonesista Andalán escrit per Tomàs Bosque des de Fondespatla on vivia amb la seua companya que era la mestra de la vila. El nostre bon amic Bosque en aquell temps ja era un important cantautor aragonès que interpretava dos temes en català en el seu primer treball discogràfic Cuando los tiempos vienen mejores (1977). L’article recordo que me’l va fer arribar per correu l’Àngel Serres, ex seminarista i amic d’infància del meu poble que estava treballant a la Caixa de Tarragona a Tarragona. Amb ell vaig començar a l’escriure les primeres cartes en català de la Vall del Tormo, la nostra estimada vila matarranyenca.
.
Vinyeta de les "Històries de la puta mili", del dibuixant Ivà, on el personatge parla un xapurriau semblant al castellà. L'autor s'ha esforçat en usar la grafia secessionista dels grups «No Ablamoh Cat·teyano» i «Amigoh der chapurreao». / Ivà
*Amb aquest article iniciem Lo primer camí, un recull d’escrits on diverses persones de la Franja expliquen en primera persona quin va ser el moment en què es van adonar que l’idioma que parlaven era molt més que un “parlar mal”, “parlar bast”, “xapurriat” o una llengua adscrita només al seu poble. Es la versió extensa de l’aparegut al Temps de Franja 137 (abril 2018)
Tags: Columnes, Lo primer camí
Trackback from your site.
C. Sancho: Històries de la mili* » Temps de Franja - La Franja
| #
[…] Quan vaig començar a estudiar a Terol magisteri, el curs 1974-1975, vam coincidir un grup d’estudiants del Matarranya que ens coneixíem i teníem amistat perquè havíem fet el batxillerat a l’Institut d’Alcanyís. A primer curs, en l’especialitat de Ciències Socials, vam trobar-nos amb la presència a l’aula de tres estudiants valencianes que eren amigues i sempre anaven juntes i entre elles parlaven la seua llengua. Nosaltres estàvem sorpresos perquè les enteníem perfectament, així que, quan coincidíem, parlàvem elles en valencià i nosaltres en allò que en dèiem xapurreau, sense cap problema de comunicació. Continuar llegint… Històries de la mili* » Temps de Franja […]
Reply
Carlos Rallo Badet
| #
Molt interessant!! Vaig a compartir-ho!
Reply
Jep Lluis Ro.Ma.
| #
Me pareix una iniciativa molt interessant! Endavant en los articles de la presa de conciencia que lo que es xerra, parla, al Matarranya, es de debó català, tant important com lo de qualsevulla altre part de l’àrea lingüística de lo Català…
Reply