“Llengua de vida”

// Pietro Cucalón Miñana

D’antuvi haig de dir que el català que parlo i faig servir quotidianament a la meua localitat d’Aiguaviva de Bergantes és la meua llengua d’adopció. Encara que fill de l’emigració de finals dels seixanta a Centre Europa i nascut fora de l’Estat, els meus orígens familiars són a les terres de l’interior d’Aragó, però esta llengua plena d’expressions de trets tortosins i de les terres de l’Ebre, vocables valencians, paraules de procedència mudèjar i vehicle de comunicació entre els pobles del Matarranya i les valls del Bergantes i del Mesquí ha esdevingut “la meua llengua de vida” perquè n’és la del meu fill, de la meua parella i la dels meus veïns i amics… i per mitjà d’ella, a hores d’ara, canalitzo els meus sentiments més profunds.

A causa de la meua professió com a docent he hagut de treballar en indrets allunyats de casa meua i això m’ha donat l’oportunitat de conèixer els racons més apartats de la nostra terra. Terres de frontera, de les quals Aragó en té moltes, on les demarcacions autonòmiques, administratives i fins i tot estatals es desdibuixen i els intercanvis comercials, culturals i fins i tot de caràcter personal, són rutinaris i normals, almenys fins ara. El fet de viure ací possibilita un “frec amb l’altre” que es tradueix en perdre la por en allò que és diferent perquè es conviu amb açò quotidianament.

Des de menut sabia de l’existència del català a l’Aragó, però curiosament aquesta informació no em va ser transmesa a l’escola. Va ser mon pare qui em va parlar per primera volta sobre les gents de la Franja gràcies a les amistats que va fer durant “la mili”. El primer contacte personal que vaig tindre amb el català a l’Aragó va ser quan vaig estar destinat com a mestre al poble de Faió (província de Saragossa). Un lloc nou de cases blanques i ben endreçat, molt alegre i amb la gent molt acollidora. Tanmateix guardava a dintre un pes, el record trist del poble antic inundat per les aigües del pantà en la tardor de 1967. Més endavant, quan ja vaig agarrar confiança amb els xuts (malnom afectuós dels faionencs), els més vells del lloc dieven que quan somniaven mai apareixia als seus somnis el poble nou, sempre tot es desenvolupava al poble vell en la seua llengua, a les seues carreres, places i cases antigues a la vora del seu estimat riu Ebre.

Bé, els meus alumnes eren tots bilingües i com que jo en aquells temps no enraonava en català, es dirigien a mi en un castellà perfecte amb un accent català molt bonic. Totes les interaccions que mantenien entre ells les feien en català i sobretot a l’hora del pati esta llengua era el codi emprat per tot l’alumnat de l’estudi.

Recordo una anècdota amb els xiquets a l’aula i la seua lògica infantil aclaparadora que em va fer reflexionar sobre les relacions entre llengua, cultura i identitat territorial. Un matí vaig demanar als meus alumnes que em parlaren en català perquè volia deprendre la llengua. Un nin va alçar la mà i va dir: “mestre, és que tu eres castellà”. Vaig respondre: “no, jo sóc aragonès”, una altra alumna va replicar: “sí que eres castellà perquè parles castellà”. Vaig guardar silenci i vaig llançar lo següent argument basat en la mateixa lògica: “aleshores si tu parles català, eres català?”. La resposta natural de la xiqueta, compartida pels seus companys, va ser: “No, perquè astí els que parlem català som aragonesos”.

Dos anys després i ja exercint a la localitat de la Ginebrosa com a mestre definitiu em vaig proposar de fer una atenció adient a la llengua materna del meu alumnat atès que l’administració educativa no ho feia. Com a docent primer havia de deprendre la llengua amb la qual els meus alumnes jugaven, somiaven i vivien. L’ús de la llengua pròpia de la localitat no va ser un factor determinant ni fonamental per a la relació amb l’alumnat i les famílies, si més no em va ajudar i va fer més flexibles i properes les interrelacions amb ells. En segon lloc vaig introduir la seua llengua a l’escola realitzant un projecte educatiu. Com he dit adés, en el Centre no existia la impartició d’esta llengua, així que aprofitant esta situació i dèficit, vaig posar en marxa este projecte a través del qual el mateix alumnat va elaborar un material i document molt valuós que, alhora, va emprar quotidianament i va servir de constant referència. Vaig intentar convertir una carència en una font i avantatge per a l’aprenentatge.

Vam fer un pujal d’activitats i estratègies com la recopilació de paraules a través de diferents centres d’interès: roba, camp, la casa, colors, etc., l’anàlisi dels temps i formes verbals, l’estudi de les categories gramaticals, la recopilació de refranys, dites, cançonetes…, arreplegada de topònims de l’entorn, la lectura de textos literaris i de tradició popular d’escriptors de la zona com el nostre Desideri Lombarte i d’altres autors aragonesos com Jesús Moncada.

Este projecte va estar lligat a totes les àrees però principalment a l’àrea de llengua castellana. Els i les alumnes van deprendre per “comparació” (un dels mecanismes de la ment per a l’aprenentatge). Esta iniciativa va donar una gran confiança a l’alumnat perquè va adquirir una gran seguretat i autonomia en l’aprenentatge pel fet que va observar i va sentir que dominava d’una forma natural tots els coneixements que els hi demanaven.

El treball de l’alumnat de l’Estudi Públic de la Ginebrosa va guanyar un dels Premis Baldiri Reixac a les Escoles l’any 2002. Però més enllà del prestigi del premi i de la seua quantitat econòmica la recompensa vertadera i el fruit d’aquell projecte vaig poder immortalitzar-lo en un parell de fotos. En una es podia hi veure els alumnes de l’estudi i les seues famílies vora els fills de “la Vila” que residien a Barcelona i voltants. Hi havien acudit a saber d’orgullosos i il·lusionats a l’esdeveniment. A l’altra apareixen els meus alumnes asseguts als seients del saló d’actes on van rebre el premi. Els xics estaven llegint el tríptic en català on es descrivien tots els detalls de l’acte que hi havien de presenciar. Aquells alumnes havien deprès a llegir i a escriure la seua llengua sense renunciar a les peculiaritats genuïnes del seu ús de la llengua a la Ginebrosa. La seua llengua ja no existia només en el pla oral sinó també en el pla escrit.

Per a un docent especialista en llengües estrangeres, en el meu cas de l’anglès, mal avesat a adquirir llengües de manera artificial a través de llibres, vídeos i pel·lícules, va ser tot un luxe i una sort treballar i viure en un territori bilingüe. Tindre l’oportunitat de deprendre una llengua en la mateixa zona on es parla, de capbussar-me en els seus costums i paisatges mitjançant l’idioma, de poder enraonar cada dia amb els veïns i amb els meus alumnes, parlants nadius, i a més conèixer i fer servir una llengua aragonesa, una llengua de la meua terra. Recordo que em feia goig de matins fer una repassada a una vella gramàtica de llengua catalana que vaig aconseguir i tot seguit baixar a comprar el pa al forn per interactuar i practicar amb els veïns que s’esperaven a la cua.

Per concloure, volia deixar la següent reflexió: de totes estes experiències i moltes d’altres que podria afegir-hi, en trec una conclusió ben clara que una volta vaig escoltar un vell catedràtic de lingüística: “Les llengües no són només instruments de comunicació; són també medis de comprensió. Gràcies a elles coneixem i comprenem millor als altres i en la mesura que comprenem més i millor als altres ens coneixem millor a nosaltres mateixos”.

Pont de Cananilles, al riu Bergantes. / Pietro Cucalón