Aigua fresca
// Carles Terès
L’altre dia vam haver d’anar a Tarragona per solucionar uns assumptes. A la vesprada, amb la feina feta, ens vam regalar un passeig per la part vella, dins la muralla. Estàvem relaxats i amarats d’aquella predisposició a concedir-nos algun caprici. Els barris històrics ja ho tenen, això: botiguetes atractives on tot lluu d’una manera especial. Vam entrar en algunes a tafanejar. Com és normal, ens adreçàvem a les botigueres en la llengua que compartim matarranyencs i tarragonins. A la majoria d’establiments ens contestaven en castellà. Jo vaig resistir l’impuls atàvic que tenim tots els catalanoparlants de canviar de llengua a la mínima i, després d’assegurar-me que m’entenien, vaig mantenir les meues torredarquines paraules. Cap problema, ans al contrari: en algun cas alguna noia d’accent sud-americà es va unir al meu idioma amb un somriure còmplice.
Vet aquí que ens va venir set. Vaig entrar en una botiga de queviures regentada per uns paquistanesos. El primer impuls va ser de dir «¿Tenéis agua fresca?», però amb un somriure ample vaig preguntar «teniu aigua fresca?». El dependent em va respondre en un català impecable. En el moment de passar per caixa vam mantenir una petita conversa sobre temes banals, només pel gust de sentir-lo parlar. Aigua fresca també per a les meues orelles.
En eixir al carrer la vida seguia igual. Gent amunt i avall i el sol que ja no arribava al paviment d’aquells carrers estrets.
Carrer de la Tarragona antiga. / Carles Terès
Trackback des del seu lloc.
