Una realitat desapareguda?

//Joaquim Torrent

L’escriptor nord-català Joan Daniel Bezsonoff en el seu llibre Un país de butxaca, amb molts elements autobiogràfics, diu: “25 anys enrere hi havia 100 habitants a Nils. Tots parlaven català […]. Ara el poble té 200 habitants i queden 20 catalans […]. Els vells ja no juguen a botxes […] ara s’estan tots al petit cementiri”.

No cal dir que és una evolució dramàtica i que representa una realitat que ens hauria de colpir. Em temo, però, que la reacció general de molts conciutadans en llegir-ho seria del tipus:
–Sí, ves, què hi farem. És inevitable. A més, és a França.
Malauradament és així. I no es tracta tampoc de culpabilitzar ningú. L’alienació que patim de forma constant produeix, entre d’altres, aquesta indiferència. Primer de tot ens hauríem de plantejar per què s’ha produït aquesta tan gran davallada de parlants al petit poble rossellonès de Nils –on residien els avis de Bezsonoff i ell mateix llargues temporades–. Sembla lògic atribuir-ho, en part, a causes biològiques: com és llei de vida molta gent gran ha mort, i amb ells s’han endut a la tomba la nostra llengua. De tota manera, tampoc no és un procés tan “natural”, perquè en els països normals i amb una llengua normalitzada, valgui la redundància, les respectives llengües pròpies es transmeten intergeneracionalment sense cap dificultat, cosa que en el cas de Nils, com és evident, no s’ha produït. A banda de la no transmissió per part dels propis parlants als seus descendents, cal pensar també en altres factors: si sabem que la taxa de fecunditat a l‘Estat francès, i encara més a la Catalunya-nord, és força baixa, igual que a la resta de terres de parla catalana, especialment a les zones rurals, no podem atribuir l’increment que s’ha produït del 100% de la població al creixement natural; és un increment clarament degut a la immigració, i si a això hi afegim l’emigració dels elements autòctons –molts, per exemple, per a fer de funcionaris de l’Estat–, els efectes de la primera encara s’accentuen, i es dóna lloc a una clara substitució poblacional. A més, no ens hauria de sobtar la davallada lingüística; és un fet ben constatat i documentat que en tota societat que pateix la minorització de la llengua pròpia es fa molt difícil, sinó impossible, que els nouvinguts –especialment quan són molts, arribats en un curt lapse de temps i concentrats en un determinat lloc– puguin ser socialitzats en aquesta llengua, la qual sol esdevenir una llengua oculta, mancada de prestigi i mancada de mitjans materials i institucionals que en garanteixin la subsistència.

Quant als nouvinguts, caldria distingir-ne dos grups principals: en primer lloc els que fan feines no desitjades pels autòctons i ocupen els graons més baixos de l’escala social, els quals, en el cas de l‘Estat francès, solen provenir del nord d’Àfrica; i, en segon lloc, els retirats, provinents majoritàriament de França endins, però també d’altres països europeus, els quals han vingut atrets pel bon clima –en aquests també hi hauríem de sumar una petita part de població activa amb els mateixos orígens i motivacions–. Aquest segon grup de nouvinguts sol ser bastant contrari a qualsevol manifestació cultural autòctona, mentre que els primers simplement s’hi mostren indiferents i passius.

Curiosament, si ens fixem amb qualsevol suburbi de París, com pot ser el mateix Massy, on Bezsonoff va viure fins als 14 anys, veurem com, a diferència del poblet de Nils, amb la mateixa o superior quantitat de població estrangera la llengua predominant continua sent l’autòctona, en aquest cas el francès, tot i no ser la llengua de la gran majoria dels progenitors dels seus habitants. Cosa lògica si tenim en compte que en una societat globalitzada les úniques llengües que poden subsistir són les que tenen un Estat al darrere , com pot ser l‘Estat francès. En canvi, les altres llengües de l’hexàgon –de la situació de les quals el cas de Nils constitueix un exemple paradigmàtic- es deixen, deliberadament extingir, fent veure que és un procés de mort “natural”, quan en realitat es tracta d’un lingüicidi premeditat, comés, per a més inri, sota la divisa “legalitat, igualtat i fraternitat”. Coses del jacobinisme! Prenent-me, doncs, bona nota i tinguem sempre ben present què fa, millor dit, què no fa l’Estat francès, tan admirat per tota mena de jacobins espanyols, amb la nostra llengua a quatre passes de la ratlla fronterera.

Per acabar, un avís a navegants: la llengua no sols s’eradica directament –tant de manera activa com passiva–, sinó, també, com a pas previ i, o, complementari, canviant les mentalitats. D’això ens en fa adonar Bezsonoff quan es pregunta:
–“Per què, cada cop que miri els informatius de TV3, sempre hi ha una bombona de gas que explota a Burgos?”…

No costa gaire fer paral·lelismes amb la Franja, i si bé la vinguda de “retirats” no és generalitzada no per això és inexistent, amb casos evidents als sos extrems: el Pirineu i el Matarranya. D’altra banda si que ho ha força nouvinguts atrets per els tasques agrícoles o, en el cas de Fraga, per la indústria, molts magribins, però també de l’Europa de l’est. Com en l’estat francès, tots plegats –i no deliberadament, que quedi clar- resulten bastant impermeables a la llengua i cultura autòctones; una situació que en gran part té l’origen en la mateixa actitud de la població autòctona, de la qual aquesta, al seu torn, tampoc no en té la culpa, ja que des de menuts han sentit com el que parlaven era “una cosa”, i a més poc digna per a parlar segons on i amb segons qui….

En definitiva. a la Franja es repeteix la situació –molts cops agreujada, sovint per la despoblació– sociolingüística de la Catalunya nord, derivada de la manca d’institucions pròpies i d’una subordinació total a centres de poder radicats en altres llocs , que actuen amb una gran desídia en relació a les nostres comarques. Un estat de coses que si no es reverteix amb mesures concretes durà, inevitablement, a l’extinció com a instrument de comunicació real i habitual de la llengua pròpia…