Moncada gargotejat
// Roberto Abiac
L’any 2014, avorrit de no poder exercir la docència a causa de les retallades, vaig decidir avançar aquell projecte que tenia pensat per a la meua jubilació com a “profe” de francès: ser filòleg, també, en la nostra llengua. Quan vaig arribar al “Cap i Casal” d’eixe país que tenim al sud dels Ports, totes les il·lusions plantades durant la Primavera Valenciana començaven a florir: vaig viure com aquelles velles fruites podrides caïen socarrades pel “caloret” i donaven pas a uns pollissos que brotaven ben decidits, plens de sàbia nova. En aquell moment, una generació de jóvens compromesos, que inclús va haver de patir càrregues policials durant la seua etapa d’institut, entraven (igual que jo) a formar-se gràcies a la “Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació” de la Universitat de València dins del, sempre al punt blau de mira, Departament de Filologia Catalana. Entre ells, un grup d’estimats companys meus, nascuts a mitjans de la dècada dels novanta, va idear un projecte, Gargots: “una revista literària que té com a objectius promocionar i fer visibles els nous joves escriptors del País Valencià”, i (com va profetitzar la Gossa Sorda) van “fer saó”, al novembre d’aquell mateix any, en la publicació d’un primer número dedicat a Estellés, lo primer d’uns quants digitalment i en paper.
A l’any següent, vaig tindre l’honor de participar-hi poèticament, com a “valencià d’adopció”, al 3r número dedicat a Ovidi. Més entavant, la passió i fascinació moncadiana que mos va sembrar la professora Carme Gregori en la seua assignatura de narrativa, amerada per la meua insistent labor com a amic-ambaixador de la nostra terra, van ser la llaor d’este 16è número que acabe d’eixir: no sols és un homenatge al mequinensà Jesús Moncada, també ho és a la nostra Franja.
Mentres lo paper imprès estigue en quarantena per coronavirus, podeu entrar a gargotsrevistaliteraria.blogspot.com i veureu com jóvens gargotaires valencians “gargotegen” una entrevista, poesia, relats, assaig o teatre. Entre mig, la portada, l’editorial, curiositats, pintures, dibuixos i fotografies recorden lo nostre escriptor més universal. També trobareu com intento explicar, a un públic valencià, lo nostre país des d’una perspectiva històrica, geogràfica, sociolingüística i literària. I, finalment, podreu llegir una ruta literària per la nostra zona en què una bona amiga valenciana meua recree, de manera entusiasta i brillant, un recorregut que va tindre d’amfitrió-guia a la persona que ara us escriu. Este número, potser és un dels homenatges més sincers i sentits que mos han fet los veïns d’allà baix, és evident que us lo recomano.
Tags: Columnes, Esparpillant paraules
Trackback des del seu lloc.
