Lo 2019 estrenava «Esparpillant paraules» anunciant que començava un projecte aigües amunt del meu riu, conscient que aquella etapa trentanyera, iniciada filològicament a València, tindrie com a motivació principal la meua llengua: 3 cursos de formació universitària, 4 estius de treball de camp, 3 anys redactant. Entre comentaris que qüestionaven si tenia el seny complit: «8 mesos cremant un depòsit setmanal sense cap beca?», «en 2 carreres i encara vols pagar 7 matrícules més?», «renunciaràs a la mitat de la nòmina per escriure un treball?». 7 anys maratonians en què l’últim i el primer dia a les aules empalmaven, sense pausa, en 2 mesos estivals de dedicació exclusiva. Jornades d’aixecar-me a primera hora a Favara, matins a una punta de la comarca escrivint 3 hores en una llibreta, dinar de tàper a la porta d’una ermita, vesprades de 3 hores més de llibreta en gravacions a l’altra punta de la comarca i vespres organitzant un similar dia següent. 7 anys exercint, al mateix temps, de docent, d’investigador i de llaurador (durant les campanyes familiars d’armetlla i d’oliva), plegant de teclejar a mitjanit. Un total de 600 pàgines de llibreta escrites a mà, 325 hores d’àudios, 1446 mapes dialectals i casi 1300 pàgines de Word ja lliurades a la Universitat de Saragossa, pendents de defensa.
No sé com acabarà esta aventura però sols sé que tinc molt a agrair: gràcies als intermediaris per localitzar les persones idònies dels seus municipis, a les 54 famílies matarranyenques que m’han obert les portes de ca seua i, sobretot, a cada informant en qui he compartit 6 hores fascinants. Sic un privilegiat d’haver pogut recopilar tanta saviesa de la nostra gent gran; accedir en primera persona a tantíssima cultura; dixar escrites, compilades, analitzades, comparades i dignificades per a la posteritat les seues paraules, en tota la meua passió i el meu orgull per esta forma de ser i de parlar que mos definix. L’únic que demano és que siguen los pares los que díxon en herència als sagals del Matarranya este patrimoni lingüístic incomparable i que no haguen de recórrer a esta tesi per a saber com xarraven al seu poble los seus iaios.
Publicat a Temps de Franja n. 169, abril de 2026