Ara que fa 18 que en tinc 18*

// Roberto Albiac

L’orquesta toque un vals al Casino i les sabates remouen confeti mentres un jove mire, en un somriure còmplice, als ulls de la seua parella de ball. No és una parella qualsevol ja que, una majoria d’edat entarrere, ella lo va portar al món un dia en què ell va ser el protagonista principal. Avui també ho és, i també naix a un món: lo món dels adults de la seua vila. Fa 18 anys veie la llum sense cap altra vestimenta que la seua pell i alguna llàgrima; en canvi, esta nit, té el monyo en extensions tintat de colors, lleve un peto, la part superior de l’esquena mos indique en lletres ben grans lo seu nom i si la seua cara lluïx alguna llàgrima, esta volta, és de l’emoció.
És lo punt final a tots eixos mesos de carrejar, en l’ajuda dels pares, la llenya de La Gran Foguera; de caps de setmana de germanor rondant o anant a fer rostides als masos; de posar en pràctica pels camins eixe carnet que prompte tindran a la burxaca; d’haver fet de Cabezudos o Reixos; d’organitzar bingos… moment de repartir tots los banastos de magdalenes, carquinyols i coquitos. Les comarques veïnes no s’ho han volgut perdre i la vila, normalment tranquil·la, ha doblat població per un parell de dies en què la música de xaranga i les fotografies van a ple rendiment.
També és un moment de trobada per quintes: de fer retornar una volta més a tots eixos favarols escampats per altres terres; de reunir-los al voltant d’una paella de mas o d’una argadella; de renovar la indumentària si ja fa una dècada que vas passar per aquell “ritual d’iniciació” totalment desvinculat d’aquella mili del segle passat. Una festa que et fa cavil·lar sobre el pas del temps perquè, de la mateixa manera que de xiquet los miraves pensant “que grans són”, ara veus com, a cada edició, aquells que has vist nàixer i jugar pels carrers passen a ser-ho i afirmes resignat: “estos ja són quintos?!”.

*Publicat a Temps de Franja n. 145, abril 2020