Porra
//Ramon Sistac
Totes tres paraules estan relacionades etimològicament: porra, porro i porró, juntament amb alguns derivats com porrassa, porrell, porrina o porradell (en general noms de plantes). Pareix que tot plegat ve del llatí PŎRRUM, ‘all porro’, per bé que Coromines, obsessionat sempre a trobar l’origen llunyà de les paraules, no hi està d’acord en el cas de porra (i realment fa pensar que es pronuncie pertot amb o tancada, i que en castellà siga porra i no pas *puerra). Ara bé; des del punt de vista semàntic, no hi ha color. Malgrat el problema evolutiu de les vocals, se’m fa una obvietat que la porra té forma d’all porro. I que el porró —que a muntanya se’n diu també porro— també hi està relacionat, qui sap si per la forma allargada dels brocs. El porro ‘cigarret d’herbes estupefaents’ és la mateixa història, i possiblement ha passat al castellà des del català, encara que caldria comprovar-ho documentalment. I, parlant de porros (els alls), no em puc resistir de fer esment d’una magnífica sopa basca: la porrusalda, una escudella rural d’aquelles de reviscolar un mort, força més contundent que la seua parenta fina, la vichyssoise snob i amanerada.
La porra és, bàsicament, un bastó més o menys llarg que s’utilitza com a arma ofensiva. Vaja, una cosa així com els totxets que fem servir al ball de bastons de Camporrells. També pot ser el dit gros en alguns jocs infantils i fins i tot una cosa molesta; d’ací segurament l’expressió “enviar (algú) a la porra”. És clar, però, que el primer ús és el més conegut. Un sinònim en podria ser clava, i fins i tot maça. La imatge més “porrera” de totes, tanmateix, és la de l’as de bastos, barrons o garrots de la baralla espanyola. Ara, més que l’as, a mi sempre m’ha impressionat la del rei del mateix coll. Confesso la meua simpatia incondicional pel de copes, simpàtic i fatxenda, en contrast amb el de barrons, que té un posat sever i un gest amenaçant, almenys en els naips fabricats pel prestigiós Heraclio Fournier (Vitòria).
I, ja que parlem de baralles espanyoles i de reis, em caldrà dir que el Borbó anterior em recordava una mica el rei de copes, autoritari i dropet, però campechano. L’actual, en canvi, és la viva imatge del de barrons: mirada freda, rígida, com de llegir la cartilla; gairebé de Schwarzenegger en Terminator. Els que, com jo, fa quaranta anys us cagàveu a les calces esperant el ball de bastons, i us vau haver de tornar a cagar —o no, però motius no us en faltaven— a les ciutats i viles de Catalunya un diumenge gris (molt gris) d’octubre, coincidireu amb mi a recordar aquell vell proverbi xinès que diu “porra grossa, cervell esquifit”. En solidaritat amb totes les víctimes de la repressió.
El rei de barrons d'Heraclio Fournier (arxiu)
Tags: Columnes, Diccionari per a poca-soltes
Trackback from your site.
Porra » Temps de Franja - La Franja
| #
[…] Totes tres paraules estan relacionades etimològicament: porra, porro i porró, juntament amb alguns derivats com porrassa, porrell, porrina o porradell (en general noms de plantes). Pareix que tot plegat ve del llatí PŎRRUM, ‘all porro’, per bé que Coromines, obsessionat sempre a trobar l’origen llunyà de les paraules, no hi està d’acord en el cas de porra (i realment fa pensar que es pronuncie pertot amb o tancada, i que en castellà siga porra i no pas *puerra). Ara bé; des del punt de vista semàntic, no hi ha color. Malgrat el problema evolutiu de les vocals, se’m fa una obvietat que la porra té forma d’all porro. I que el porró —que a muntanya se’n diu també porro— també hi està relacionat, qui sap si per la forma allargada dels brocs. El porro ‘cigarret d’herbes estupefaents’ és la mateixa història, i possiblement ha passat al castellà des del català, encara que caldria comprovar-ho documentalment. I, parlant de porros (els alls), no em puc resistir de fer esment d’una magnífica sopa basca: la porrusalda, una escudella rural d’aquelles de reviscolar un mort, força més contundent que la seua parenta fina, la vichyssoise snob i amanerada. Continuar llegint… Porra » Temps de Franja […]
Reply