Paraula

Escrit per Ramon Sistac al 27 de desembre de 2018. Publicat a Diccionari per a poca-soltes

// Ramon Sistac

In principio erat Verbum (Έη αρχή ήν ο Λογός, ‘al començament existia la Paraula’). “Paraula”, tanmateix, no ve pas del llatí VERBUM, sinó de PARABOLA. Paraula de Déu. Paraula d’honor. Paraula d’escolta (de ‘boy scout’). Paraula d’amic. T’agafo per la paraula. És un home/dona de paraula. Ni una paraula de més! Dir la darrera paraula. Això són paraules majors. Donar paraula. Donar la paraula. Tenir paraula. Paraula que sí! Faltar a la paraula. Paraules buides. Paraules enverinades. T’has de fiar de la meua paraula! Es van tindre unes paraules. D’una paraula. En una paraula. Ser de poques paraules. En poques paraules t’ho dic. No entendre ni paraula. Deixar algú amb la paraula a la boca. No tinc paraules. Prendre’t per la paraula. Quedar-se sense paraula. Demanar la paraula. Retirar la paraula. Paraula dada, barranc (a)fondo: si no m’agrada me’n torno. La millor paraula és la que està per dir. Les paraules són bones de dir i males de complir. “Paraules d’amor, senzilles i tendres”. Paraula és sinònim de mot. “Però hem viscut per salvar-vos els mots”. “Quan els mots només són la impotència dels mots”. Mot a mot. Mots encreuats. Joc de paraules. Paraulotes. “Supercalifragilisticoespialidosus és una paraula de poders meravellosos” (versió de Salvador Escamilla).

Verbum volant, scripta manent. Acta, non verba. La Parole et la Langue (amb permís de Ferdinand de Saussure). A paraulas lordas, aurelhas sordas. Palavras que contem segredos. Parole, parole, parole… It’s too hot for words. Words of love. Worter und Sachen. Palabras para Julia. Divinas palabras. Madre del Verbo divino (¡Jodó, vaya palabrica!).

Parlar ve de PARABOLARE (i hablar de FABULARE). La nostra vida ve dominada per les paraules i gràcies a elles són humans. Quan vam aprendre a combinar-les fent frases complexes, vam passar a tenir pensaments igualment complexos: missatges enrevessats si cal que podem dissenyar i comunicar per a ser entesos pels nostres interlocutors. Per això diem que la gent parlant s’entén. Però realment ens entenem? L’experiència humana està farcida de malentesos. I no sempre en tenen la culpa les ambigüitats, els falsos amics, els errors de traducció; que les paraules serveixen també per a manipular o per a enganyar. O per a dissimular unes coses tot remarcant-ne unes altres, en perjudici de l’objectivitat. De vegades, fins i tot, de manera institucionalitzada a través de l’eufemisme: “danys col·laterals” per assassinat indiscriminat de població civil, “subsaharià” per negre, “tercera edat” per vellesa… Com que tenim paraules podem mentir. Com interpretaríem, sinó, que diguen “cranc” d’una espantosa pasta de peix pintada per fora de roig?

Publicat a Temps de Franja n. 139, novembre 2018