Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Cova*

// Ramon Sistac

Tots sabem què és una cova (del llatí COVA), perquè n’hi ha pertot, almenys allà on hi ha roca o hi ha muntanya. Sorprèn, però, que tot i ser un accident natural tan freqüent a casa nostra, no ha donat gaire resultat en la nostra toponímia major. Que jo conega, només hi ha un sol poble o municipi amb est nom a l’Aragó, Las Cuevas de Cañart (municipi de Castellot, al Maestrat de Terol), i un altre a les terres de llengua catalana, les Coves de Vinromà, a la Plana Alta (Castelló). Tampoc no han tingut gaire èxit els seus sinònims caverna (llatí CAVERNA), gruta (llatí CRUPTA, del grec CRYPTA), balma (aplicat generalment a una cavitat poc profunda, probablement paraula d’origen cèltic), o cava (aplicat modernament a una cova o galeria excavada per la mà de l’home, del llatí CAVA, ‘buida’), tot i que tanmateix est sí que ha donat nom a la Cava, al Delta, cap i casal del municipi de Deltebre. Paradoxalment, un altre sinònim caigut avui en dia en desús, espluga (llatí SPELUNCA), ha estat el més productiu de tots: l’Espluga Calba (les Garrigues), Esplugues de Llobregat (Baix Llobregat) o l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà). Per no parlar de dos referents per a nosaltres més propers: Espluga de Serra, a la banda administrativament lleidatana de la Ribagorça (avui al municipi de Tremp), i Esplucs, a la zona castellanoparlant de la Llitera, dit amb adaptació a la fonètica castellana Esplús, per bé que encara molta gent gran catalanoparlant de la comarca encara pronuncia el genuí i etimològic Espllucs.

Què fa que un poble acabe tenint nom de cova?, Evidentment, l’existència en la proximitat d’alguna d’important (com l’abric paleolític de la cova de la Font Major, a l’Espluga de Francolí), o de moltes que fins a èpoques relativament recents van ser utilitzades com a corrals o fins i tot com a habitatge. El trogloditisme no és insòlit ni sorprenent, ni tan sols per estos verals, ni cal remuntar-se als simpàtics Picapedra dels dibuixos animats. A Matera (possiblement del llatí MATERIA), a la Basilicata (Itàlia), encara es pot visitar alguna de les coves que van estar habitades fins a la dècada dels seixanta del segle XX. És a dir, fa a penes 60 o 70 anys. La denúncia de les condicions de vida miserables per part, entre d’altres, del novel·lista Carlo Levi (Cristo si è fermato a Eboli), va servir perquè el govern italià les expropiés i construís una nova ciutat sanejada. El parament d’aquelles cases (com encara es pot veure museografiat in situ), no dista gaire de les nostres tradicionals de poble, si no és perquè l’estatge era compartit, sense separacions i en un mateix pla, amb les quadres i els corrals, de manera que un únic “forat” convivien bèsties i persones, naturalment sense aigua corrent, clavegueram, ventilació o llum elèctrica. Els nostres referents ibèrics ens poden recordar Guadix o el Sacromonte granadí, però mireu què ens descriu, a l’entrada “cova”, el diccionari Català-valencià-balear, el popular Alcover-Moll, en redacció feta a mitjan segle XX: “Hi ha barriades senceres de coves habitades en els tossals calcaris que tanquen per l’Oest l’Horta de València, en els pobles de Benimàmet, Burjassot, Godella, Rocafort, Montcada, Paterna, Riba-roja de Túria, Vilamarxant i Bétera; totes aquestes coves tenen corral descobert. També hi ha coves habitades a la muntanya de Cullera i a la Font de la Figuera (Vall de Montesa)”.

Jo, de vosaltres, m’atalaiaria una bona cova. Amb els temps que corren, i amb la mentalitat “progressista” d’alguns dels nostres pròcers ibèrics, i singularment alguns d’aragonesos, no descarto que tornem a habitar les cavernes.

 

La cova Redona, a Torredarques. / Carles Terès.

 


*Publicat a Temps de Franja n. 144, gener 2020

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags: ,

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: