Barranc*

// Ramon Sistac

És una paraula fonèticament i semànticament brutal: “Excavació de vessants abruptes que fan les aigües de la pluja, d’un riu, d’una riera o d’un torrent en la terra. Torrent entre roques i timbes”. De fet, la definició canònica no deixa gaire clara la diferència amb torrent: “Corrent impetuós d’aigua, especialment el que es forma sobtosament per una forta ploguda. Barranc, pendís, etc., per on davalla atorrentada l’aigua de la pluja, sovint completament eixut o amb molt poca aigua”. En tot cas, a Muntanya –que és la manera col·loquial, al Pla, de designar la Ribagorça i el Pallars– barranc fa referència tant a l’excavació que fa l’aigua com, si és el cas, al seu curs constant. És a dir, que és sinònim de riu, especialment quan es tracta d’un de subsidiari, afluent d’un altre de més important. Per això és més que sorprenent, i ridícul, trobar en cartells de carreteres i en algunes publicacions coses com “riera de les Canals” o “riera de Baiasca” al Pallars Sobirà, quan tots sabem que les rieres són a la costa, i són especialment conegudes les del Maresme (sobretot la d’Arenys, que any sí any també arrossega uns quants cotxes cap al Mediterrani). El de les Canals i el de Biasca són, doncs, barrancs i no pas rieres.
Siga com siga, un corrent d’aigua continu, se’n diga riu, torrent o barranc, dona molt de joc a la cultura popular, freqüentment amb connotacions sexuals: “l’home és un riu, la dona un llac”, “a la vora del riu, mare, m’he deixat les espardenyes”, “a ta mare l’han vista en el barranc de l’Assut”… I també a tota mena de cites literàries, algunes amb idees molt profundes: “Nuestras vidas son los ríos / que van a dar en la mar, / que es el morir: / allí van los señoríos, / derechos a se acabar / y consumir; / allí los ríos caudales, / allí los otros medianos / y más chicos; / y llegados, son iguales / los que viven por sus manos / y los ricos”. Sovint, com a metàfora de la mort: “Or is it something worse / that sends me down to the river / though I know the river is dry / That sends me down to the river tonight / Down to the river / my baby and I / Oh down to the river we ride”. Encara que, molt més sovint, ho és de la vida: “Tota la gent de l’Ebre està ben unida / per una veu que crida ‘lo riu és vida’”. És per això que la secada és signe de decandiment, de vegades d’un país sencer (Occitània): “Es sec lo riu / qu’antan rajava entre las peiras blancas”.
Objectivament parlant, el riu o el barranc, amb els seus canvis de cabal sobtats, és sempre un perill: “a la vora del riu, no t’hi faces lo niu”. Doncs bé, com diuen els padrins, “tu fes com a Pallerol, que pren consell i fa el que vol”, i, imprudent com soc, visc a Lleida al bell costat del Segre, i a Camporrells a tocar del barranc del Reguer. I tant l’un com l’altre baixen esta temporada que fan por. En l’aspecte metafòric, el Segre em preocupa ben poc, però el barranc sí. Veure Camporrells amerat d’aigua per tots cantons serà un senyal diví que el cicle canvia i començarà una nova època de prosperitat que salvarà el lloc del seu despoblament definitiu, o vol dir simplement que poble i terme s’escolaran per efecte de l’excés d’aigua i baixaran fets pasteta fins a Valldellou?

*Publicat a Temps de Franja 138 (juliol-agost 2018)