A les societats rurals pretecnològiques mirar al cel era un costum i una ciència. Saber de a on ve un núvol o una tronada, a on ha caigut un rellamp, si l’aire fa córrer les bromes…, podia orientar tota l’activitat del dia o l’acció de ficar-se a cobert. Cap Aemet, Meteocat, ni les previsions al mòbil, i només fa dos dies les notícies del temps a la ràdio primerenca o a la tele en mapes dibuixats a mà. Lo bell cel protector podia ser un cel amenaçador. Ho és encara, i això que s’han perfeccionat les eines d’observació i predicció així com la gestió i comunicació de les dades a través d’organismes especialitzats. Lo canvi climàtic no perdona, i encara tenim a la memòria la DANA de València de l’any passat o el temporal Glòria de 2020, fent maleses. Enmig de dos elements, l’espècie humana ha aspirat des de sempre a enlairar-se al cel, dominant des de les altures la terra que pisam. L’Ícar de la mitologia grega mostra eloqüentment la vella fascinació que castiga, sucarrant-lo, l’atreviment d’arrimar-se al Sol implacable. Calen ales i prudència, sí. I molts anys d’estudis aeronàutics, des del precursor Leonardo da Vinci als primers aviadors que s’embotien dins de fràgils aeroplans a manera d’ales icàriques. He sentit contar que a l’escola de la meua vila en aquella època, primera dècada del segle XX, lo vell mestre anunciava sentenciós: “Veréis a los hombres volar…”, i que els xiquets, incrèduls, preguntaven: “¿Y las alas?”. “Ya se las pondrán”, responia. Ara, en temps de vols low cost, les ales estan a l’abast de moltes butxaques, a major glòria de la mobilitat personal i turística, de les relacions internacionals i de l’economia, tan global com l’escalfament. Superats amb obediència los peatges rutinaris de l’aeroport, ara estàs ací i en unes quantes hores a l’altra punta del continent o de l’oceà. Un miracle de la tecnologia que et fica a l’altura de les bromes de cotó i et deixa mirar des de dalt la terra prosaica i la nostra insignificança.
*Publicat a Diario de Teruel, 17 de maig de 2025