Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Primavera del 38: 2. L’atac final*

// Ricard Martí

L’atac final: de Mont-roig a la Pobleta i Morella

El dia 1 d’abril de 1938 la IV divisió de Navarra va envoltar les defenses del sector Torredarques-La Pobleta trametent unitats a aturar un contraatac republicà a les Toscanes, avançant cap a l’est fins a Herbers, i ocupant finalment el poble i el port de la Pobleta el 3 d’abril, després dels bombardeigs de l’artilleria i l’aviació “nacionals” (la brigada hispana va efectuar 6 serveis els dies 3 i 4 d’abril, a més dels reconeixements, metrallament i protecció dels bombarders per part dels caces).

Combats i moviments de tropes entre el 24 i el 31 de març de 1938. Mapa modificat de Márquez.
Combats i moviments de tropes entre l’1 i el 4 d’abril de 1938. Mapa modificat de Márquez.

La darrera resistència la van oferir un grup de brigadistes internacionals de Wacek Komar al port de Torre Miró el dia 4 d’abril al matí. Les tanquetes italianes i l’aviació nacionalista van liquidar aquesta resistència i, a la vesprada, diverses unitats de la IV Divisió entraven a Morella, sense lluita.

Després de la guerra, al lloc d’aquest darrer combat, es va erigir un monument, un monòlit de granit, amb la inscripció: La IV división Navarra a sus caidos en esta zona 1936-1939.

Aquest monòlit és l’únic monument en memòria dels morts d’aquells combats. Els habitants dels pobles de la zona recorden que almenys hi ha tres llocs, on llurs avantpassats van colgar diversos cadàvers de soldats republicans.

Serveixi aquest article per posar en relleu la diferència de tracte d’uns i d’altres, no per malmetre el monument esmentat, ans per identificar i enterrar amb dignitat els qui també van morir per llurs valors i ideals.

Els estragers

Molts historiadors i tractadistes militars han dit que la guerra civil espanyola va ser un assaig de la segona guerra mundial, i en realitat, va ser una guerra internacional. D’estrangers n’hi havia a tots dos bàndols i les ideologies enfrontades: feixisme, comunisme, democràcia…, van ser les mateixes.

Al bàndol rebel, és prou coneguda la presència d’italians, alemanys, moros i portuguesos. A les comarques al sud de l’Ebre els marroquins eren nombrosos en la 83 divisió de Martin Alonso.

I pel que fa a l’aviació, tant la legió Còndor com l’Aviazione Legionaria comptaven amb homes, armes i material subministrats pels governs nazi de Hitler i feixista de Mussolini.

La major part de les bombes d’aviació que encara avui dia es troben al terreny, són d’origen alemany o italià.

Al bàndol republicà n’hi havia militars de l’exèrcit rus (ja fossin consellers o especialistes) i voluntaris de mig món (els brigadistes internacionals).

A les nostres comarques, a més dels assessors soviètics com Manolito (Rodion Malinowski), hi van passar caps militars com Hans (Hans Kahle ), el general Walter (Karol Swierczewski) i Aldo Morandi (Riccardo Formica).

Com a tropes de xoc destacà la CXXIX brigada internacional (anomenada la brigada de les vint nacions, perquè els seus components eren originaris de diversos països de l’Europa de l’est), va ser la darrera que es va crear, l’any 1938, i va rebre el baptisme de foc entre el Montnegrell, la serra de Marondes i Torredarques, sent traslladada d’urgència a la serra de Refoies, on es va enfrontar amb els moros de la 83 Divisió franquista que venien de Luco de Bordó i on juntament amb d’altres divisions republicanes va aconseguir l’única victòria republicana d’aquesta campanya, la reconquesta del cim de Sant Joaquim.

Canó rus de la bateria Gottwald, emprat durant la Guerra Civil.

Retornada de nou a La Pobleta, va patir durs bombardeigs i oferí la darrera resistència prop del port de Torre Miró. En total va tenir mil baixes en aquells pocs dies de lluita.

Era comandada pel polonès Wacek Komar i entre els seus oficials i havia l’Andreu Castells, el qual va publicar un llibre que ha esdevingut clàssic sobre les brigades internacionals en la guerra civil. En aquesta obra s’hi troba un plànol dels moviments i combats als accessos de la carretera N-232 (la que va d’Alcanyís a Morella), concretament entre el vèrtex Calma, la Ginebrosa, la Torrevilella, l’ermita de sant Josep de Bellmunt i la Sorollera.

Aquesta brigada internacional va ser l’única que va quedar al sud del riu Ebre després que les tropes franquistes arribessin al mar Mediterrani. Va continuar lluitant a la batalla de llevant, concretament a les serralades de Terol. Quan va arribar el comiat oficial de les brigades decretat pel govern de Negrín, embarcà a València i desembarcà a Barcelona.

La majoria dels seus components – com també va fer la famosa 43 divisió – van decidir restar lluitant a Catalunya fins a la retirada final de 1939.

Biografies, després de l’ofensiva d’Aragó, dels caps militars dels dos bàndols

Antonio Aranda Mata (1888-1979) Prengué part en la campanya anomenada de llevant. Tornà a combatre a Gandesa durant la batalla de l’Ebre.

Les seves tropes van conquerir Castelló de la Plana i València, i ell va ser nomenat capità general d’aquella regió militar.

Va alliberar centenars de presoners republicans que es trobaven a les presons de València, com ja havia fet amb molts combatents durant la guerra, als quals només desarmava i remetia a casa seva, per a desesperació dels falangistes.

Era monàrquic, liberal i tenia fama de maçó. Va concedir entrevistes a periòdics estrangers advocant per la neutralitat d’Espanya en la segona guerra mundial.

El 1942 es declarà partidari dels aliats i el 1943, amb d’altres caps militars, organitzà un cop d’estat per restablir la monarquia, amb l’ajut de Joan March i del govern britànic. Va ser descobert i confinat dos anys a Mallorca.

El 1949 Franco promulgà una llei per tal que no pogués ascendir a tinent general, motiu pel qual va ser coneguda com a “llei Aranda”, però com que Aranda va sobreviure a Franco, el rei Joan Carles l’imposà personalment les divises el novembre de 1976.

Va escriure sobre tàctica i història militar.

Camilo Alonso Vega (1889-1964) Va ser el primer cap militar franquista en arribar amb les seves tropes al Mediterrani per Vinaròs.

Va participar en la campanya de llevant.      

Va ser director de la Guàrdia Civil en l’època del maquis. Tenia fama de repressor amb els contraris i autoritari amb els subordinats, els quals li van posar el malnom de “Don Camulo”.      

Va ser ascendit i va exercir diversos alts càrrecs, entre els quals el de ministre de governació.

Segons Paul Preston, va ser nomenat subsecretari del ministeri de l’exèrcit per a vigilar el ministre Varela, ja que Camilo Alonso era íntim confident de Franco.

Pablo Martin Alonso (1896-1964) Va arribar a Benicarló amb la 83 Divisió la vesprada del 15 d’abril de 1938.

Va prendre Castelló de la Plana el 14-VI-1938.

Va ostentar diversos càrrecs, entre ells el de ministre de l’exèrcit fins a la seva mort.

Juan Vigón Suerodiaz (1880-1955) Va ser cap d’Estat Major en les principals ofensives nacionalistes de la guerra.

Tot i que era monàrquic, Franco el considerava de la seva màxima confiança, per això va ser cap d’Estat Major dels tres exèrcits i, l‘any 1940, ministre de l’Aire.

Va entrevistar-se amb Hitler i d’altres alts càrrecs nazis per discutir les condicions per tal que Espanya entrés amb ells en guerra.

Després de la 2ª guerra mundial va negociar els aspectes militars dels acords de l’any 1953 amb els nord-americans.

Durant la guerra va ser castigat en diverses ocasions per la seva postura política i discrepàncies amb els seus caps.

Franco, però, el va nomenar ministre l’any 1939 i l’ascendí en diverses ocasions.

Vicente Rojo LLuch (1894-1966) Cap d’EM de l’exèrcit republicà. Va planificar les batalles de l’Ebre i de Catalunya.

Se’l considerava un estrateg brillant, però supeditat – com Negrín – als comunistes.

Exiliat a França i Sud-Amèrica va donar classes d’història militar a Bolívia.

Va tornar el 1957 a Espanya sota paraula de no ser represaliat, però Franco va escriure al seu expedient “negar el pan y la sal” i conseqüentment va ser condemnat a cadena perpètua.

L’any següent va ser indultat, però amb inhabilitació absoluta.

Va escriure diversos llibres de memòries sobre la guerra civil.

A la seva mort, tan sols el diari El Alcázar va destacar el prestigi de què gaudia entre els militars per la seva capacitat professional.

Leopoldo Menéndez López (1891-1960) Ascendit a general l’agost de 1938, va arribar a comandar els exèrcits de Maniobra i de Llevant.

Al final de la guerra, es va posicionar a favor del coronel Casado i en contra dels seus antics companys del partit comunista.

Era amic personal d’Azaña, i després d’embarcar-se a Gandia els darrers dies de la guerra, es va exiliar a Gran Bretanya, des d’on va ser reclamat pel president de la República per a passar a França i finalment a Mèxic.

“Walter”, Karol Swierczewski (1897-1947) El maig de 1938, abans de la batalla de l’Ebre, tornà a Rússia on va ser condecorat i ascendit.

Va comandar una divisió russa a la II guerra mundial. Aquesta divisió va patir una greu derrota a Wiazma, quan ell es trobava alcoholitzat, llavors va ser destinat a entrenar soldats.

Va conèixer diversos alts i baixos, alliberà Praga amb les seves tropes i va arribar a cap d’E M i viceministre de defensa de Polònia.

Va perseguir el moviment independentista polonès després de la II guerra mundial i va morir en un xoc amb guerrillers a la frontera d’Ucraïna.

Segons l’historiador Gabriel Jackson tenia un gran sentit de la justícia social i els seus informes a Stalin eren crítics: amb els privilegis de les BB II respecte dels espanyols; i amb la desídia i la indisciplina dels republicans. En canvi, els historiadors filofranquistes el consideraven un perillós aventurer, disposat a matar a qualsevol que li semblés no prou comunista.

L’escriptor Ernest Hemingway es va inspirar en ell per a donar vida al seu personatge del general Golz en la novel·la For whom the Bell tolls, ambientada en la guerra civil espanyola.

“Manolito”, coronel “Malinó”, Rodion Malinovsky (1898-1967) Va assistir a les reunions dels generals republicans en les batalles d’ Aragó i Castelló i ho va deixar descrit a les seves memòries, on es va mostrar crític amb l’alt comandament.

L’any 1941 a l’acadèmia Frunze de Moscú va tornar a coincidir amb d’altres personatges de la batalla d’Aragó, com Swierczewski i Tagüeña, uns com a professors, d’altres com a alumnes.

Com d’altres assessors no purgats per Stalin (Rokossovsky, Koniev i Kuznetsov) va prendre part en la immediata guerra mundial. Va acabar manant un exèrcit amb el que va entrar a Hongria i Àustria i, després de la guerra, va ostentar diversos alts càrrecs, succeint a Jukov com a ministre de defensa de l’URSS l’any 1957.

Probablement va mantenir criteris oposats als de Kruschev durant la crisi dels míssils de Cuba de l’any 1962, car era considerat un membre “dur” del govern soviètic.

Ramon Salas el considerava un mentider respecte dels seus propis mèrits i d’allò que relata sobre la guerra d’Espanya.

Manuel Tagüeña Lacorte (1913-1971) Per l‘acció de La Torrevilella i La Codonyera, se li va atorgar la Medalla de la Llibertat, medalla que va acceptar com a condecoració col·lectiva per a la seva divisió.

A la batalla de l’Ebre, amb 25 anys, va ser el cap del V Cos d’Exèrcit, comandant prop de 35.000 soldats.

Segons el militar Raimon Galí, després de la retirada de l’Ebre, va ser un dels pocs caps comunistes que va seguir les directrius del general Saravia en la defensa de Catalunya, a diferència de “Modesto” i Lister.

Després de la retirada de Catalunya va tornar per a lluitar al front del Centre.

Exiliat a la Unió Soviètica va anar a l’acadèmia militar Frunze, primer d’alumne i després de professor, actuant com a assessor d’una divisió al final de la 2ª guerra mundial, però sense participar directament en la contesa, com la majoria de càrrecs del partit comunista.

Ell i la seva família van patir persecucions polítiques de tots colors.

Es va distanciar del partit, va tornar a exercir de professor de física i va començar a estudiar medicina als 40 anys, alhora que escrivia un llibre de memòries, el qual es va publicar després de la seva mort.

Juan Ibarrola Orueta (1900-1976) Com a comandant el XXII cos d’exèrcit va fer les campanyes d’Aragó, Castelló i Extremadura habilitat com a coronel. Li van atorgar la Medalla del Valor i, segons diversos cronistes, el tenia i ho va demostrar varies vegades.

Quan la rebel·lió de Casado, va ser deposat pels comunistes del XIX cos d’exèrcit (les brigades Duran, les quals havien estat a les seves ordres durant les batalles al Baix Aragó i als Ports) i en aquesta situació de llibertat controlada el van agafar els franquistes al port d’Alacant i va ser condemnat a mort, pena commutada després per la de 30 anys de presó.

A partir de 1943 el van deixar en llibertat vigilada – fins a la seva mort- amb multa i inhabilitació.

Recentment (2019), un grup d’investigadors ha publicat una biografia, que inclou les seves notes escrites a mà en el revers dels fulls de l’empresa on va treballar, com a oficinista, fins a la jubilació.

Emplaçaments defensius d’infanteria i artilleria previstos entre Torredarques i la Pobleta. AGMAV 65, 786, 16, 3 Annex nº 1.
Abast de les bateries d’artilleria situades al molí del Vilar (Sorita). Hom pot observar que arribaven fins al poble d’Aiguaviva. AGMAV, C.595, 16/4/23
Abast de les peces d’artilleria previstes per al voltant de la Pobleta i que havien d’arribar més enllà de Mont-roig. AGMAV 65, 786, 16, 3 Annex nº 6
Agraïments

Vull testimoniar el meu agraïment a José Querol (Marco) de La Freixneda, a Carles Terès del grup editor de Temps de Franja i especialment a José Luis Carceller de Torredarques. Sense llur cooperació desinteressada, aquesta recerca no hauria arribat als lectors.

Bibliografia

La bibliografia de l’ofensiva d’Aragó de 1938 és extensa, però no l’és tant -en la meva opinió- pel que fa a la campanya al sud del riu Ebre. Tot seguit he resumit les obres publicades que, dins de les limitacions partidistes, m’han semblat més informatives. Particularment recomano als lectors interessats els llibres de Maldonado i – modèstia apart – “Primavera del 38”.

ARMIÑÁN, Luis de: Bajo el cielo de Levante. La ruta del cuerpo de ejército de Galicia. Madrid: Ed. Españolas S.A., 1939

CASTELLS, Andreu. Las brigadas Internacionales de la guerra de España. Barcelona: ed. Ariel, 1974

CARDONA, Gabriel. Historia militar de una guerra civil. Estrategia y tácticas de la guerra de España. Barcelona: Ed. Flor del Viento, 2006

GÁRATE, José Maria (Servicio Histórico Militar). Partes oficiales de guerra 1936-1939. Madrid: Ed. San Martín, 1977

LOJENDIO, Luis Maria de. Operaciones militares de la guerra de España 1936-1939. Barcelona: Ed. Montaner y Simón S.A., 1940

MÁRQUEZ, Críspulo: Desde Sierra Morena a El Maestrazgo con los Internacionales. Madrid: Ed. San Martin, 1988

MARTÍ, Ricard. Primavera del 38. La guerra a les comarques dels Ports, l’Alt i el Baix Maestrat. Benicarló: Onada Edicions, 2018

MALDONADO, José Mª: El Frente de Aragón: La Guerra Civil en Aragón (1936-1938). Saragossa: Mira editores, 2007

MARTÍNEZ-BANDE, José Manuel (Servicio Histórico Militar): La llegada al mar. Madrid: Ed. San Martín, 1975

NAVARRO, José Luis et al: Juan Ibarrola Orueta, Kirmentasunaren ordaina (el precio de la lealtad). Erroke Deunaren Anaidia (Laudio/Llodio), 2019

SALAS Ramón. Historia del ejército popular de de la República. Madrid: Editora Nacional, 1973

TAGÜEÑA, Manuel: Testimonio de dos guerras. Barcelona: Ed. Planeta, 1977

Bibliografia Web

BEL, Pedro J.: Guerra en el Bajo Aragón (5): De Alcorisa al mar, pasando por Monroyo. https://historiasdelbajoaragon.wordpress.com/2017/02/23/guerra-en-el-bajo-aragon-5-de-alcorisa-al-mar-pasando-por-monroyo/


*Podeu llegir la primera part d’aquest reportatge aquí.

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: