Primavera del 38: 1. El sistema defensiu de Miksche*

// Ricard Martí

Els llibres de la guerra civil expliquen que després de la batalla de Terol, el Cos d’Exèrcit de Galicia (CEG), que manava el general Aranda, va sortir d’Alcorisa el 24 de març de 1938 i arribà al mar Mediterrani el 15 d’abril, tot tallant en dos el territori de la República. Dit d’una altra manera, va recórrer en 20 dies gairebé 100 quilòmetres per arribar a Vinaròs i Benicarló.

El principal obstacle que va trobar va ser la fortificació que els republicans havien fet entre Aiguaviva i Torredarques. Un cop superada, la marxa vers Morella i el mar fou pràcticament imparable.

A l’arxiu militar d’Àvila es troba una memòria (un informe) sobre el sistema defensiu de la Pobleta a Sorita, redactat entre gener i febrer de 1938. L’autor va ser Ferdinand Otto Miksche, que ostentava el grau de major de l’exèrcit republicà. La biografia d’aquest militar (vegeu-la a Internet) és interessant, i el seu informe, més encara. Miksche havia nascut a Àustria l’any 1905, va ingressar a l’escola militar de Budapest, parlava diversos idiomes i el 1930 ja ostentava un càrrec assimilat al de capità a l’exèrcit txec.

A la tardor de 1936 el trobem a València i a Chinchilla (Albacete) com a oficial d’artilleria voluntari amb les brigades internacionals. Participà en la batalla de Terol i ascendí a major a principis de 1938.
Va lluitar a la batalla de l’Ebre i, amb la retirada de Catalunya, passà a París i a Txecoslovàquia.

El projecte de sistema defensiu de Miksche

Tot i que els documents de l’arxiu d’Àvila ja parlen de fortificar la zona del Maestrazgo des del mes de novembre de 1936, sembla que fins a l’estiu de 1937 no van començar les obres a les línies Allepuz-Cantavella-Forcall i Torre de Arca [sic]. Llavors hi treballaven uns 300 homes.

Els informes de Miksche estan redactats a Morella entre el 20 de gener i el 19 de febrer de 1938. Recordem que aleshores Terol, que al gener havia caigut en mans dels republicans, va passar el febrer a poder dels nacionalistes espanyols.

Segurament Miksche era del parer dels militars professionals que pensaven calia reforçar les tropes a l’Aragó per si Franco intentava aprofundir en l’explotació de l’èxit de la batalla de l’Alfambra. Això explicaria l’extensió i detall de l’informe, jo diria que va posar tots els seus coneixements al servei d’aquest projecte.

El punt de partida de l’informe és que l’enemic atacaria provenint del nord (la Sorollera o Mont-roig de Tastavins), i el que calia era un sistema de tres línies de fortificacions per barrar-li el pas.

Malgrat que el sistema s’anomena la Pobleta-Sorita, en realitat constava de tres sectors: el primer entre la Pobla d’Alcolea i Torredarques (amb 93 objectius, val a dir emplaçaments per a infanteria i artilleria), el segon entre Sorita i Aiguaviva de Bergantes (amb 58 objectius) i el tercer, l’anomenada posició d’enllaç, entre els dos sectors esmentats i situat a les serralades del Montnegrell i Marondes (amb 29 objectius).

Cada informe consta de diverses pàgines mecanografiades, amb els objectius, els esquemes, les vies de comunicació, els plans de foc, les filferrades, i una taula de signes convencionals.

Als informes es detallen: el personal que ha d’ocupar els objectius; els comandaments; els emplaçaments de les armes; els metres de trinxera; les comunicacions; les direccions dels focs i el tipus de construcció dels dipòsits ja siguin en mina, semi-soterrats o a cel obert. En total són més de 100 pàgines, prova de l’interès que Miksche va posar en el projecte.

Els enginyers republicans van considerar que per a defensar el sector la Pobleta-Torredarques calia una brigada mixta (uns 3.000 soldats d’infanteria i 1.000 més d’artilleria, sapadors, sanitaris, intendència, etc.), i per al sector Sorita-Aiguaviva van argumentar la necessitat de 3 batallons (uns 2.400 homes).

Cada sector, doncs, havia de comptar amb una triple línia de fortificacions unides per trinxeres, dipòsits de municions, queviures, hospitals de sang (un al mas de Farinetes i l’altre a l’ermita de la Mare de Déu de la Balma), línies telefòniques… A més a més, s’havia de construir una pista entre Sorita i la Pobleta que facilités el trànsit de tropes i municions per darrera de la posició d’enllaç.

Aquesta pista, que el mes de gener de 1938 només estava construïda en els primers quilòmetres, en l’actualitat acaba al mas de Bernús, a mig camí del que havia de ser un cop completada.

Respecte del personal per a construir les obres pendents del primer sector, l’informe/memòria demana 2.000 homes treballant-hi durant 3 mesos, i per al sector Sorita-Aiguaviva diu que calen 1.000 homes, també durant 3 mesos.

Reconeix que només s’han construït (o s’estan construint) 9 objectius dels més de 90 projectats per a les tres línies defensives entre la Pobleta i Torredarques.

Aquesta informació, i el fet que els habitants de la zona diguin que no han vist mai «trinxeres ni polvorins» a la línia I que apareix als esquemes, línia que havia de ser la més propera a Torredarques, per a mi són indicatives que aquesta línia o no es va construir, o era de tan poca profunditat que l’activitat humana i l’erosió natural l’han esborrada.

Sembla que hi havia el rumor que l’EM republicà volia construir un aeròdrom a Torredarques, a la rodalia de la Torre Manero, a més a més del ja construït al Mas de les Mates. Miksche considera que tots dos no estan d’acord amb el seu sistema defensiu, ja que si l’enemic arribava a les tres línies fortificades, els dos aeròdroms ja haurien caigut en mans de l’enemic, així que recomana la conveniència de construir-lo a Morella, 30 quilòmetres enrere.
En tots els informes hi ha unes observacions generals comunes:

• Emplaçaments de metralladores:
1) han de tenir diverses direccions de foc, la qual cosa comporta una posició de canvi.
2) han d’estar a cobert del foc enemic
• Abrics calculats per a 2/3 de l’equip total, el darrer terç resta a les trinxeres fent guàrdies i escoltes. Es distribueixen en:
1) blindats, contra el foc d’artilleria intens
2) lleugers, contra foc d’artilleria no intens i no observable
3) contra la intempèrie, no observable per l’enemic. Longitud de les trinxeres: 2 metres per soldat

En els informes es preveu que si l’enemic ataqués amb forces molt superiors, aleshores es necessitarien reforços d’infanteria i artilleria, especialment antiaèria, i es concreten aquests reforços per a cada sector.

El front de guerra de les Parres de Castellot a Aiguaviva i Torredarques

Els cronistes que acompanyaven les tropes d’Aranda, i els tractadistes militars proclius als nacionalistes espanyols, com Salas Larrazábal i Martínez-Bande (vegeu-ne la bibliografia), sempre han elogiat el sistema defensiu de la Pobleta-Torredarques, potser per allò que parlant bé de l’enemic es dóna més valor a la victòria de l’exèrcit propi.

La realitat —al meu parer—, és que el sistema defensiu no estava acabat quan va arribar l’atac de les divisions d’Alonso Vega (4a de Navarra) i Martín Alonso (83 Divisió).

La fortificació més completa era la de La Pobleta-Torredarques, i amb molta probabilitat només comptava amb dues de les tres línies projectades (la II i la III), és a dir, dos terços del total. El fet que els comunicats oficials de les unitats esmentades parlin de 61 emplaçaments i torres fortificades en doce obras escalonadas, verdadera perfección en la materia, entre Torredarques i la Pobleta, confirma aquesta suposició.

Dels sectors Sorita-Aiguaviva i Montnegrell-Marondes, els comunicats oficials no faciliten nombres d’emplaçaments i els habitants amb prou feines en recorden l’existència de 5 o 6 amb uns quants metres de trinxeres.

Tothom té present, això sí, la gran quantitat de cadàvers i material de guerra que van deixar els republicans després dels combats. Encara avui dia es troben restes a la «feixa dels morts» a Sorita, i en tres indrets al voltant del nucli de la Pobleta. Els «nacionals» recuperaven llurs morts i els identificaven abans d’enterrar-los, mentre que només els habitants dels pobles es van ocupar de recollir i donar un darrer abric als morts republicans.

Potser la mancança més greu del sistema dissenyat per Miksche va ser la de la pista d’enllaç que havia d’anar de Sorita a La Pobla d’Alcolea, i que encara actualment no està acabada.

Tot resseguint el relat dels fets, vegeu-ne per exemple el que diuen Bel i Martí, és clar que Aranda tenia més tropes i, per damunt de tot, més artilleria i molta més aviació que els republicans.

Aranda va atacar amb 3 divisions completes (més de 20.000 homes), foguejades i ben precedides pel foc de 23 bateries d’artilleria i onades de 50 avions de bombardeig.

Els republicans, segons Ciutat, comptaven amb 10-11 batallons agrupats en 5 brigades (uns 10.000 homes), menys artilleria i gairebé sense avions.

Els mapes modificats, ens mostren els moviments de tropes fins al 31 de març i la fase final de l’1 fins el 4 d’abril en què els rebels van ocupar Morella.

A més de la superioritat numèrica, l’EM del CEG, va decidir no atacar de front les fortificacions. En comptes de venir del nord, el primer atac va venir de l’oest. La 83 Divisió va infiltrar diverses unitats des de Jaganta i les Parres de Castellot, pels cims i masos de l’esquerra del riu Bergantes, fins a tallar la carretera d’Aiguaviva a Sorita, prop del santuari de la Mare de Déu de la Balma. No podien dur artilleria ni vehicles, però van ocupar els turons que dominaven la carretera.

El dia 27 de març el tinent coronel Ibarrola, que manava el XXII Cos d’Exèrcit republicà, va aconseguir rescatar un batalló amb artilleria i vehicles a la vora del riu Bergantes, i arribar a Sorita. Per aquesta acció va ser guardonat amb la medalla al valor.

La divisió de Martín Alonso va continuar cap a Palanques, Villores i la serra de Refoies. Només el contraatac de la CXXIX Brigada Internacional, de la 47 Divisió de Duran i de la Divisió Extremadura de Morandi, va aturar el seu avenç al cim de Sant Joaquim el dia 31 de març.

Per la seva banda, la 4a Divisió d’Alonso Vega va progressar des d’Aiguaviva de Bergantes a la Sorollera i va arribar a Mont-roig de Tastavins el 31 de març.

(Podeu llegit la segona part d’aquest reportatge aquí.)

---

*Publicat a Temps de Franja n. 151, novembre 2021.