Gran Recapte 2018
Tel·lúric, oli & vi & ametlles ecològics

Un passeig tardoral per Aulet

// Glòria Francino Pinasa

Aulet és un lloc silenciós i solitari. Només els vehicles que circulen per la N-230 i els moixons i altres animals fers interrompen aquesta quietud, que ha portat el temps a aquest indret. 

Aulet és un poble situat al costat de l’embassament d’Escales, que pertany al municipi de Sopeira. Va quedar deshabitat als anys seixanta, quan va començar el despoblament del món rural, i l’empresa ENHER va considerar que viure envoltat de l’aigua del pantà podia representar un perill per als seus habitants, i va indemnitzar els propietaris per les seves terres. Llavors va començar l’èxode. Excepte el de Santiago, un home que estava casat amb una dona d’Aulet, que va ser enterrada en el cementiri del poble, i ell, que no era natural d’allí, va voler acompanyar el record de la seva esposa, cases i hisendes fins a la fi dels seus dies, quan el van trobar sentat, segurament prenent el sol, a recer d’una paret. Era un home que baixava a moldre herba o gra al molí de Sopeira, amb el seu animal de càrrega, i també comprava pa i queviures. Cal afegir que la persona que, segurament, hi ha passat més hores a Aulet després de quedar-se despoblat ha estat Hermenegildo de Ponet, fent de pastor resseguint el terme i recordant els seus noms i la seva vida.

La història de Santiago sempre m’ha recordat el llibre de Julio Llamazares, La lluvia amarilla, on es relata la fi d’un poble de l’Aragó, Ainielle, quan moren la darrera parella que hi va viure. Una obra plena de simbologia i lirisme, amb les fulles seques de la tardaor que signifiquen la decadència i la decrepitud de l’ésser humà, la solitud, la mort, el no voler abandonar el poble, i no obstant, això, la desaparició d’un món rural. És un llibre que vaig llegir moltes vegades en el seu moment, i que recomanava als meus alumnes, que també el llegien i comentàvem tot el sentit nostàlgic per la pèrdua de les persones i dels pobles i ple de valors. És allò que la realitat supera la literatura: la vida m’havia presentat una persona, que em recordava, i molt, al protagonista de la novel·la: Santiago. La meva passió per aquest llibre era coneguda per les meves amistats, tant és així, que una tardor uns bons amics caminadors em van convidar a fer l’excursió a peu, per suposat, no hi ha altra manera d’arribar-hi a Ainielle. Era pel Pilar i plovisquejava, els boscos estaven en l’esplendor primerenca dels colors tardorals. No oblido l’emoció en veure cases caigudes, l’escola, però les parets de l’església aguantaven, i a redós d’un dels seus murs vam menjar l’entrepà, i després vam escriure unes paraules al llibre de visites, que una mà que no permetia l’oblit, va deixar sobre de l’antic altar. La lluvia amarilla sempre anirà lligada a la història real de Santiago d’Aulet.

Aulet, documentat ja l’any 851, amb el nom d’Avoleto, fa referència a uns arbustos i vol dir «lloc d’èvols». Quan estava habitat tenia una vintena de cases, o potser algunes més, però aquestes encara les havien conegut els informants que me les van anomenar: Banlle (del batlle), Benito, Bringuer (de Berenguer), Caseta, Caaseta, Casó, Ceprià, Cisca, Cónsol, Francino, Fuster, Just (apartada del poble) Manela, Moret, Pedrico, Ponet, Roser, Sabater, Sant, Teixidor, Tunic. Tenia cantina en l’època de la construcció d’Escales, la font amb un rentador, bassa i abeurador, l’església de Sant Climent, que ara ja només és runa, igual que les cases, totes, un tarter, tres ermites o capelles fora del nucli del poble: Sant Serni, caiguda, i per tant, perduda, i la Mare de Déu de Rocamora, que és la patrona d’Aulet i Santa Justa, d’una sola nau, en estat d’abandó, prop d’on era ca de Just d’Aulet i d’on es va construir el campament dels treballadors de l’ENHER. L’ermita de Rocamora és romànica, d’una nau amb un absis semicircular i espitllera, la teulada es va restaurar l’any 1997, i, es va fer una nova consagració per Mn. Joan Mora i Mn. Lemiñana, ambdós difunts. Trobem una referència del lloc a la signatura d’un document del 29 d’octubre de 1205 “A. de Rochamora” i també el testimoni de Egidis de Ihusta, que podria referir-se al lloc de Santa Justa. Un cop a l’any, acostuma a ser a l’estiu, encara que la seva festa maior era el 8 de setembre, els descendents d’Aulet i voltants es reuneixen a Rocamora, per celebrar una missa, amb benedicció de coca i vi, i record dels avantpassats.

També Aulet té horts i prats erms i el bosc, replantat de pins pels homes de la comarca, que dona fusta i bolets. Cal recordar també que davall de les aigües de l’embassament d’Escales hi van quedar, per sempre més, el mas de Sant Andreu, el mas del Burrugat, el Molí d’Agustí, el pont de Celles, més al nord, al costat de l’antic poblat del mateix nom, que depenia del Monestir d’Alaó, prop de la corba, canvi de províncies, Lleida Osca, de la N-230.

El record del poble d’Aulet perdurarà en la memòria de tots aquells que hi van nàixer i dels seus descendents i successors, i de tothom que l’ham conegut.



Aulet. Al fons, muntanya de Sant Salvador de Santorens. / Glòria Francino



Restes del passat d'Aulet. / G. F.




Embassament d'Escales. Mirant al Nord, a l'esquerra, Aulet. 
A la dreta, Castarner de les Olles, on se sentien les esquelles de les vaques. Deshabitats. / G. F.




Cementiri d'Aulet. / G. F.



Roure fort d'Aulet,. 2019. / G. F.



Santa Justa, del segle XI. Campanar del temps de l'ENHER. / G. F.

 



Font, abeurador. Rentador i bassa, queden a la dreta. / G. F.

 



Vestigis d'Aulet. / G. F.

 



Interior de Rocamora, 2019. / G. F.




Benedicció de coques a Rocamora, 2019. / G. F.



Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (7)

  • Avatar

    Artur Quintana Font

    |

    El record d’Aulet persistirà també en la literatura, la llengua i la història que se n’ha recollit. i que encara es podria recollir

    Respondre

    • Avatar

      Glòria

      |

      Per suposat, Artur!

      Salutacions cordials

      Respondre

  • Avatar

    David

    |

    Jo mateix he escrit una novel·la contextualitzada a Aulet, en el darrer any de construcció de la presa d’Escales, en la qual narro la desaparició d’una família, d’un poble i d’una manera de viure. L’estic movent entre diverses editorials, a veure què tal.
    He intentat trobar la manera de contactar amb la Glòria Francino, a través de Tweeter i xarxes socials, però no me’n surto. No sé si seria del seu interés llegir el manuscrit…
    Afegir, en el cas que la Glòria arribés a veure aquest missatge, que la família té casa a Santorens, on he estiuejat de sempre i encara ho faig; i que vaig assistir a la conferència sobre el ragonar ribagorçà que va fer aquest estiu.
    Salutacions a tots els lectors i lectores.

    Respondre

  • Avatar

    Glòria

    |

    David,

    Felicitats per al teua creativitat literària!
    Espero que te la vulguin publicar la novel.la.
    EDesprés de 1955, any en què es va donar epr acabada l’obra d’Escales, no va ser l’any de la desaparició d’Aulet. Hi van viure encar fins finals del seixanta…
    Si no tens una data fixa…

    Salutacions cordials

    Respondre

  • Avatar

    Lluís Colomés

    |

    Glòria, enhorabona pel deliciós escrit. L’he linkat al grup de FEM TERRETA per que el puguin gaudir
    Una abraçada

    Respondre

  • Avatar

    Glòria

    |

    Gràcies, Lluís,
    M’alegro que t’hagi agradat i l’hagis compartit.
    Una abraçada i records

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: