XI Campus de música tradicional EBREFOLK

Transhumància a la N-230

Escrit per Glòria Francino al 3 de juliol de 2019. Publicat a Ribagorça

// Glòria Francino

Ramat d’ovelles que puien des d’Areny fins Santorens. Passen pel camí vell d’Areny a Sopeira, més o menys paral·lel al riu Noguera Ribagorçana. En arribar als túnels de Sopeira i Escales s’incorporen a la carretera N-230, direcció França. En aquest punt s’atura el trànsit per tal que pugui passar el bestiar, que peixerà tot l’estiu al terme de Santorens.

/ Glòria Francino

Twitter

Facebook

Tags: Ribagorça

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

Vostè ha de ser connectat per publicar un comentari.

SUBSCRIU-TE

Vinyetes al vent

Posted in Opinió, Vinyetes al vent

Twitter

Facebook

Veure la vinyeta

Esparpillant paraules

Coneixes la meua vila?*

Written by Roberto Albiac on 6 de maig de 2022

Lo primer camí

A les mestres*

Written by Redacció on 17 de desembre de 2021

A fons

Els sòrabs, la minoria eslava d’Alemanya*

// Artur Quintana

A l’est d’Alemanya, a l’angle on aquest país fa frontera amb Polònia i Txèquia, es troba la regió de la Lusàcia, actualment dividida entre les comunitats autònomes de Brandenburg i de Saxònia, on viuen els sòrabs, la minoria eslava de l’Alemanya actual, una minoria demogràficament prou pareguda a les nostres: unes seixanta-mil persones, i una minoria la història de la qual presenta també força analogies amb les del nostre país: una i altres asprament perseguides en el passat per les respectives monarquies, amb un breu moment de tolerància durant la República de Weimar, i ací ni això durant la Segona República, per caure en la persecució més aferrissada durant el feixisme tant ací com allà, però amb una diferència i en aquest cas a favor nostre: a Alemanya el feixisme, si hagués triomfat definitivament, hauria aplicat no només el genocidi cultural com en el nostre país, ans també el físic del sòrabs.

Twitter

Facebook

llegir-ne més

Columnes

Tatuatge*

// Marina d’Algars

L’últim pont de desembre el vaig passar en una platja d’Almeria. Com no volia conduir hi vaig anar en tren i en bus. De tornada, havia d’agafar el tren a les set del matí. En arribar a l’estació m’adono que porto la motxilla oberta i no tinc ni la cartera ni el mòbil. Ja està, quan m’he aturat a preguntar a aquell senyor que quasi trepitja amb mi, m’ho ha robat tot! Busco els guàrdies de seguretat: «Mire nosotros no podemos hacer nada». En els seients de la sala hi havia mitja dotzena de persones amb cara de son. «M’han robat la cartera i el mòbil, em pot deixar fer una trucada?» Un girament de cara per resposta. Ningú en va fer cas.

Twitter

Facebook

llegir-ne més

Cultura

Severina o la fi de la innocència

// Màrio Sasot

En els darrers anys han sorgit del món editorial espanyol interessants llibres situats en el marc històric de la Guerra Civil, la immediata postguerra i la llarga angúnia del franquisme. Em venen, de sobte, al cap, la saga de novel·les contemporànies de l’Almudena Grandes i, més recentment, l’última obra publicada d’Ignacio Martínez de Pisón, la magnífica Castillos de Fuego.

En ells, el lector pot “visualitzar” i sentir, en viu i en directe, com palpitava la vida de la gent en eixes èpoques a través de personatges ficticis o històrics, on els fets que protagonitzen són contats des de la perspectiva narrativa de la seua contemporaneïtat i la mateixa pertinença espacial i geogràfica.

Tanmateix, en la novel·la La mestra i la bèstia, de la Imma Monsó (Lleida,1959), els fets d’un temps obscur, amerat de foscors i de silencis com van ser els anys 40, 50 i 60 de la dictadura franquista, es van reflectint, molt a poc a poc, al llarg de la novel·la, en la mirada atònita, despistada, de vegades absent i contradictòria de la protagonista, davant una realitat que no aconsegueix abastar, que la supera.

Twitter

Facebook

llegir-ne més

Opinió

Avança l’ocupació

// Artur Quintana i Font

La frontera lingüística de la llengua catalana al nostre país va ser establerta amb tot detall per en Joan Coromines en un article seu del 1959 sobre els noms dels municipis aragonesos de llengua catalana, i partint d’aquest estudi es va redactar l’avantprojecte de Llei de Llengües de 2001 —Aladrada n’ha difós el mapa, que també es pot consultar a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó. Podria semblar que la qüestió era resolta. No ha estat així. Ja el 1997 en iniciar-se l’ensenyament optatiu de l’aragonès ho va ser no només a pobles de llengua aragonesa, ans també a pobles fronterers de llengua catalana, on corresponia ensenyar català i no pas aragonès. Les associacions d’estudi i foment de la llengua catalana al nostre país ho van denunciar i ho segueixen fent: debades. Cap reacció per part de l’administració, ni de la universitat, conselleria, la Direcció general de Política Lingüística, els inspectors, mestres, ajuntaments, partits polítics, etc., per a aturar aquest esguerro.

Twitter

Facebook

llegir-ne més

Es venia terreny*

// Vicent Pallarés Pascual

Passejava l’altre dia pel poble i veia les cicatrius que han quedat del que molts denominen l’època econòmica daurada. Caminava i els dubtes em venien, mentre observava els camps propers al nucli urbà, que s’han abandonat des que es van requalificar els terrenys per a construir i on, ens alguns casos, finalment, no es va edificar res. Em va venir al cap tots aquells anys enrere en què aquella obsessió per construir va arribar als nostres pobles i ciutats. Pensava en tots els canvis ocorreguts fins ara.

Un sector important de l’economia, com ha estat l’agricultura, des de la dècada dels 90 ha sofert una davallada. Les collites s’han pagat cada vegada menys, i moltes finques s’han deixat perdre en els darrers anys, ja que alguns eren minifundis dedicats generalment a la producció de fruita seca, poc rendibles, que es van anar abandonant.

Twitter

Facebook

llegir-ne més

Territoris

‘Temps de Franja’, un dic de contenció*

// Josep A. Chauvell, alcalde d’Alcampell i president de la comarca de la Llitera

S’ha de reconèixer que mantenir en actiu una revista en català a l’Aragó durant vint anys té molt de mèrit. Encara més si es té en compte els limitats mitjans amb els que ha comptat i les dificultats històriques per a distribuir-la entre una població que majoritàriament no ha estat escolaritzada en català. Això ha dotat Temps de Franja d’un nucli de lectors particularment motivat per les qüestions culturals i lingüístiques del nostre territori. A més, té la virtut de permetre als subscriptors conèixer les coses que passen a les altres comarques catalanoparlants d’Aragó. Tot plegat li dona un valor especial. No és una revista qualsevol.

Twitter

Facebook

llegir-ne més

Publicitat