‘Poema del Ribagorça’

// Glòria Francino

El temps de confinament a causa del Covid-19 mos ha canviat la vida i la celebració de Sant Jordi ha estat diferent, amb tot, la gent ha gaudit de manera íntima la relació amb els llibres i les roses: uns han decorat el seu raconet amb llibres i cartells com si fos una paradeta, els altres han guarnit balcons, altres han pintat postals, quadres, alguns han elaborat roses de paper, de roba…, els que han pogut, han collit roses als jardins, molts han enviat imatges i poemes mitjançant la tecnologia digital i molts han llegit o recitat poemes…

Pel que em pertoca, vaig pensar en un autor de la terra i que havia escrit sobre la nostra comarca, Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller l’any 1867 i mort a Barcelona al desembre de 1936, assassinat a causa de la Guerra Civil. Sacerdot i poeta, que va exercir el seu càrrec religiós entre Lleida i Barcelona. Com a escriptor va ser premiat en certàmens de poesia, va publicar en revistes, va traduir, en col·laboració amb Carles Riba, l’obra de l’escriptor llatí Ausoni, va participar en la recerca dialectològica “El català a-n el Ribagorça” en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana l’any 1906, i va escriure diversos llibres de poesia, com el que tenim a les mans, La balada d’hivern. Poema del Ribagorça, Edició i introducció a cura de Xavier Macià, il·lustracions de Víctor Pallarés, editat per l’Ajuntament de Vilaller, el Col·legi Episcopal de Lleida i Pagès Editors, l’any 2003.

La primera vegada que el Poema del Ribagorça de Mossèn Anton Navarro ix a una publicació és l’any 1929, a la revista Vida Lleidatana, tot i que, segons Xavier Macià, podia haver-se escrit abans. El poema és una oda, una lloança al riu Noguera Ribagorçana, a la natura, a la geografia, que tan bé coneixia l’autor, i uneix les terres de les muntanyes pirinenques amb les del Pla de Lleida, relacionant-les amb temes religiosos i referències del món clàssic. A l’inici hi ha dues cites, l’una de Sant Francesc d’Assís: Germana aigua, lloem el Senyor, i l’altra de Pascal: L’eau… chemin qui route.

Comença el poema amb vint-i-quatre versos heptasíl·labs que ens presenta el naixement del riu a les fonts de Mulleres i desemboca a Corbins, i com molt bé apunta X. Macià, ja dona la síntesi del poema: “Cal veure’l com una vindicació d’una realitat oblidada i com una exigència de compromís per part de la ‘vella Ilerda’ per tal de preservar-la i d’assegurar-ne, alhora, la seva millora, el seu progrés i la seva continuïtat en sincronia amb el conjunt del país”. A continuació hi apareixen les sis parts que componen el poema, totes elles lligades a la geografia del territori i a la importància de l’aigua, que baixa, del nord cap al sud, amb predomini de versos d’art major i de quartets: I “Sant Valeri”, amb els records pel castell de Sant Valeri, Aneto i Senet, el Besiberri; II “Salt de Senet”, fent al·lusió a la cascada d’aigua del riu, citant Estet, Cierco, Forcat; III “La vall de Barravés-Vilaller”, el comte Roger, Benasc, Vilaller, Castanesa, Comadelo, les falles de Casós, Riupedrós, Sarreres, aquesta part inclou també una ‘Balada’, plena de referents bucòlics de la natura ribagorçana; IV “Sopeira”, comença a la vall del riu Tor amb la Verge del Remei, la ribera de Boí, amb els seus campanars i esglésies romàniques, la Mare de Déu de Caldes i les seves aigües, fins la unió del Tor amb la Noguera Ribagorçana, passant per Suert i Celles, fins arribar al submergit Mas de Sant Andreu i el Pas d’Escales que, entre penyals i gorgs, porten a Sopeira, on s’eixampla i el riu es troba en llibertat davant del cenobi d’Alaó, cita el Cos Sant, abat del segle XVII, Benet Latràs, el cos del qual es va conservar incorrupte fins que el van cremar a la Guerra Civil, el riu segueix fins Pont de Montanyana i el congost de Tragó; V “El pas del Montsec”, metàfores i al·lusions religioses per a una orografia escarpada, referències al món clàssic, com en altres parts; VI “Glòria”, el riu Noguera Ribagorçana arriba a Corbins i s’ajunta amb el Segre, i es troba amb la vella Ilerda, fèrtil com la deessa Ceres i rica genitora, a qui demana que miri cap a la gentil pastora que espera el bes d’un rei, és a dir, un futur millor per a les terres muntanyenques de la Ribagorça. Amb aquest final queda demostrada la relació no només de les aigües del riu Noguera Ribagorçana, que arriben a regar l’horta de les terres lleidatanes, sinó també, metafòricament, les de les persones i de la gent.

Qui li havia de dir a Mossèn Anton Navarro, que a finals de l’any 1946, l’enginyer i artífex Victoriano Múñoz, amb la creació de l’ENHER, canviaria el curs del riu Noguera Ribagorçana amb la creació de tantes centrals hidroelèctriques, que també van portar progrés i futur per a milers de persones?

Una lectura prou apropiada per gaudir-ne un dia com el de Sant Jordi o qualsevol altre… Ací en podeu fer un tastet:

Des de les fonts de Mulleres

a les planes de Corbins

rodolant per les cingleres,

alegrant els vells camins,

les aigües del Ribagorça

van cantant una cançó

que és símbol de llur força

i la veu d’un llarg dolor; […]

Mn. Anton Navarro

Riu Noguera Ribagorçana, ‘contrambalse’ de Sopeira. / Glòria Francino

L’Aubaga i el ‘contrambalse’ de Sopeira. / G. F.

Davall de l’absis central de Santa Maria d’Alaó hi ha la cripta, on es va conservar el Cos Sant, 
abat del segle XVII. / G. F.

Riu Noguera Ribagorçana al seu pas pel Pont de Suert. / Juan Francino.