Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem

Olivers amb història*

// Glòria Francino Pinasa

Si hi ha un arbre que caracteritza la cultura mediterrània és l’olivera, símbol de la pau, des de Grècia i Israel fins els nostres pobles. A la Ribagorça el nom que ha prevalgut és oliver i el trobem conreat fins a més de 721 metres d’altitud. Se sol dir que fins al Pas d’Escales, avui les comportes de la central hidroelèctrica d’Escales, hi ha olivers productius, això no vol dir que a latituds més altes se’n trobin alguns exemplars.

Aquests arbres carregats d’història, a Sopeira també la tenen des del temps dels frares del monestir de Santa Maria d’Alaó. L’any 845 ja està documentada una villa anomenada Oliveranum a Sant Ginés, on sabem que hi havia edificis, Algunes cases havien de pagar a l’abat del monestir els delmes d’oli, de gra, de corders. Es troben datats al segle XVII, per posar un exemple, els olivers del Camp, trossos de diversos propietaris —ara la major part conservats per l’Ajuntament— : tiene el Sr. Abad un campo grande que está delante del Monasterio (Castillón Cortada, Francisco, 1994), El Cos Sant fray Benito Latras, abad del monasterio de Santa María de Alaón, Argensola (Huesca). Glòria Francino (1996) «Sobre la toponimia de Alaón», Alazet, nº 8, Huesca. p. 37), unos olivos al suelo del campo del monasterio junto a la casa de Pont (Op. Cit. p.51).

A un protocol notarial de l’any 1675, l’abat d’Alaó, Benito Latras, fa una permuta amb el sagristà major del monestir, fra Plácido Eugenio Chía: un pedazo de tierra con oliveras sitio a la partida de la Ínsola cerca del lugar de Sopeyra que confronta a sol saliente con campo del Sr Abad llamado la Ínsola, a sol poniente con vía pública, a mediodía con camino que baxa al Río Noguera, a puerto con campo de Pedro Vicente.

La collita de les olives és una feina dura pel fred que fa en l’època de la recollida, i de vegades, pels abruptes esponals. Antigament es plegaven durant el desembre i part de gener, actualment a últims de novembre ja es comencen a collir. Per a fer-les caure de l’arbre es trucaven les branques amb les perxes de fusta, i ara, també, però la tecnologia ha portat la màquina amb pues vibrants que avança la feina de la caiguda dels fruits, les borrasses s’han substituït per mantes de reixa, plastificades, més lleugeres, hi ha rascletes per a pentinar les rames, pinces per a les mantes, la gent va ben abrigada i no se sent el fred als dits de les mans amb aquella virulència que el recordem de la infantesa, quan per a traure-mo’l enceníem foc amb esgelagres i llenya. El moment més esperat, la brena per dinar.

Els olivers de Sopeira, de la varietat grossal, eren i són conreats a molts trossos. A l’entrada del poble hi eren els Olivassos, al Cap del lloc, l’Olivar, bancals de distintes cases del poble, més amunt, els bancalets de Sant Juan, a la Pllana de Soperuny, uns olivers mil·lenaris, els del Camp al costat del monestir, els de la Tallada, els dels Tolls i de Vinyer a l’altre costat del riu Noguera Ribagorçana, envista del monestir. Eixint del poble, direcció sud, els olivers dels Ponts, del Fogueró, del Puial, i a la part de Catalunya —com diven els frares i els nostres pares— del riu Noguera Ribagorçana, els de l’Hortet, els de la Pllana el Pont, els de Basuera, els de la Vinya d’Eduardo, són de fa uns anys, alguns de varietat arbequina i d’Aragó, perquè els antics es van gelar, els de Seluy també són recents, els de la Vinya de Barrull, els de Sant Antoni d’Anton, els de l’Espona d’Estasia, i més amunt de Miralles, els de cases de Llastarri…

Allà en temps els pagesos triaven les olives negres i grosses, que tenien molta requesta al mercat tradicional del Pont de Suert; actualment encara en demanen. La resta de la collita s’utilitzava per a fer oli, que es portava al molí de l’oli d’Areny. Avui en dia es porten a molre als molins de la Llitera: Albelda, Algaió…

Les olives negres de Sopeira es deixen gelar a sol i serena uns quants dies –l’any que no fa prou fred es posen al congelador–. Una vegada mortes, només amb sal, ja són bones, perquè han perdut aquella amargor que les caracteritza, també es poden posar en pots amb vinagre, oli i herbes aromàtiques com estremuncell o timonet, fenoll, sedolia… Si es volen fer verdes s’han de collir als volts del Pilar, una manera de conservar-les és deixar-les nou dies amb aigua i canviar-la diàriament, després s’arreglen amb herbes i sal i han d’estar gairebé un any per a consumir-les.

Diuen que l’oliver un any treballa per a l’amo i l’altre per a ell, és a dir, un any dona molts fruits, i l’altre, se’ls guarda. De les branques que se li tallen se’n fa l’olivarda que s’utilitza per als animals o per a fer foc, també els rams del diumenge de Rams són d’oliver, i la seua llenya és prou preuada. Encara més preuat, contemplar les soques mil·lenàries i centenàries!

 

Olivers de la Pllana Soperuny. / Glòria Francino

 


*Publicat a Temps de Franja n.148, gener 2021

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

Vostè ha de ser connectat per publicar un comentari.

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: