Montse Cercós presenta el poemari ‘Mantell blau’ a Santorens

// Glòria Francino Pinasa

El 14 d’agost de 2022, coincidint amb la festa de Sant Roc, Montse Cercós, poeta barcelonina, vinculada a Santorens, on estiueja i viu a ca de Torres, va presentar el seu poemari Mantell blau. Acompanyada de la poeta ribagorçana Assumpció Perna van recitar poemes plens de lirisme i admiració per la natura i la vida del poble als assistents a l’acte.

El llibre consta de quatre parts precedides per cites de poetes ribagorçans. La que encapçala el llibre és d’Anton Navarro, Poema del Ribagorça. I si Mn. Anton Navarro parla del «mantell de la rogenca albada» a ‘Muntanyes amunt’, la Montse Cercós admira «el mantell blau» com «el cel serè» de Santorens, on també hi transiten els núvols i les boires, i a l’estiu «Es cobreix de daurat / la maduresa del paisatge». També coincideix amb l’autor ribagorçà en temes pirinencs com els de les muntanyes, el bosc, els pastors, falles, fades i encantàries. Les restants cites pertanyen a la poeta Assumpció Perna de Vilaller i descriuen pinzellades de natura, de la bellesa de les coses xiques, del territori i de les tradicions.

Alguns poemes van acompanyats de la mirada de fotografies que inspiren la creació literària i volen resguardar moments del passat rural.

Quant a la forma dels poemes, predomina la versificació irregular i rima lliure, tot i que es troben rimes assonants i consonants en alguns versos.

 ‘El meu paradís’ enceta el llibre i afloren les emocions de l’autora en primera persona «imaginant somnis i passejar entre núvols». És la part més àmplia del llibre, perquè se situa a Santorens, talment, al paradís, i es diu a ella mateixa en segona persona: «Retalla cada instant. / Guarda’l a la memòria». Aquests poemes remeten a temes literaris, propis de poetes universals i de l’època del Modernisme, principalment, amb influència d’Antonio Machado en ‘Preludi d’un dia de pluja’, o bé en ‘Records d’infantesa’, al·lusions a la pluja, a la tarda… Els camins, la melangia, la nostàlgia i els records esdevenen camins que l’autora descobreix pels paratges de Santorens ‘Camins del cel’, ‘Camins ja trepitjats’, ‘Camins de pedra seca’, ‘Camins esborrats’, o més endavant parla de ‘Senders plans i costeruts’.

El pas del temps es troba arreu del poemari, sobretot en poesies com la dedicada al campanar de l’església, i a la campana que ja no sona, a les cases deteriorades al cap dels anys «les frontisses xerriquen i es rovellen», a les que l’autora pretén mantenir vives.

Molts versos dedicats als sentits: «olor de terra humida», «olor de lleute», «Aquell gust flonjo», «sabor d’abans», recordant el pa del forn o els sorolls i el silenci de l’ambient: «Escolto / la remor de les fulles trencant el silenci», el tacte: «ens va solcant la pell», «calin tots els porus de la pell», els colors: «vermells els llavis», «Blanca llum», així com el títol Mantell blau i «el cel blau i serè» recorden Azul de Rubén Darío.

La natura és un dels eixos principals de tot el llibre, cants a l’entorn natural, als cicles vitals, als arbres, a les fulles i a les branques, al cel, al vent, a la terra… «La natura tornarà a pintar primaveres», «Respiro aquesta natura canviant», «Paratges de tardor». «L’escorça del roure del Cap del Lloc» i «L’arbre caigut a Salenques», símbols de noves il·lusions malgrat la vida passada, recorden ‘El olmo seco’ d’Antonio Machado. Pel camí de l’ermita romànica del Torm escriu a l’arbre mutilat que lluita per sobreviure.

Així mateix es troben moltes referències al món de la costura en algunes metàfores molt ben aconseguides: «Vànova dels dies», «el voraviu de l’ànima», els anhels de Montse Cercós són «desitjos sargits amb fils transparents».

Es nota la procedència del món modern i urbà de l’autora en metàfores o imatges molt significatives i plenes d’admiració: «Escolto la muntanya tatuar-me l’ànima. Si un dia em perdo, ja saps on trobar-me», «sacsejo la catifa de totes les pors», «Omplo la motxilla de colors». Quan diu: «Em sento ànima rural / atrapada en un món d’asfalt», «Em sento natura» o «fondre’m amb l’herba», aquests versos recorden el tòpic de persona de ciutat amant del món del camp. També a «La Gatera de Ca de Pere», una casa de Santorens, la poeta es mostra enmig del món modern i rural: «Copso tots els moments. / Immortalitzo amb la càmera / vestigis d’arquitectura rural».

 ‘Paisatge canviant’ presenta paratges feréstecs i silenci sobre històries, que Montse Cercós vol conèixer, i la transformació que ha sofert el paisatge, de la qual destaquen la construcció de les centrals hidroelèctriques com la d’Escales, amb les pilones, i fa referència al món de la immigració, vinguda d’arreu de la península a la Ribagorça en l’època de l’ENHER, o el transport de llum al Camí de la Creu d’Aneto. Recorda el deshabitat poble de l’Estall, al Montsec.

El pas del temps influeix en els canvis, el so del mòbil del present el compara amb l’únic telèfon que hi havia al poble a ca de Ciudat i «La porta de la nostàlgia s’obre»,

Dins aquesta part hi ha un elogi a la roda de carro, reflex del treball i dels camins fàcils i dificultosos de la vida i la poeta s’interroga si és com la roda: «Restes en un racó, / reposes del món, oblidada. / Ara tot és silenci […]. Restes en un racó, silenciada. / […] Seré també jo una roda?», que recorda el poema de Gustavo Adolfo Bécquer, on simbolitzava el talent del poeta, mitjançant l’arpa: «Del salón en el ángulo oscuro, / de su dueño tal vez olvidada, silenciosa y cubierta de polvo, / veíase el arpa…».

   ‘Entorn proper’ ésun recorregut per diversos indrets de la Ribagorça, ja fora de Santorens. On intenta identificar-se amb el món natural, que li reporta la visita a la cova, l’Espluga Fonda, o «El pont vetlla històries de fades» de Ca de Pallàs de Betesa. O el Barranc de Pallerol. que dona ànims per tornar-se a aixecar a la vida, o la Font Vella d’Areny, on antigament es feia la bugada i s’anava a buscar aigua,

 ‘Tradicions’ és la part més curta del llibre on es fa referència a la «Festa major», celebrada a la plaça de Santorens per Sant Roc, als artesans del vímet fent cistelles, record de la infantesa de la poeta, als pastors, amb una interrogació retòrica, l’autora pregunta «Qui mantindrà net el paisatge?», a la confecció del morralet, normalment, amb pell d’ovella o de corder, que acompanya d’una foto cedida per Ca de Marta, a les falles, patrimoni de la humanitat, que es baixen la vetlla de Sant Joan a moltes poblacions pirinenques.

L’últim poema recull la intenció de la poeta en aquesta obra: recordar gent, el seu treball dur, llocs, noms de cases, oficis, històries del passat, imaginar-les i escriure-les sota un Mantell blau.

Aquests «fragments del nostre passat» ja no són «perduts en el calaix del temps» gràcies a la ploma, intimisme, imaginació i perseverança de l’autora, Montse Cercós. Una publicació feta amb molta cura i estètica per edicions Forment i un contingut molt recomanable que desperta la sensibilitat als lectors.