Aquest any al mes de maig s’ha projectat als cinemes la pel·lícula Lo que queda de ti, dirigida per Gala Gracia, produïda per Carlo D’Ursi de Potenza Producciones, presentada al mes de març de 2025 al 28è Festival del Cinema de Màlaga i premiada amb la Biznaga de Plata a la millor música de la banda sonora del pianista i compositor Filipe Raposo.
Ha rebut altres guardons com Millor Direcció al Bari International Film &TV Festival, la Tesela de Oro a la millor pel·lícula del 22è Festival Internacional de Cinema de’Alacant, la Tesela de Plata a la millor actriu per a Laia Manzanares i a la millor fotografia per a Michele Paradisi, premi de la Crítica “Sergio Balseyro” i Brote al millor llargmetratge al XXVII Festival Internacional de Cinema Medioambiental de Canàries, ben merescuts tots per ser l’opera prima de Gala Gracia, amb vincles emotius a Benavarri, on va viure des que tenia un any fins els catorze.
Segons la directora, el film té molt d’autobiogràfic: ha volgut retre homenatge a la vida i a la mort del seu pare José Luis Gracia Chapullé, veterinari com la seua mare. El seu pare defensava la ramaderia extensiva i sostenible, la raça xisqueta i la producció de carn d’animals ben alimentats. Ell mateix tenia un ramadet per constatar les seues investigacions i actualment en honor seu fan unes jornades de bestiar oví a l’Aïnsa. La germana de la Gala, Irene, també veterinària, amb la seua família, té un ramat.
L’objectiu principal de l’obra és mostrar el dol de les dues germanes per la mort del pare. En la ficció les dues filles opten per camins diferents: Elena, representada per Àngela Cervantes, és la que coneix el món ramader, deixa la casa familiar per seguir la seua pròpia vida, i Sara, la prometedora pianista de jazz, que començava a tenir èxit a Nova York, decideix continuar el llegat del pare, dedicant-se a l’explotació del ramat d’ovelles que tenia, una manera de reivindicar el relleu generacional en aquest ofici.
Un fet molt important d’aquesta pel·lícula és que hi vam participar figurants de les comarques on es van rodar les escenes, la major part dels paisatges i pobles són de la Ribagorça, on més es cria la raça xisqueta i la directora coneix prou: Benavarri. amb el castell, el local de les reunions, la residència de la gent gran, Pilzà, amb casa Ballarín, el Montsec, amb el seu perfil de bella dorment, entre les aigües del riu Noguera Ribagorçana, la carretera que porta a Montrebei, El Pont de Montanyana amb el bestiar de Josep, l’antic mas de Castany de les Masies de Montanyana, la Serra de Soperuny, els cavalls del Sas de Cornudella de Valiera, la Plaça del Mercadal del Pont de Suert, Graus amb la plaça, Capella, amb el fabulós pont i l’antic “matadero”; de la Llitera: Alcampell amb el bar “Fayón”; del Pallars Jussà: Sant Esteve de la Sarga…
Posar en una pel·lícula que es veu als cinemes urbans una part de la comarca ribagorçana amb gent del país, on es crien ovelles i corders de raça xisqueta amb els seu morro i punta de les orelles negres i enregistrar l’acció en ple mes de febrer, on el paisatge destaca per la seua bellesa aspra, inhòspita i forta a l’hora és valorar un ofici com el de pastor i ramader que va de baixa a tot arreu, però troba el caliu a la vora del foc i a obres del setè art com aquesta.
Lo que queda de ti ha donat vida també a obrir cinemes i sales a la Ribagorça per veure-la i per alçar la veu dels pastors i reivindicar la transhumància. Així per Sant Medardo a Benavarri, entre moltes de les activitats que es van poder gaudir, hi va haver una taula redona amb el tema Soc pastor transhumant, en la que hi van intervenir Alberto Suils de Castilló de Sos, pastor d’ovelles i crabes des dels 16 anys, que porta un ramat de dos mil caps fins al Baix Cinca; Judit Ballarín d’Altorricó, que segueix l’ofici del pare i ha rebut el Premi Nacional Ganadera en Femenino, amb vuit-centes ovelles va d’Altorricó fins Merli i Arasán cada estiu; Pau Barrull ramader a la Torre de Tamúrcia, la Terreta (Pallars Jussà), juntament amb son germà bessó Nil i son pare Enric, porten una explotació de ramaderia extensiva, on crien ovelles i corders de raça xisqueta, la craba pirinenca i la vaca bruna dels Pirineus. Practiquen la trasterminància, això vol dir que transporten el bestiar en camions a llocs no massa llunyans d’on tenen la granja.
També s’ha passat el documental Transhumància: el camí de l’herba eterna dirigit per Pau Barrull, graduat en Història per la UdL, i realitzat per Pepe Camps a diversos llocs: a Benavarri per les festes de Sant Medardo, al Pont de Suert, amb motiu de la Cabanera Fest, precisament aquesta festa recorda el nom cabanera, camí per on passa el bestiar, que es porta del pla, el Baix Cinca, el Segrià, fins als Pirineus, a l’estiu, i a la tardor, a l’inrevés, de la muntanya al pla. Així mateix al Palau Robert de Barcelona s’ha pogut veure el documental esmentat i l’exposició fotogràfica d’Oriol Clavera Transhumància. Camins que deixen petjada i s’han presentat i comentat tres llibres relacionats amb el tema.
Publicat a Temps de Franja n.166, juliol-agost 2025