Llegenda del Cossant del Monestir de Santa Maria d’Alaó de Sopeira

// Glòria Francino

Aquestes festes nadalenques la canalla i joves de Sopeira van representar la Llegenda del Cossant, en l’acte de la benvinguda als Reis d’Orient. La celebració va començar amb una xocolatada, acompanyada de coca, i després es va passar a escenificar la llegenda. Els més xics van cantar una cançó nadalenca, i també, entre tota la colla van fer una cançó per a celebrar la victòria de Sopeira en el concurs Menudo es mi pueblo.

Conta la llegenda que el Cossant era un abat del convent de Santa Maria d’Alaó del segle XVII, que també era diputat a les corts d’Aragó, i des de l’administració li van donar cent duros per a arreglar el Pas d’Escalas, i ell com hi havia molta fam, els va donar als pobres. I quan li van demanar què n’havia fet d’aquells diners, i ell va respondre que els havia repartit als pobres, el van condemnar a mort a Saragossa. I allí va ser enterrat a la basílica de San Pablo fins que al cap d’uns anys el van traslladar al seu convent de Sopeira.

Com el seu cos es va conservar sense descompondre’s, la gent li va començar a dir el Cos Sant, en una sola paraula el Cossant. El van posar a la cripta en un fèretre de fusta, fins que l’any 1929 li van fer una urna de vidre on es conservava, vestit amb el seu hàbit i la mitra d’abat.

Quan la gent passava davant la finestreta espitllera de la cripta, li resava, deixant uns cèntims per a arreglar el camí i el pont de pedra.

Diuen els més grans que, al costat del camí anant cap a Escalas, hi havia unes passes marcades a la roca, que eren las passas del Cossant. També deien que pujava sacs de gra cap al Pont de Suert, perquè poguessin fer farina, ja que hi havia molta pobresa.

El seu cos es va conservar fins la guerra del 1936, en què el van cremar a la foguera, on també van cremar tots els retaules barrocs i sants que pertanyien al Monestir d’Alaó. L’home que va agafar el Cossant, el va increpar amb aquestes paraules:

—Si és sant com diuen, fes-n’hi ara de miraglles!

I acte seguit el van cremar. Algunes padrines de Sopeira en van guardar les cenres d’aquesta foguera.

Raquel i Eva, les narradores. / Glòria Francino

Joel i Yago representant la llegenda. / Glòria Francino




Cançó nadalenca pels més xics. / Glòria Francino



Blai i Damià els traginers de la llegenda. / Glòria Francino




Nens cantant. / Glòria Francino



Enol tastant el berenar. / Glòria Francino

La llegenda més coneguda del Cossant é la dels traginers que puiavan mercaderies: vi, gra, fruita, i el que feva falta cap als pobles de la muntanya.

Els traginers que passavan aquell matí eran dos homes treballadors amb els seus matxos i eugues carregats. En arribar a la finestreta de la cripta, un d´ells li va dir:

—Déu vos guard, Cossant! Desitjau-mos que trobem bé el camí fins arribar a casa.

I allavons li va deixar uns cèntims d’almoina i va resar una oració:

—Pare nostre, que esteu al cel…

En canvi, el seu company, un home burlleta, li va començar a dir paraulotes i renecs i a burlla’s d’ell:

—Què hi fas astí, jaent, Cossant?Vos vinre amb natres, que et donarem un trago… ? Ha,ha,ha…

Al punt d’arribar al pont de pedra, els matxos del segon traginer no volevan passar el pont. I ell els cridava:

—Arri, matxos! Que no tenim tot lo dia…

El seu company, en vere que els seus animals no volevan passar, li va dir:

—Això ti passa perquè t’has burllat del Cossant! Ja pots tornar al convent i demana-li perdó.

El segon traginer, protestant i amb el cap baix, va retrocedir fins l’indret de l’espitllera de la cripta i es va agenollar, dient:

—Perdonau-mi, Cossant! Us hai ofés, ho sentixco molt, però deixau que els meus matxos puguen arribar amb la càrrega al seu destí.

I es va posar a resar, tot empenedit:

—Pare nostre, que esteu al cel…

Quan va tornar al pont romànic, després de demanar perdó al Cossant, els seus matxos van seguir el camí com altres vegades fins arribar als pobles del Pirineu.

Història de l’abat Benet Latràs, el Cossant
Domingo Latràs va nàixer a Torres de Alcanadre (Osca) cap a l’any 1620. Va prendre el nom de Benet Latràs i va ser frare benedictí del Monestir de Santa Maria d’Alaó o de la O, posteriorment va ser-ne abat des de l’any 1669 fins 1682.
El 26 d´agost de 1669 li va ser concedit l’abadiat, del qual en va prendre possessió el 12 de desembre i el 26 del mateix mes es va celebrar l´acte d’homenatge, mitjançant el qual tots els propietaris de les terres pertanyents al cenobi van retre fidelitat al nou abat Benet Latràs.
L’abat Benet Latràs va ser senyor de Llastarri, baró de Miralles. Formava part de les Corts d’Aragó. Va crear el priorat de Nostra Senyora de les Neus dels Masos de Tamúrcia. Sanejà l’economía del monestir i va protegir la Confraria de San Esteve de Sopeira. Va fer que hi fos un vicari per a Sopeira. Com abat d’Alaó encara tenia possessions en molts pobles de la comarca: Betesa, Ovís, Santa Eulàlia, Els Molins, Santorens, Aulet, Torogó, Cornudella, Areny, Miralles, Llastarri, Senyiu, Noals, Castanesa, la quadra de Marquet, quadra de Torrelabat… entre d’altres.
Va morir a Saragossa el 16 de juny de 1682 i va ser enterrat a la basílica de San Pablo. Al segle XVIII va ser traslladat al Monestir d’Alaó. Es conservava incorrupte en una urna, del 1929, en la cripta que hi ha davall del presbiteri, fins la guerra de 1936, quan va ser cremat a la foguera amb altres peces d’art com els retaules barrocs i moltes imatges de fusta de l’església del monestir. Gent de Sopeira va guardar cendres de la seva crema.