Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

Els segadors*

// Glòria Francino Pinasa

 

Marieta, fes-te alteta,
que ton pare et vol casar
amb un mosso de Sopeira
que puiave a segar.

Qui no ha sentit aquesta estrofa recollida a Cobles de Per Astí d’Artur Blasco i Xep de Moner? Formen part de les Cobles d’en Peirot, anteriorment divulgades per l’escriptor Pep Coll, i altres estrofes també apareixen al volum 2 de Bllat colrat. Aquesta estrofa que parla de l’ofici dels segadors la va popularitzar el grup musical Pont d’Arcalís cantant-la en els seus recitals per tot arreu, i actualment el grup Ribatònics la interpreta en el seu repertori, perquè dona a conèixer el país, ja que hi apareixen molts dels pobles de l’Alta Ribagorça.

El segador, un ofici perdut! Substituït per la figura del cossetxador, tot i que molts dels trossos i finques que es sembraven i dallaven, ja no es conreen, i de gra en fa falta per la vida quotidiana, ja sigui per al consum humà o per als animals, és per això que alguns dels camions que passen per la N-230 van i vénen carregats de cereals d’Europa.

Els segadors començaven la seua tasca a la Ribagorça a últims del mes de juny, tot el juliol i per la Mare de Déu d’agost, ja soleven acabar la feina, esperant que el temps els acompanyés. És prou conegut que diven: Ja han arribat els volants de Tragó, amb aquesta metonímia es referiven als segadors de Tragó de Noguera que puiaven a segar a la Ribagorça, i també alguns mossos de Sopeira quan acabaven de segar els seus sembrats, a mitjans del segle XX, puiaven a les parts més altes de la Ribagorça, on el blat i l’ordi se segaven més tard. La tradició diu que la guatlla avisa a l’amo per a dir-li que el blat és a punt de la dalla i canta: Bllat colrat, bllat colrat. També existix el conte que recorda que quan és hora de dallar, l’amo ha de passar al davant de la feina perquè si espera que li facin els altres, mai arribarà el moment. I també la dita: No digues bllat fins que sigue al sac i ben lligat, perquè una tronada pot dur-se’n pel davant la collita de tot l’any. Ham sentir dir que el vell de casa l’Àngel de Sopeira tornava de Prat d’Arbas, un tros lluny del poble, per a tocar les campanes del monestir en cas que es presentés tronada.

 

Sembrat a Sant Antoni 2018. / G. F.

 

La feina dels segadors consistiva en amatinar, a punta d’alba ja eren al tros, i dallar força abans de la calor de migdia, amb la dalla, que teniva la fulla triangular i corbada, i mànic de fusta amb un colze, algunes portaven el rampill o mena de rasclet de fusta, altres segadors segaven amb el volant, falç que té la fulla en forma de mitja lluna, sovint protegida amb una fusta, i també es feva servir la segadera, també portaven el godè amb aigua, estoig metàl·lic on guardaven la pedra per a esmolar les fulles de la dalla o volant, la piqueta i martell de ferro serviven per a tinre la fulla de la dalla o volant a punt, i el soquet, estri de fusta en forma de cor, protegiva la mà del segador. Com qualsevol pagès portaven penjades a l’espatlla les alforges, plenes de la brena: un buscall de pa, xorís o pernill o un tros de cansalada, i la bota de vi.

Al migdia descansaven a l’ombra d’alguns arbres o a alguna cabana, a les finques on n’hi era, i se’ls portava el dinar, ja fos la mestressa de la casa, les mosses o la canalla, amb cistella plena de tiberi, i a la tarda també se’ls donava berenar. L’aigua es portava amb sellons de fang, que conservaven l’aigua fresca; antigament n’hi havia de fusta i de metall.

Després els rems de cereal, rasclats amb la rascleta, s’engavellaven i es feven les garbes, lligades amb vencills, que es transportaven amb les mules o matxos a casa. Es deixaven a l’era fins el dia de mallar, s’esteneven i es mallaven, és a dir, es feva la mallada o batuda, passant-hi per damunt un parell o tres d’animals —matxos, mules, rucs…—, i el pagès darrere, sense re o damunt d’una fusta o trill —on en tiniven—, sempre portava el fuguet, bastó amb corretja per a fustigar els animals i donar voltes a l’era, el gra caeva al terra i després s’apartava la palla amb el rascle de mallar i les forques de fusta, de dos, tres o més pues, es sacudiva perquè es desprengués la palla, que amb la forca pallera anava al paller. L’era s’escombrava amb les valeres, escombres fetes de curniera, i les més fines, per als graners, fetes de ginesta. El gra amb les risques es deixaven en munts o puials fins que quan s’havia acabat de mallar tot el cereal, es procediva a ventar-lo. A les tardes, després de mallar, s’acostumava a brenar a l’era, recordem les enciamades, i moltes vegades es feven crispells, una mena de bunyols típics de la Ribagorça, per a celebrar la fi de la sega.

El dia de ventar, a punta de dia, ja caleva ser a l’era amb el ventador, màquina agrícola feta pel fuster del poble, que se sosté sobre quatre potes i es trasllada amb quatre agafadores i consta de vàries parts indispensables: el tambor, part bombada del davant dins del qual hi ha les ales que giren; la criba, peça que permet netejar el gra d’altres substàncies nocives; la manilla, es feva rodar amb la mà per tal que la maquinària interna girés; la guansa, part posterior en forma de pastera, on s’abocava el gra brut a cabassos; la canal, mena de destriador per on exiven les granses, redones i negres, que pesaven menys que l’ordi o blat, i s’aprofitaven com aliment per a les gallines. Per la part posterior del ventador eixiva tota la pols; en canvi, per la part del davant, per una mena de baixador, pendent, sota el tambor eixiva el gra net, que s’amuntegava al davant. Hi havia un estri anomenat arrimador, consistent en una pala de fusta i un mànic llarg, que permitiva arrimar el gra del puial que es formava davant del ventador. El gra s’ensacava i es guardava als graners, que soleven ser a la part alta de les cases.

El gra es mesurava amb almuds o quartals, piràmide truncada de fusta amb anses, o bé amb el doblle, cilindre de fusta o metall amb un ferro al mig per agafar-lo, equival a uns 12’5 kg de cereal.

Un treball dur i laboriós, on la suor i la pols marcaven els dies calorosos de l’estiu, però amb l’objectiu d’acabar-lo amb els graners plens.

NOTA: La pronunciació final de verbs i plurals a la Ribagorça aragonesa é amb -a: puiava, forman, sembravan, solevan, las dallas, las mulas, redonas, negras… Els grups consonàntics bl-, cl-, pl- es palatalitzen: bllat, poblle, rasclle, plloure… S’utilitza l’apitxament en consonats com Jep, Xep; giren, txiran… Altres paraules que canvien respecte a la normativa són: feina es diu faena; corretja, correa; migdia, mesdia; menys, menos; també, tamé…

 


* Publicat en versió resumida a Temps de Franja n. 146, juliol-agost 2020

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: